Cor mentider és la història d’una transformació, d’un moviment, d’una evolució. D’un canvi vital brusc i ineludible, que arrenca les crostes d’una pell massa poc viscuda i que cerca la veritat més diàfana, la que doni aire al cor que encara no diu que batega.
En Damià, el protagonista, és un professor de secundària que ha viscut fins ara a cavall de la inèrcia del que li ha esdevingut. Ha anat al pas del que la vida li ha encarat, i no s’ho ha pensat ni repensat: “Massa pagat de tu mateix, has acabat picant l’ham i ara ets un peix que boqueja fora de l’aigua: estàs a la mercè de l’altre”. Cabdellat dins una relació matrimonial que no funciona i una feina en què és assetjat per la cap d’estudis, en Damià pren la determinació de donar un gir a la seva vida. Ho deixa tot i se’n va a Alcúdia (Mallorca), amb la pretensió de fer unes vacances terapèutiques que li serveixin per acabar de definir cap a on tirar. Les decisions poden ser difícils de prendre quan un està avesat a viure conformement, però el pas ja ha estat fet: “No hi ha res comparable al plaer de perdre la por a la llibertat”.
Al costat de la casa que ha llogat hi viu una família que també tenen un cor mentider, que disfressen el que és essencialment humà a conveniència d’uns valors materials ben tatuats a l’ànima. Aquestes coneixences serveixen al protagonista per refermar-se en la seva naturalesa, en el camí que ha pres per redimir-se el cor de falsedat: “Jo escrivia per satisfer una necessitat distintiva, jo escrivia per localitzar l’epicentre de les meves pors; jo escrivia per produir una diferència; jo escrivia per esquivar el perill d’acabar a tocs i perxades amb tothom”. Escriure per deixar de sustentar-se en l’artifici, en la mentida, en la passivitat. Així com rodola el món i on per inèrcia també rodolen molts petits mons individuals.
El contrapunt a aquesta hipocresia construïda és na Catalina, una de les filles, que té un retard mental. Aquest tret es pot entendre com una limitació, però en canvi comporta una llibertat, un dir les coses sense disfresses, de manera honesta, franca, sense els sorolls socials que distorsionen la raó de les persones. És per això que en Damià s’hi sent a prop, hi empatitza i simpatitza, perquè ell hi va: ja ha perdut la por a la llibertat.
I Marc Cerdó, l’autor, també sembla que hagi perdut la por a la llibertat i que ho demostri amb l’estil narratiu de la novel·la. Així, si a Males companyies (Club Editor, 2010), la seva primera novel·la, feia servir una estructura més calculadament formal, aquí juga amb els contorns de l’estructura narrativa, cosa que enriqueix i fa més lúdica l’experiència del lector.
Cor mentider és, doncs, en tots els sentits, una novel·la d’atreviment i de ruptura. I de transformació vital que vol caminar al ritme bategant del cor de debò.
Finalment, cal celebrar la recuperació que ha fet Club Editor del seu antic disseny de portades i format. Una decisió que ens agrada.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
