Jordi Sanglas: “En el fons tots col·laborem amb l’enemic; no podem fer res més”

100.000 candeles és la primera novel·la de Jordi Sanglas (Vic, 1979). Una obra d’una introspecció radical però al mateix temps molt digerible bastida amb un ritme poètic que no deixa de tocar de peus a terra. El protagonista viu un moment de canvis personals en un món que no està fet a la seva mida i en què jugar amb les peces que es trenquen i no encaixen es converteix en una operació de cirurgia emocional extremament delicada però absolutament necessària.

‘100.000 candeles’ no és una novel.la gaire convencional, començant pel títol.

“100.000 candeles de llum solar” és un concepte que va anar agafant pes en la novel.la i que es va anar metamorfosejant. Candela és una unitat bàsica de mesura de la intensitat de la llum. 100.000 candeles per metre quadrat equivalen a la luminància del sol. Els elements naturals tenen bastant pes en el conjunt de la novel.la i volia que la llum tingués un paper important. I el sol. Sobretot el sol. Em sembla que va ser a A la carretera, de Jack Kerouak, que vaig llegir per primera vegada la frase de l’Eclesiastès “no hi ha res de nou sota el sol”, que em va impressionar. Tenia 12 o 13 anys. D’alguna manera, aquest títol prové d’allà. “Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol”. 100.000 candeles també és una expressió local que els personatges utilitzen per descriure la llum que els crida l’atenció, que els enlluerna o que senzillament està per allà, la llum del sol que brilla sempre sobre els seus caps, fins i tot de nit, reflectida a la lluna. Una presència constant. Està clar que per a ells la llum també és alguna cosa més que només llum.

A més a més, vaig anar 15 dies de gira amb un músic nord-americà que es diu Daniel Higgs. Un tio molt interessant, devot de Ramon Llull. Quan vam arribar a Saragossa, em va advertir sobre el cartell que anunciava el seu concert. Era un exèrcit de candeles en formació de triangle isòsceles apuntant cap avall, molt semblant a la portada del llibre. “Mira, Jordi, 100.000 candeles”, va dir. Cada candela em va semblar una persona amb el cap encès. Formaven part d’un conjunt i tenien el cap encès. Com a Cançó 7a en colors de Pau Riba, però en comptes d’herba fresca, foc. D’aquí va sortir la imatge que apareix al final del llibre. Persones aïllades en diferents llocs d’aquest món que han entrat en un procés de combustió lenta i que algun dia seran un exèrcit. Aquesta és la idea de fons del llibre. Pura política emancipatòria.

L’estructura de la novel.la també és força peculiar, com de dietari, en què es barreja passat i present. I fas una regressió als anys noranta, amb tots els referents musicals, culturals, de llocs...

Suposo que en el fons està intentant explicar com veia les coses i, alhora, reflectir la meva realitat d’ara. Necessitava recuperar una sèrie de coses que van anar configurant la meva manera de representar-me el món i d’entendre’l, i suposo que d’una forma natural vaig anar a parar a aquesta etapa d’adolescència, de trencament amb el pensament inculcat. En el moment en què de cop comences a trobar una nova manera teva personal de veure les coses i que et permet avançar i arribar on estàs ara. En cap moment vaig pensar que havia de parlar de tot allò, hi vaig anar a parar. En veritat el que tenia ganes era d’explicar una cosa actual, d’aquest moment.

La novel.la explica com el protagonista es va situant en el món, com trenca amb la desídia provocada per un moment de desorientació i troba un lloc propi.

