‘Les cròniques del déu coix’, de la guerra dels mons, de la supervivència de la memòria

A la darrera novel.la de Joan-Lluís Lluís (Les cròniques del déu coix, Proa, octubre de 2013), un déu lleig, sec, coix, suat, esparracat i vençut ens explica com els seus formidables germans, les divinitats de l’Olimp, van morir de fam quan els humans van deixar de creure-hi. Amb la caiguda de l’imperi romà, i amb l’adveniment del Déu únic dels cristians, noves lleis, altres relats, inèdites prohibicions i la fe convertida en dogma bastirien el naixement d’una civilització amb la seva pròpia cosmogonia, una explicació de l’origen i la raó de l’Univers que, per existir, necessitava escombrar de la faç de la Terra el panteó dels antics. Així, la nissaga olímpica va desaparèixer quan no va quedar ningú que es recordés d’adorar-los, quan es va extingir la flama dels sacrificis oficiats en honor seu. Perquè el cert és que els déus tan sols s’alimentaven de la devoció humana, i “els festins de l’Olimp, amb les taules parades amb carn i peix, amb pa i fruita, amb vi, nèctar i ambrosia eren enganyifes inspirades pels déus als poetes i als pintors per fer creure als humans que els déus no els necessitaven; en realitat els déus només menjaven fum, només bevien fum”. Som al segle VII dels cristians, i la mort de les divinitats paganes ha apagat, amb el foc, una manera de veure el món. Però, incomprensiblement i involuntària, un d’ells sobreviu... potser només per a contar la seva història.

Hefest (més tard Vulcà), un ésser esquerp, asocial i estrafet, era el déu del foc i dels metalls, de la intel.ligència manual (tekné), el fill sense pare d’Hera, esposa de Zeus, i el marit legítim de la deessa del desig i la bellesa. Treballador infatigable, senyor de l’escalfor i el fum de les fargues, i orfebre prodigiós, és ara, també, el narrador en primera persona del transcurs dels segles després de la desfeta del seu món, el testimoni indiferent de la història dels humans més enllà de la caiguda de la Grècia i la Roma antigues, obligat, per sobreviure, a adaptar-se com pot i coexistir, entre desdenyós i perplex, retirat a la seva estimada Sicília, amb l’ambició, l’afany, l’esglai, la misèria i el somni de l’aventura dels mortals.

I així passen cents d’anys com el temps de cent badalls d’un déu, i Hefest ha d’assumir la humiliació de tractar amb els humans com el preu dels sacrificis que necessita per viure, i aprèn a relacionar-s’hi des d’una arrogància distant, comprant la seva por, la seva adoració i el seu silenci. Però molt de tant en tant, en la imparable successió de generacions, en l’encadenament dels canvis, les revolucions, els invents, les guerres i les morts que han escrit la nostra història tal com l’hem llegit fins ara, algun cop de tant en tant sobrevé, també per a Hefest, la meravella de trobar-se amb els altres, de sentir –curiositat, incomprensió, desig i fins i tot amor– i d’equivocar-se. I són aquestes inflexions de la veu i la mirada les poques excepcions, comptades, que fan que un déu no plori l’oblit del seu nom, tot just per una estona, i apropen el lector a la sort d’un personatge complex, rodó, i als replecs de la seva història.

Amb l’estil captivador i amable propi de les grans narracions, i amb les potents il.lustracions de Perico Pastor, Les cròniques del déu coix és una novel.la que estén tantes lectures com entrades o accepcions guarda la paraula mite. Això és, una “narració fabulosa purament inventada” (pel plaer, irresistible, de la ficció), una metàfora de la naturalesa humana (en totes les seves màscares), una mentida a contrallum de la raó (que s’emmiralla i s’oposa a un sistema de creences pretesament verdaderes). O una manera de pensar i organitzar les preguntes i els sistemes de la vida a partir d’una lògica pròpia i molt unida a la capacitat de significació –multiforme i segurament infinita– de l’articulació narrativa, a la potència –creadora de mons– de la paraula. I potser això últim és la sola raó per què Hefest sobreviu: per decidir-se a aprendre, al segle XXI dels cristians, després de tant de tot, a llegir i escriure.

En aquest mateix sentit caminen, cap al final de l’article, aquestes paraules de Doris Lessing: “Suposem que l’aigua inundés les nostres ciutats, que s’elevés el nivell del mar. El narrador sobreviurà, perquè la nostra imaginació ens determina, ens sustenta, ens crea: per bé o per mal i per sempre” (On not winning the Nobel Prize).

A la darrera novel.la de Joan-Lluís Lluís (Les cròniques del déu coix, Proa, octubre de 2013), un déu lleig, sec, coix, suat, esparracat i vençut ens explica com els seus formidables germans, les divinitats de l’Olimp, van morir de fam quan els humans van deixar de creure-hi. Amb la caiguda de l’imperi romà, i amb l’adveniment del Déu únic dels cristians, noves lleis, altres relats, inèdites prohibicions i la fe convertida en dogma bastirien el naixement d’una civilització amb la seva pròpia cosmogonia, una explicació de l’origen i la raó de l’Univers que, per existir, necessitava escombrar de la faç de la Terra el panteó dels antics. Així, la nissaga olímpica va desaparèixer quan no va quedar ningú que es recordés d’adorar-los, quan es va extingir la flama dels sacrificis oficiats en honor seu. Perquè el cert és que els déus tan sols s’alimentaven de la devoció humana, i “els festins de l’Olimp, amb les taules parades amb carn i peix, amb pa i fruita, amb vi, nèctar i ambrosia eren enganyifes inspirades pels déus als poetes i als pintors per fer creure als humans que els déus no els necessitaven; en realitat els déus només menjaven fum, només bevien fum”. Som al segle VII dels cristians, i la mort de les divinitats paganes ha apagat, amb el foc, una manera de veure el món. Però, incomprensiblement i involuntària, un d’ells sobreviu... potser només per a contar la seva història.