La memòria és present

“Ens han ensenyat tan bé en aquest país a oblidar les coses…” I ens adonem que no estan oblidades, ni molt menys, i que nens petits arrosseguen traumes dels seus avis que, potser, ni han conegut. I que la nostra casa pairal, no era nostra, era d’altres. O que les històries de nens desapareguts no tenen un final… Són alguns elements de No parlis amb estranys (Fragments de memòria), l’obra que ahir va estrenar al TNC Helena Tornero i que amb cruesa, amb tendresa, amb humor i amb passió recull set històries simplement plantejades, set històries inacabades, confuses, aparentment inconnexes, obertes, perquè cadascú hi aporti la seva reflexió. Set vivències reals que suposen una mirada present a la memòria històrica. “Els conflictes del passat no resolts són present”, explica la directora i autora del text.

I si les històries poden semblar no resoltes (la memòria històrica encara és lluny de ser resolta…), teatralment ho estan, i molt bé. Tornero se serveix de projeccions d’època (i actuals) per reflectir aquestes narracions que encara avui segueixen vives. Veiem fotos de la Plaça Catalunya el 1939, celebrant (encara que no ho diríem, per les cares de la gent) l’entrada de Franco a Barcelona; en una manifestació al 1976; amb els indignats al 2011…; i amb la pista de gel fa poques setmanes. O veiem una placa, recentment inaugurada, que recorda que al Corte Inglés de Diagonal hi va haver una presó de dones fins el 1955. O veiem un avi, un avi que es va fer retratar amb trajo, tot elegant… en una època trista. I també se serveix de la música, per cantar la història d’una noia que volia ser cantant, en uns anys seixanta (“o setanta…”) aparentment plens de color. I se serveix de l’humor (impagable la interpretació de Mireia Gubianas, tan real, tan creïble, tan… odiosa!) per demostrar, diu Tornero, que “l’humor ha ajudat a sobreviure a molta gent que ho ha passat molt malament”

Tots els recursos desplegats en escenca fan de No parlis amb estranys una obra rodona, entretinguda i necessària. Calia fer aquesta observació sobre l’actualitat de la memòria històrica, calia aportar aquest punt de vista que permet trencar alguns tòpics fent mal, potser, a més d’un: “Si todos los que decís que corristeis delante de los grises hubierais corrido delante de los grises, ese señor no habría muerto en la cama”, es diu a l’obra. I molts dels que hi eren, segur, a la foto de la Plaça Catalunya el 1976, resulta que el 2011 ja no hi eren; estaven… al Parlament.

El projecte T-6 comença la seva nova etapa a la Sala Petita del TNC després del tancament de la Tallers el 4 de març amb retallades de pressupost (òbviament) i d’exhibicions (No parlis… està en cartell només fins el dia 14 d’abril, cal afanyar-se!). Així doncs, l’última reivindicació d’aquesta obra és la d’un projecte d’autoria i direcció teatral consolidat, exitós i (ja hi tornem a ser) necessari per al teatre català. Necessari per al teatre.

“Ens han ensenyat tan bé en aquest país a oblidar les coses…” I ens adonem que no estan oblidades, ni molt menys, i que nens petits arrosseguen traumes dels seus avis que, potser, ni han conegut. I que la nostra casa pairal, no era nostra, era d’altres. O que les històries de nens desapareguts no tenen un final… Són alguns elements de No parlis amb estranys (Fragments de memòria), l’obra que ahir va estrenar al TNC Helena Tornero i que amb cruesa, amb tendresa, amb humor i amb passió recull set històries simplement plantejades, set històries inacabades, confuses, aparentment inconnexes, obertes, perquè cadascú hi aporti la seva reflexió. Set vivències reals que suposen una mirada present a la memòria històrica. “Els conflictes del passat no resolts són present”, explica la directora i autora del text.

I si les històries poden semblar no resoltes (la memòria històrica encara és lluny de ser resolta…), teatralment ho estan, i molt bé. Tornero se serveix de projeccions d’època (i actuals) per reflectir aquestes narracions que encara avui segueixen vives. Veiem fotos de la Plaça Catalunya el 1939, celebrant (encara que no ho diríem, per les cares de la gent) l’entrada de Franco a Barcelona; en una manifestació al 1976; amb els indignats al 2011…; i amb la pista de gel fa poques setmanes. O veiem una placa, recentment inaugurada, que recorda que al Corte Inglés de Diagonal hi va haver una presó de dones fins el 1955. O veiem un avi, un avi que es va fer retratar amb trajo, tot elegant… en una època trista. I també se serveix de la música, per cantar la història d’una noia que volia ser cantant, en uns anys seixanta (“o setanta…”) aparentment plens de color. I se serveix de l’humor (impagable la interpretació de Mireia Gubianas, tan real, tan creïble, tan… odiosa!) per demostrar, diu Tornero, que “l’humor ha ajudat a sobreviure a molta gent que ho ha passat molt malament”