El que he intentat explicar, i per mi això és important, és per què jo no m’he sentit, no em sento, d’una cultura estandarditzada. Jo volia explicar quina era la meva cultura, de per què les coses les veig com les veig, la meva visió de les coses. Jo no vinc d’una família de cultura, la cultura a casa meva s’ha vist com un entreteniment de la gent que té diners i per a ells l’important era tenir diners, la feina... Quan llegia a casa meva, era vist com un gandul. La cultura com jo l’entenia abans de fer el meu procés era com l’entenien a casa meva, era una cosa d’una gent de Barcelona, que feien ells, era d’uns escollits. El Martí Pol, per exemple, el que feia no era vist que fos per a nosaltres sinó per a la gent de Barcelona, i per a mi van ser molt importants la música i els llibres, que em van ajudar moltíssim a trobar els meus referents en aquest moment de canvi, de creixement, que és l’adolescència. Jo crec que tota la novel.la parla d’això, d’algú que està totalment desubicat. De sentir-se fora d’aquest món, de sentir-se un estrany. Com la frase de Raimon “nosaltres no som d’eixe món”, i això trobo que és essencial en la novel.la. Sempre ens ho han donat tot fet, i precisament per això no ens ho sentim nostre, i tampoc no hem pogut fer res. Aquest ha estat el problema, que no hem tingut mecanismes per poder trencar. De fet, crec que estem en aquesta situació tant en l’aspecte polític com social, és a dir, tots sabem que les coses tal com van són una merda però no sabem com podem canviar-ho. I aquí estem. El 15-M, en part, és una mica això. D’alguna manera és una revolta adolescent, dient que estem aquí però que això no és nostre, perquè el lema és aquest, nosaltres som nosaltres i vosaltres sou vosaltres, i això és un primer pas. I la novel.la parla d’això tota l’estona. És una novel.la de trencament amb una realitat freda i constant que no ens permet avançar, com una paret indestructible.

Hi ha molta negació en la novel.la, la negació de tot...

És que no pots fer gaire res més quan no tens res a les teves mans. Només pots negar-ho. No pots aportar res perquè no tens poder. Què has de dir tu davant d’això?

Pots dir “a la merda”. “Dir «a la merda» significa Tot. La nostra negació, pura creativitat, necessitat d’autoafirmació. Segurament mai hem fet res per ningú, però trencar-ho tot és una declaració d’amor infinit a la vida. Les nostres emocions no són res però són la nostra política.”

Jo als 17 o 18 anys feia coses que anaven en contra de tot el que jo odiava, però les feia en contra del mateix que feia, perquè en el fons, el meu pensament era el dels meus pares, el del col.le, és a dir, el que m’havien inculcat, ho analitzava tot amb aquells paràmetres i allò em feia sentir malament. Fins que hi va haver un moment de trencament, en què vaig dir que jo no tinc per què pensar que si això està mal fet, que si jo hauria d’estar fent allò altre que se suposa que haig de fer. Doncs no. Per què? Si jo no ho veig així, si jo penso que no. Hi ha un trencament amb tot el que t’han inculcat els pares, té a veure amb matar el pare, en aquest sentit. És el mateix que s’està fent ara en l’aspecte polític i tot és matar el pare i dir “eh! jo no m’he de sentir malament perquè tingui aquestes obligacions i no les estigui complint”, si això és una merda i jo no hi crec i puc representar-me el món d’una altra manera, perquè això vostre també és una representació del món i allò meu també ho pot ser, i potser diferent i molt més positiva i molt més d’acord amb el que jo crec.

De fet, el pare surt a la novel.la...

I el mato. I això té molt a veure amb aquest trencament amb la cultura oficial i inservible, que a més durant un temps t’ha condicionat absolutament perquè ha format part de tu. És a dir, si a tu t’ensenyen que la cultura és un entreteniment perquè quan arribis cansat al vespre puguis mirar un programa que et faci riure una estona, allò no és només el fet que arribis a casa i riguis una estona, sinó que allò està configurant la teva vida, i t’estan anul.lant qualsevol possibilitat d’emancipació cultural, perquè tu t’estàs empassant allò i t’estàs negant a tu mateix. Estàs acceptant una realitat que t’estan imposant. I ja no et planteges alternatives. No vull sonar paranoic, però els mitjans de comunicació generalistes han vehiculat molt la cultura i ens l’han fet entendre d’una forma no natural. La cultura és simplement comunicació, intercanvi d’informació i utilització d’aquesta informació per construir alguna cosa comuna.

