L’ordre establert

Un noi (un home: té trenta i pocs anys…) i “21 dones, d’uns trenta anys aproximadament, totes amb el mateix rostre”. Plegats, viuen, recorden, anhelen o simplement s’imaginen 20 històries d’amor (si més no, 20 relacions sentimentals), que confluiran irremeiablement en una darrera que no hem de desvetllar. Una de les gràcies de l’obra és que una piloteta travessa la platea per una canonada metàl.lica (i sorollosa, potser massa) per caure en un laberint de fusta decideix quina de les escenes es representarà a continuació. És a dir: l’ordre dels factors no altera el producte. No en l’amor, que és del que tracta l’obra.

Després de tot, com diu Daniela De Vecchi, directora del muntatge, “la vida passa per atzar”. Aquí se’ns presenta a un escriptor i les seves circumstàncies: laborals, socials, sentimentals. Les seves lluites sovint incompreses (“Per què no et fas carter?”, li preguntarà una de les 21 noies amb la mateixa cara), o admirades, o avorrides: haver de tornar a casa dels pares; no acabar la seva novel.la; no suportar les manies de la noia… Problemes propers, cada cop reconeixibles per més gent en aquesta època. Un autèntic retrat d’una generació que, de prop o d’una mica més lluny, coneix el fracàs o, com a minim, la por al fracàs.

Pau, el protagonista, actua sempre sota la influència de molts factors: la societat, la seva carrera professional com a escriptor, la seva parella (per descomptat!), el lloc on viu (una Menorca íntima, dels menorquins, lluny de la pasarel.la turística balear; o el caos de Barcelona…). Com tothom, ni més ni menys. Una conducta que ens porta, sempre, a caure en els mateixos errors, que es van repetint inexorablement. Aquesta temàtica cíclica, aquesta successió de patrons de comportament, molt ben resolta en escena amb àgils repeticions de text, com breus escenes gairebé “capicues” (igual que el nom de la companyia, LAminimAL) permet el joc de l’efecte ‘randomness’, que dota cada escena d’entitat pròpia, sense sortir de la rutina de les relacions que tormenten, avorreixen o enamoren el Pau.

L’obra, una coproducció de LAminimAL amb la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia (en cartell fins al 16 de juny), exigeix molt als dos intérprets, Xesco Pintó i Anna Berenguer, que se’n surten perfectament del repte d’anar alterant les escenes en funció del capritx de la boleta. “De fet, en cada sessió assistim a una obra diferent en el sentit que els actors han de tenir present, a l’hora d’interpretar, què ha passat en les escenes anteriors”, diu, admirada de la feina de la directora i dels actors, Aina Tur.

Conflicte polític

Sobta encara més, un cop vista l’obra (escrita el 2009), que trobi tantes dificultats per estrenar-se a Menorca, d’on és l’autora. “S’havia d’haver estrenat dos cops”, diu ella. “Primer en un festival que, una setmana abans, es va suspendre sense més explicacions [recorda al Festival Shakespeare de Mataró, que es va avortar fa dos anys per decisió institucional unilateral]. La segona vegada estava programada coproduïda per Temporada Alta, al novembre, però a l’abril va entrar el PP al govern i dos mesos després, van dir que de cap manera es representaria”.

No sabem si Tur està més indignada que perplexa. Si li fa més ràbia o més pena o més vergonya que els nous programadors del Teatre Principal de Maó (el teatre d’òpera més antic d’Europa), oblidin la creació local per donar cabuda, sistemàticament, diu, als espectacles que s’estrenen a la Gran Via de Madrid (“amb tots els respectes, eh?”). “Em diuen que paciència, que cap al 2014 la cosa anirà millor”.

Però què té l’obra, que pugui ofendre el Partit Popular? Un comentari d’una de les noies sobre la seva por a empassar-se quatre anys més d’Aznar no pot ser prou… “Sincerament, crec que hi ha tres punts clau: està escrita en català [amb algun personatge que –sense complexos- parla castellà], està ambientada en un context ben diferent del PP i no interessa donar suport a la producció local”. Considera que és qüestió de prioritats polítiques, que veuen el teatre única i exclusivament com a entreteniment: “Ells pensen: ‘vamos a reír en castellano lo que hacen en la Gran Vía de Madrid, que es muy entretenido”. Definitivament, el que prova l’autora davant d’aquesta situació, més que ràbia, pena o vergonya és indignació.

Un noi (un home: té trenta i pocs anys…) i “21 dones, d’uns trenta anys aproximadament, totes amb el mateix rostre”. Plegats, viuen, recorden, anhelen o simplement s’imaginen 20 històries d’amor (si més no, 20 relacions sentimentals), que confluiran irremeiablement en una darrera que no hem de desvetllar. Una de les gràcies de l’obra és que una piloteta travessa la platea per una canonada metàl.lica (i sorollosa, potser massa) per caure en un laberint de fusta decideix quina de les escenes es representarà a continuació. És a dir: l’ordre dels factors no altera el producte. No en l’amor, que és del que tracta l’obra.

Després de tot, com diu Daniela De Vecchi, directora del muntatge, “la vida passa per atzar”. Aquí se’ns presenta a un escriptor i les seves circumstàncies: laborals, socials, sentimentals. Les seves lluites sovint incompreses (“Per què no et fas carter?”, li preguntarà una de les 21 noies amb la mateixa cara), o admirades, o avorrides: haver de tornar a casa dels pares; no acabar la seva novel.la; no suportar les manies de la noia… Problemes propers, cada cop reconeixibles per més gent en aquesta època. Un autèntic retrat d’una generació que, de prop o d’una mica més lluny, coneix el fracàs o, com a minim, la por al fracàs.