Misèries de cada dia

David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Albert Pérez estan esperant en l’escenari del Romea a que els espectadors acabin de trobar els seus llocs i seguin d’una vegada. Estan avorrits. No tenen res a fer. És molt possible que estiguin en l’atur. Es confirma quan aquesta ociositat esdevé de seguida la bronca d’una dona a un home per haver-se pres el luxe de fer un entrepà de formatge en un bar. ¡Quants currículums hauria pogut enviar amb els diners del bocata...! No es pot ser més irresponsable... És una escena quotidiana portada a l’extrem.

Com aquesta, en un escenari totalment obert que no queda buit en cap moment, es van succeint escenes que conformen una paròdia àcida d’una situació que, en certs casos, ha arribat a l’extrem per si mateixa i, potser, ni tan sols li cal l’exageració de la ficció. Potser la televisió ens ha creat una amanida mental tan bèstia que ja ens hem acostumat a prendre’ns amb humor tot el què ve passant d’uns anys ençà.

La televisió, de fet, juga un paper clau en l’obra. Els referents són molts. Hi ha la retransmissió d’un partit de futbol on en comptes de Messi, Iniesta, Cristiano o Sergio García qui corre per la banda és Camps, qui fa de central és Millet i que reparteix el joc és (és clar) Bárcenas, mirant que no talli Urdangarin i s’escapi sol... (El partit, per cert, no va bé: Garzón està en fora de joc i “si segueix així acabarà en la banqueta”.) Són coses del “nacionalfutbolisme”, al que hem passat, impercetible i inevitablement, després del “nacionalcatolicisme”. Hi ha també una genial escena en que les retallades sanitàries i la nostra addicció a les sèries americanes ens capbussen en un quiròfan on el cirurgià Michael (pronunciïs “Mòicol”, així, molt californià) flirteja amb la Lucy (instrumentista), amb genuí accent ianqui i autòctones circumstàncies de la casa...

El conjunt de TV&Misèria de la II Transició és homogeni i dinàmic. Cada anècdota està perfectament lligada, ja sigui amb un desdoblament de personatges, una cançó en to d’humor i projeccions, un joc de llums o un senzill canvi de tema. Tot i què el tema sempre gira al voltant de l’aznaridad (que deia Montalbán) i les seves conseqüències, amb desil·lusions sorprenents: “Els qui acabin amb el capitalisme, després de tot, no seran els comunistes, seran els brokers”.

No falten els antidisturbis comentant les pallisses repartides en una manifestació, sempre amb un toc que va més enllà de la broma fàcil i previsible: “He vist el meu cunyat a la mani”, comenta un mosso. “És antisistema?”, pregunta, l’altre. “No, és dermatòleg”. Dur, divertit i terriblement actual. No falten els referents tragicòmics als desnonats, ni les aparences que intenten mantenir dues senyores a la cua de Càritas... Res no deixa de ser una denúncia descarnada; d’altra manera, seria una falta de respecte imperdonable. Tot, al menys en la funció, acaba amb una sessió parlamentària d’aquelles que estem tan acostumats a veure i sentir per la tele i a avergonyir-nos. Actualitat pura i dura. Ironia montalbaniana pura i dura.

David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Albert Pérez estan esperant en l’escenari del Romea a que els espectadors acabin de trobar els seus llocs i seguin d’una vegada. Estan avorrits. No tenen res a fer. És molt possible que estiguin en l’atur. Es confirma quan aquesta ociositat esdevé de seguida la bronca d’una dona a un home per haver-se pres el luxe de fer un entrepà de formatge en un bar. ¡Quants currículums hauria pogut enviar amb els diners del bocata...! No es pot ser més irresponsable... És una escena quotidiana portada a l’extrem.

Com aquesta, en un escenari totalment obert que no queda buit en cap moment, es van succeint escenes que conformen una paròdia àcida d’una situació que, en certs casos, ha arribat a l’extrem per si mateixa i, potser, ni tan sols li cal l’exageració de la ficció. Potser la televisió ens ha creat una amanida mental tan bèstia que ja ens hem acostumat a prendre’ns amb humor tot el què ve passant d’uns anys ençà.