Per construir, abans cal destruir. I el llibre va per aquest camí, és una destrucció per acabar construint, tot i que en la novel.la només es queda en la fase de destrucció.

Sí, perquè la cultura és un procés, la construcció és un procés, i estàs construint alguna cosa que de moment està verda. És com en una manifestació, on es diu: “És que vosaltres ho critiqueu tot, però què proposeu?” Llavors la gent s’empassen això i comencen a reunir-se per fer propostes, vinga va cal una economia tal... i no és això... Tu t’ho carregues tot i tens unes idees i uns objectius cap a on anar i tot el que podràs fer és un procés, no és una resposta. Tu no pots donar una resposta tancada, tu et pots carregar una cosa, però tu no pots donar una resposta tancada al que tu proposes; és a dir, el que tu proposes és simplement avançar cap a una altra direcció i obrir un altre procés.

El ritme del discurs en tot el llibre és repetitiu, molt obsessiu, molt de mantres, més aviat negatius. Quan et repeteixes moltes vegades una cosa, fa que acabis creient-t’ho o sent allò i potser després rebel.lant-t’hi...

Jo sóc una persona obsessiva, i he intentat escriure d’una forma que s’acosti a la meva manera de veure les coses. I la meva manera de veure les coses funciona una mica així, per bé i per mal. És un intent d’acostar-me a com sóc. Per mi això és important, quan escric, no només explicar una història sinó també acostar algú a com jo percebo les coses perquè potser també pot servir a altra gent.

“Som la visió d’un mateix, que té el teu ull de la ment”.

Això està tret literalment d’un llibre que a mi em va marcar moltíssim que es diu Cassavettes por Cassavettes, un recull d’entrevistes en què el director parla de les seves pel.lícules però el que deixa anar és tota una filosofia de vida que a mi em sembla preciosa, i tenia gravada aquesta frase i em va servir per explicar això, la vaig utilitzar. Copio moltes coses, frases literals, copiades de llibres literalment.

Hi ha moltes frases lapidàries, com aforismes...

Sí, suposo... Són frases que em faig meves. L’altre dia vaig anar veure To the wonder, de Terrence Malick, les seves pel.lis gairebé no tenen diàlegs i tot són frases que s’han dit l’un a l’altre i que van sonant com en off. Jo crec que quan parlem deixem anar coses que són les que et queden d’una conversa, puc parlar mil hores amb algú però en el fons només em quedaran tres frases que són les que m’han fet alguna cosa a dintre. Llavors si jo vull aprofundir en allò que he escoltat sempre ho faré a partir d’aquella frase que m’ha fet fer una passa, o m’ha fet remoure l’estómac. És com despullar-ho tot i quedar-te amb la frase que et serveix, i a partir d’aquella frase tu pots anar avançant, i suposo que això és com un mantra, frases que serveixen per avançar en el pensament.

Com per exemple “Oblideu, oblideu, oblideu-vos de tot”. Això és com un mantra que es repeteix diverses vegades al llarg del llibre i que té molt a veure amb la feina que fa l’Adelmar, d’esborrar records. No tenir records és no tenir subjectivitat.

Exacte, és aquesta realitat que et deia opressora, el fet de treure’t els referents, treure’t el record de les coses, i fer-te viure una vida estàndard. Això seria, doncs, com un mantra dolent, quan la novel.la va de tot el contrari, de buscar-se a un mateix encara que sigui amb la merda, ja que és l’únic que hi ha o que tinc ara mateix.

I per què el protagonista fa aquesta feina d’esborrar records?

