Fastigosament actual

El doctor Stockmann és un científic acreditat, admirat, intel·ligent. Fins i tot, maco. Però té un problema: la sinceritat. Quan descobreix que les aigües del balneari que ell mateix dirigeix estan contaminades, proposa tancar-lo i fer les reformes necessàries, el què suposaria dos anys de treballs, dos anys sense balneari, dos anys sense la gallina dels ous d’or del poble. Massa temps. Ni l’alcalde (germà del científic), ni els comerciants, ni la premsa estan disposats a perdre tants diners per... pel capritx d’un investigador que no s’entera de res! El conflicte està servit. Els poders fàctics (polític, econòmic i informatiu) no tindran cap problema per arribar a una aliança que converteixi a Stockmann en l’enemic del poble.

Pel que va explicar Oriol Tarrasón en la presentació de Stockmann, la seva versió hiperreduïda de L’enemic del poble, de Henrik Ibsen, la seva realització ha estat una cursa contra l’actualitat. “Assagem des de l’octubre i, segons el que anem llegint als diaris, l’obra és cada dia més vigent”, va dir. Té raó. El dramaturg noruec va escriure l’obra el 1886 però el temps ha demostrat (desgraciadament, és de suposar) que és intemporal. Ni Ibsen ni el director de Les Antonietes la van ubicar en l’espai ni en el temps. Amb tota la raó. Els referents que ens la fan tan propera els trobaven els contemporanis d’Ibsen com els trobem nosaltres ara i com els van trobar totes les generacions intermitges en els seus temps. És la grandesa de l’autor escandinau. “Ibsen no és que hagi estat un avançat a la seva època, sinó que també ho va ser a la nostra”, va comentar Tarrasón, que assegura que si trobés l’escriptor, pare del drama modern, li diria: “Tiu... Et vas quedar curt!” L’admiració del director vers l’autor és argumentada: el considera un clàssic: “La gràcia dels clàssics és que posen ordre en el teu cap. Diuen el que ens agradaria dir però no sabem com dir”. I n’hi ha, de clàssics, que van dir el que encara pensem fa milers d’anys. Primera ‘moraleja’: no aprenem.

L’espai ocupa tot l’escenari de la Muntaner, lliure de bastidors i de backstage. Al terra, desperdigades, un munt de copes de ponxe. Elegants copes de còctel que serveixen per demostrar el bon moment que es viu al poble al començament i que esdevindran armes a mida que avança l’acció i el bon rotllo i els somriures van deixant lloc als insults i a les agressions. A la hipocresia, a la mentida. I, necessàriament, a la tergiversació. La interpretació dels membres de Les Antonietes acaben de fer més propers els personatges i l’escena.

Els referents, ja esmentats, són els que tots tenim en el cap. L’alcalde esdevé un Berlusconi qualsevol que posa la maquinària propagandística (és a dir, tristament, els mitjans de comunicació) descaradament al seu favor. Ens sona? Veiem com la problemàtica ecològica és una lluita noble... fins que toca l’economia. En aquell moment, quan resulta que la contaminació farà tancar el balneari i acabarà amb els suculents ingressos que aportava a la comunitat, s’ha de lluitar contra aquesta lluita tan noble. Ens sona? Les raons per acabar amb un abús (en aquest cas mediambiental) queden sepultades pels crits que proclamen que no passa res. Ens sona? Qui defensa una posició cabal i amb tota lògica acaba agredit com a enemic del poble. Ens sona?

“Hauràs aconseguit arruïnar la teva ciutat natal”, li diu a Stockmann el seu germà i alcalde. I va més enllà: “No tens cap dret a donar la teva opinió”. I la directora del diari declara que “són els lectors qui decideixen què no volen llegir”. I, fins i tot, el bo d’Stockmann se sent dir: “De què et serveix la raó si no tens el poder?”.

Tot ens sona. Perquè tot és actual. Tot és fastigosament actual.

El doctor Stockmann és un científic acreditat, admirat, intel·ligent. Fins i tot, maco. Però té un problema: la sinceritat. Quan descobreix que les aigües del balneari que ell mateix dirigeix estan contaminades, proposa tancar-lo i fer les reformes necessàries, el què suposaria dos anys de treballs, dos anys sense balneari, dos anys sense la gallina dels ous d’or del poble. Massa temps. Ni l’alcalde (germà del científic), ni els comerciants, ni la premsa estan disposats a perdre tants diners per... pel capritx d’un investigador que no s’entera de res! El conflicte està servit. Els poders fàctics (polític, econòmic i informatiu) no tindran cap problema per arribar a una aliança que converteixi a Stockmann en l’enemic del poble.

Pel que va explicar Oriol Tarrasón en la presentació de Stockmann, la seva versió hiperreduïda de L’enemic del poble, de Henrik Ibsen, la seva realització ha estat una cursa contra l’actualitat. “Assagem des de l’octubre i, segons el que anem llegint als diaris, l’obra és cada dia més vigent”, va dir. Té raó. El dramaturg noruec va escriure l’obra el 1886 però el temps ha demostrat (desgraciadament, és de suposar) que és intemporal. Ni Ibsen ni el director de Les Antonietes la van ubicar en l’espai ni en el temps. Amb tota la raó. Els referents que ens la fan tan propera els trobaven els contemporanis d’Ibsen com els trobem nosaltres ara i com els van trobar totes les generacions intermitges en els seus temps. És la grandesa de l’autor escandinau. “Ibsen no és que hagi estat un avançat a la seva època, sinó que també ho va ser a la nostra”, va comentar Tarrasón, que assegura que si trobés l’escriptor, pare del drama modern, li diria: “Tiu... Et vas quedar curt!” L’admiració del director vers l’autor és argumentada: el considera un clàssic: “La gràcia dels clàssics és que posen ordre en el teu cap. Diuen el que ens agradaria dir però no sabem com dir”. I n’hi ha, de clàssics, que van dir el que encara pensem fa milers d’anys. Primera ‘moraleja’: no aprenem.