Manuel Baixauli: “Si tothom escrivira dietaris o el que fos, estaríem una miqueta més sans”

Just una setmana després d’acabar L’home manuscrit (novel·la multipremiada i que ja va per la vuitena edició), l’autor, Manuel Baixauli (Sueca, 1963), va ser afectat per la malaltia de Guillain-Barré i durant cinc dies se li va anar paralitzant tot el cos, excepte el cervell i els sentits. A partir d’aquí va viure quaranta-dos dies de tortura postrat en un llit de l’UCI, en què se sentia com una pedra que pensa i sent, fins que es va començar a recuperar. La rehabilitació la va haver de fer en un sanatori on l’última planta de l’edifici estava tancada i barrada i ningú sabia què hi havia. Totes aquestes experiències van abocar l’autor a escriure La cinquena planta, una novel.la viscuda tant en el fons com en la forma.

De quina manera et va canviar la mirada a partir d’aquesta experiència?

Quan vaig escriure L’home manuscrit jo ja era qui sóc ara, no he canviat gaire, però sí que he perdut la paciència, quan alguna cosa no m’agrada no ho suporte. Per exemple, avui he anat al Macba, no m’agradava res i me n’he anat. He pagat deu euros i els he tirat. En altres èpoques sí que era capaç d’aguantar; ara no, ara si no m’agrade, me’n vaig, i quan començo un llibre igual, o quan veig una pel.lícula; segons amb quines persones no m’agrade parar-me a xerrar com es fa normalment als pobles; ara ja no suporte quines maneres de perdre el temps. I després jo pose l’exemple del got d’aigua. Vaig estar 42 dies sense poder beure i passant molta set, jo bevia per tubs i somiava en un got d’aigua, inclús algun dia estava més optimista i somiava en una cervesa ben fresca. Això ho assaborisc molt més que abans. I qui diu això diu sortir a l’aire lliure, jo estava tancat, no respirava l’aire del carrer. La primera vegada que, amb la cadira de rodes, isc al jardí, la sensació és impressionat. El meu cos es convertí en una presó. I ara valore més la cosa sensorial, per això este llibre és més sensorial i està ple de cerveses i de vi, de menjar. La salut no la valores fins que la perds. La salut és l’oblit del cos. Si tu no penses en el teu cos és que estàs bé, però quan comences a notar-te coses i molèsties, és quan valores estar bé. Simplement estar bé, estar còmode, estar estirat, això és pràcticament el màxim, no cal aspirar a gaire més, pots llegir un bon llibre, fer un bon menjar o el que sigui, però tenint això, no ens podem queixar. I ja no pel que he viscut jo, sinó per tot el que he vist en aquell hospital. No valorem allò que tenim.

Al llibre surten diversos aforismes i n’hi ha un que va en aquest sentit: “Avancem, distrets, dalt d’una cinta mecànica que porta a l’oblit”.

Vivim com inconscients que el temps està passant i de sobte dius tinc tants anys o et mires a l’espill i ja veus que ets major, vivim molt inconscients, no sé si això és bo o mal. Jo no sóc inconscient, jo pense molt en la mort, en el pas del temps... El fet d’escriure te fa reflexionar. Estàs sol, en una habitació escrivint, i acabes reflexionant.

De fet, tant L’home manuscrit com La cinquena planta estan molt plens de reflexions sobre la vida i la mort. L’home manuscritLa cinquena planta

Sí, bé, són temes de tota la història de la literatura en general, no dic res nou però el que passa és que en cada època es diu de manera diferent.

Amb la malaltia prens consciència del cos, de la salut, però hi ha una consciència molt present també en els teus llibres que és la consciència de l’espai, de l’edifici, de l’arquitectura, de les parets, com si fos un segon cos.

Sí, l’espai és com una prolongació del teu cos. Faig èmfasi en eixa mania que tenim les persones de voler decorar i dissenyar les coses. Jo pense que un espai, quan és útil, quan és funcional ja és bonic, i moltes vegades quan l’intentes vestir te’l carregues perquè ja queda postís.

I és molt important sentir que tens un lloc que és teu, que és casa...

Sí, no és fàcil tenir un espai on te sentes a gust, i també depèn del caràcter de la persona. L’arquitectura té de ser una prolongació de tu mateix, del teu caràcter, per sentir-te a gust. Això on es dóna més fidelment és en un estudi d’un artista, per exemple, que l’acaba fent part seua, i tot i que ara hi entraria una persona aliena i trobaria un caos bestial, l’artista hi podria trobar una agulla. Sap on té cada cosa, igual que coneix el propi cos, coneix l’espai on treballa.

En el llibre es diu: “Un dia començà a escriure, en plena adolescència, mogut pel desconcert que li produïa el món dels adults”. Què hi ha en el món dels adults que desconcerta?