Perquè la novel.la va de lluitar contra la realitat i del que fa la gent i de buscar una sortida a tot això. Que treballi en una agència que intenta esborrar els records de la gent és treballar per a l’enemic, i té molt a veure amb la feina que tinc, que simplement és un sou, una manera de guanyar-me la vida. Té a veure amb aquesta societat que no és la nostra, té a veure amb el fet de col.laborar amb l’enemic, perquè en el fons tots col.laborem amb l’enemic, ja que no podem fer res més, què hem de fer, si estem aquí, si això no és nostre i no ho hem triat nosaltres, ja estava tot fet i tu ets una peça més d’aquest mecanisme terrorífic. Volia que treballés per a l’enemic i que tingués aquest conflicte, que se soluciona d’una manera molt utòpica.

“La gent mor emocionalment als 21 anys perquè perden el contacte amb les coses que porten a dins...” Tu vas morir emocionalment als 21 anys?

Això també és de Cassavettes. Jo no crec que morís als 21 anys, jo crec que vaig néixer als 21 anys, o als 18, els 19 o els 20, però perquè vaig aconseguir trencar amb la consciència que tenia llavors de les coses, que era una consciència que a mi no m’anava bé i que a mi em perjudicava i no em deixava avançar, i em vaig construir la meva.

I com ho vas fer?

No me la vaig inventar jo sol, sinó gràcies a la meva afició a la música, a entrar en aquest món underground de música independent, d’escriure en fanzines, de conèixer gent que deia unes coses meravelloses... Era com començar a formar part d’alguna cosa, en el moment de trencar amb la cultura oficial i de començar a anar per aquests camins. Jo crec que tu mors emocionalment, i crec que Cassavettes ho deia en aquest sentit, als 21 anys, si no fas aquest pas i no comences a pensar amb “la teva visió que té el teu ull de la ment”, si no comences a pensar en com tu veus les coses i et busques un entorn de gent, que potser no et porta enlloc, però és igual, tu necessites allò per crear-te la teva pròpia cultura, la teva identitat a través de pertànyer a alguna cosa. No de manera individual, doncs, perquè de manera individual és una bogeria, buscar-te una cultura i una manera de veure les coses diferent de la que per tu és inservible i anihiladora. I això és la cultura oficial. I per això la gent mor emocionalment a aquesta edat més o menys, perquè entres en una dinàmica que si hi entres ja no en surts.

El llibre acaba: “Tots ells esperaven l’oportunitat d’escapar-se. Tots ells vivien amb la culpa de la gent que havien deixat enrere”. Per què aquest sentiment de culpa?

Perquè no hem sigut capaços de fer això, o sigui tu pots haver estat amb 18 anys disfrutant com una bèstia, i seguint el mateix camí amb algú, fins que en seguiu de diferents i al cap de 10 anys te’l trobes i ja no aconsegueixes connectar amb ell perquè ja ha abandonat aquestes coses i en el fons a tu t’han servit i tot, i ara està en una altra... I el que evidencia aquesta frase és el fracàs col.lectiu de la nostra generació si vols dir-ho així, o sigui, no hem sigut capaços de dir nosaltres tenim unes altres idees, i uns altres objectius i avançarem cap a on volem i ja ho anirem fent. Jo crec que no hem estat capaços de fer-ho i això ha deixat molta gent pel camí, gent que t’estimaves molt i tot, i aquesta culpa jo la tinc a dins.

100.000 candeles és la primera novel·la de Jordi Sanglas (Vic, 1979). Una obra d’una introspecció radical però al mateix temps molt digerible bastida amb un ritme poètic que no deixa de tocar de peus a terra. El protagonista viu un moment de canvis personals en un món que no està fet a la seva mida i en què jugar amb les peces que es trenquen i no encaixen es converteix en una operació de cirurgia emocional extremament delicada però absolutament necessària.

‘100.000 candeles’ no és una novel.la gaire convencional, començant pel títol.