The XX, música en standby

Quan es parla de concert al Poble Espanyol de Barcelona vénen a la ment dues idees fàcilment associables. D'una banda, que el bon temps ha arribat a la ciutat i que l'aire lliure als espectacles els queda bé; per altra, els enormes concerts -per la seva qualitat- que s'han celebrat en aquesta plaça amb encant de poblet de pastitx; i, és clar, aquelles edicions del Primavera Sound primitiu, abans que la seva versió 2.0 es desenvolupés al Parc del Fòrum costat del mar.

I en aquest lloc, que pot ser tant Conca com València, la sessió va començar amb un set i percussió del rematadament conegut John Talabot. L'afinitat d'aquest Dj amb The XX és el fil umbilical sorgit per les remescles del primer amb les cançons dels segons. Talabot aconseguir fer-se un lloc en la ment i mans del públic, pujant un to la música que vindria després. Més d'un hauria arrencat una bona nit baixant a l'urbs sense esperar les estrelles britàniques.

Però després de John Talabot van sortir a l'escenari el trio The XX, a qui els 20 anys no els queden gens lluny... i de nou pensem que fa gairebé un any actuaven com a banda sonora d'una esplèndida posta de sol a l'escenari de la Plataforma Marítima del festival PS. Aquesta vegada, Romy Madley Croft, Oliver Sim i Jamie Smith van aparèixer en rigorós negre i l'ajuda de potent llum blanca de quatre làsers ja de nit.

La banda originària del sud-oest de Londres ha vingut a presentar el seu nou disc Coexist. Sortit de l'estudi al setembre de 2012, ara tocava escoltar el directe. I el concert no va tenir major secret. Va agradar la seva lentitud esquitxada de temes de l'anterior treball, que segueix sent “la imatge” del grup. De fet, el concert encara es va sustentar emocionalment en temes antics com Infinity, Basic Space, Crystalized, Islands...

En l'actual disc la proposta s'ha alentit, encara més, però la melodia no cessa i seguim amb una música que és definitivament per a ser escoltada. Electrònica de lent ritme amb ‘puntilleos’ de guitarra reverberants molt al Wicked Game, una veu que s'arrossega per sobre com un altre ‘rasgueo’ o que dialoga amb una altra veu alternades; baixos al trot, percussions “orfes” i un samplejat aparentment dissolt que ho lliga tot . En Coexist sembla que manegen menys registres que en el disc anterior però seria injust no esmentar temes com Angels, Tides o Try.

A aquest segon disc dels britànics li falta la capacitat de sorpresa amb què va impactar el primer treball d'electropop minimalista. Es tracta d'una continuïtat no del tot desafortunada, encara que com a grup hauran d'evolucionar i buscar solucions a la repetició. Aquest equilibri res negociable de renovar-se sense perdre l'essència... perquè la seva essència, l'essència de The XX, agrada.

El següent serà veure la col · laboració del grup amb el món del cinema. En breus setmanes s'estrena el remake d'El Gran Gatsby i en el seu BSO s'han col.locat uns quants dels seus temes.

Quan es parla de concert al Poble Espanyol de Barcelona vénen a la ment dues idees fàcilment associables. D'una banda, que el bon temps ha arribat a la ciutat i que l'aire lliure als espectacles els queda bé; per altra, els enormes concerts -per la seva qualitat- que s'han celebrat en aquesta plaça amb encant de poblet de pastitx; i, és clar, aquelles edicions del Primavera Sound primitiu, abans que la seva versió 2.0 es desenvolupés al Parc del Fòrum costat del mar.

I en aquest lloc, que pot ser tant Conca com València, la sessió va començar amb un set i percussió del rematadament conegut John Talabot. L'afinitat d'aquest Dj amb The XX és el fil umbilical sorgit per les remescles del primer amb les cançons dels segons. Talabot aconseguir fer-se un lloc en la ment i mans del públic, pujant un to la música que vindria després. Més d'un hauria arrencat una bona nit baixant a l'urbs sense esperar les estrelles britàniques.