Foscor sobre el matrimoni

L’orquestra en la fossa; el vestuari (presumptament actual), amb un estil rococó; el text cantat, sobretitulat... Algú no adepte a l’òpera podria espantar-se a les primeres de canvi. Però es perdria una obra divertida, amb ritme i punyent. Una obra tan seriosa des del punt de vista musical i teatral que seria idònia per captar nous aficionats al gènere líric.

La història és esbojarrada: el casament de dues noies sota el malaltís control del riquíssim pare d’una d’elles, en funció de la carta astral i, sobretot, d’un eclipsi que ho enfosquirà tot. Al mig, una paròdia de la societat que vivim: escenes de gelosia entre convidades; un alcalde que havia d’oficiar l’enllaç i que surt emmanillat a les notícies de la tele (...ens sona a tots!); les intencions, intrínsecament corruptes (com defensarà l’alcalde quan s’assabenta de la seva detenció...!), d’un pare que tot ho compra i creu tenir-ho tot al seu servei i que és odiat per la seva família; dubtes hamletians i siderals, els de la mare –Mercè Sampietro- sempre qüestionant-ho tot, des del més enllà; i fins i tot il·lusions revolucionàries bolxeviques, les de l’enterrador –Pere Ponce-, últim encarregat de casar la parella.

Els personatges representen un ampli ventall: hi ha la fotògrafa de guerra, exparella (i encara enamorada) d’una de les contraents; el germà d’una núvia, artista embolicat en trapis del pare de l’altra; el pare, monument a la cultura del ‘pelotazo’; la veïna menor d’edat i conilleta del pare; la mare, que ho veu tot des del cel (o des d’on sigui); la germana monja, amiga dels pobres i, per tant, enemiga del seu pare; i el nostàlgic enterrador, pendent de viatjar a Moscou per licitar pel cadàver embalsamat i incorrupte de Lenin, a qui ja li té guardada una tomba...

La sala petita del TNC esdevé un jardí elegant, florit i acollidor per atendre el gran dia. Les condicions meteorològiques, astrològiques i socials (aquest alcalde a la tele...!) l’aniran tenyint tot de negre. La gespa de la primera part esdevindrà terra fosca d’un cementiri en la segona; els rosers es convertiran en nínxols de paret (amb morts enterrats -... ai!- amb els mòbils engegats) i al mig de l’escenari apareixeran dues tombes distingides. El negre ho anirà envaint tot. A la foscor de l’eclipsi acabarà afegint-se la foscor del cementiri. Els pitjors auguris...! Perquè... què podem esperar del matrimoni? L’enterrador matrimonier ho té claríssim: res de bo. Molt millor “ser infidels al cor i fidels al cardiòleg”. Després de tot, ens recorda, “el matrimoni és la principal causa de divorci”. Sigui com sigui, casades o no casades, les enamorades (o no enamorades) marxaran ben lluny. I no amb els bitllets bussines class, un dels tantíssims regals que les fa el pare...

L’orquestra en la fossa; el vestuari (presumptament actual), amb un estil rococó; el text cantat, sobretitulat... Algú no adepte a l’òpera podria espantar-se a les primeres de canvi. Però es perdria una obra divertida, amb ritme i punyent. Una obra tan seriosa des del punt de vista musical i teatral que seria idònia per captar nous aficionats al gènere líric.

La història és esbojarrada: el casament de dues noies sota el malaltís control del riquíssim pare d’una d’elles, en funció de la carta astral i, sobretot, d’un eclipsi que ho enfosquirà tot. Al mig, una paròdia de la societat que vivim: escenes de gelosia entre convidades; un alcalde que havia d’oficiar l’enllaç i que surt emmanillat a les notícies de la tele (...ens sona a tots!); les intencions, intrínsecament corruptes (com defensarà l’alcalde quan s’assabenta de la seva detenció...!), d’un pare que tot ho compra i creu tenir-ho tot al seu servei i que és odiat per la seva família; dubtes hamletians i siderals, els de la mare –Mercè Sampietro- sempre qüestionant-ho tot, des del més enllà; i fins i tot il·lusions revolucionàries bolxeviques, les de l’enterrador –Pere Ponce-, últim encarregat de casar la parella.