En el món dels adults i en tots els mons jo sempre m’he sentit un extraterrestre. Els que ens dediquem a l’art som gent un poc desequilibrada perquè, si no, com passaríem tantes hores asseguts allí quan pots estar caminant pel camp? Però jo sempre m’he sentit com fora de lloc, en el món en general. Jo ara on sóc, a Barcelona, em sento molt com fora de lloc, però al meu poble també m’hi sento moltes vegades, i crec que el fet d’escriure et serveix per plantejar-te les coses i intentar comprendre-les i intentar comprendre el que et passa a tu.

Jo quan vaig començar a escriure ho veia tot molt fals i em sentia que no volia formar part d’eixa manera de fer les coses. Un pot dedicar-se a intentar canviar el món, dedicant-se a la política, a l’activitat social... o pot tancar-se en una habitació a pintar o a escriure, jo vaig fer això segon. No és que vulga canviar el món, sinó almenys plantejar-me tots els interrogants, i a vegades no sé què pense sobre una cosa fins que no escric sobre això. El fet d’escriure t’ajuda molt a conèixer les coses i a saber tu realment què penses de les coses. Pense que escriure és bo per a tothom, si tothom escrivira dietaris o el que fora, estaríem una miqueta més sans, perquè això també té molt de teràpia. El fet d’escriure t’obliga a ordenar les idees, i això és molt important.

En un moment de la novel.la el doctor Mogort diu a Ferragut: “Pense en un desig que, si es complira, el faria un home pletòric, satisfet de la vida i de si mateix. Un home que no volguera morir mai.” El teu desig era que L’Home manuscrit fos un èxit de vendes i de crítica? L’Home manuscrit

Els desitjos profunds de les persones jo crec que no els sabem. Jo no sé els meus desitjos profunds i si estiguera en aquesta situació em costaria de trobar un desig perquè no ho tinc clar. És més, no tinc grans desitjos perquè em conforme a estar com estic. Un desig seria estar així sempre, estar bé de salut per mi és importantíssim. No és una situació en què t’hi trobis gaire, i si t’hi trobessis igual diries una tonteria de desig: tenir molts diners, triomfar... Però els desitjos profunds no van per allí, van per un altre costat. Jo crec que en comptes d’intentar buscar-lo, deixaria que es generara ell. És com quan escric un llibre, jo per exemple ara he acabat La cinquena planta i no estic pensant quin llibre escriuré després, no projecte els llibres, els llibres sorgeixen de dins, perquè si no estàs impostant, si no ja no és una necessitat, estàs pensant en la teva carrera com a escriptor, i ja és una altra cosa.

Però sí, jo m’ho havia passat molt bé escrivint L’home manuscrit i rellegint-lo pensava: “Els altres ho passaran tan bé com jo?”. Però totes les expectatives eren nefastes, estava quasi clar que era un llibre per ser guardat en un calaix o, com a molt, si es publicava, perquè passara desapercebut.

Llavors el teu desig era que agradés tant com a tu et va agradar escriure’l.

Sí, que trobara els seus lectors, perquè el que desitges amb un llibre és això. Tampoc cal que siguin molts. Kafka no és un bestseller però ha trobat els seus lectors. Jo prefereixo un bon lector que mil passafulls. Aquests llibres s’han de llegir bé, no s’han de llegir de pressa.

“La inseguretat és un camí de coneixement”. A L’home manuscrit hi ha tot un procés de fer i desfer els textos; en canvi, a La cinquena planta ja no hi ha aquest joc de construcció i destrucció. Has avançat molt en aquest camí de coneixement?L’home manuscritLa cinquena planta

Generalment quan escric partisc sense saber cap a on vaig. Escric La cinquena planta sense saber què volia dir, sense fer un esquema. Em vaig posar a escriure per una necessitat expressiva d’aparicions mentals que tenia i que havia de treure a fora perquè allí m’estaven molestant, i vaig escriure un primer manuscrit que quan el vaig acabar i el vaig llegir era caòtic, era massa incomprensible, i llavors vaig fer l’esquema. Després vaig refer i refer i refer, i ara és un llibre molt intel.ligible, crec que se comprèn tot, tot i que sempre hi ha coses obertes. Però al principi era com si anares per un passadís a les fosques i tocant les parets. No saps on vas, i no saps què passarà en la següent pàgina. Normalment tenim moltes imatges mentals al cap del dia, però només unes poques retornen i només unes poquíssimes es converteixen en obsessió i quan es converteixen en obsessió, com em passava a mi amb les imatges de la cinquena planta, o intentes lliurar-te d’elles o acabes malament, i aleshores jo vaig fer un esborrany descrivint-les pensant que en escriure-les em lliuraria d’elles, però no, em va passar tot el contrari, m’exigiren més espai, volien que fera més pàgines, i és quan em vaig posar a escriure.

Per a mi l’escriptura ha de ser una aventura, jo no puc fer un llibre que el tinga planificat com un viatge d’autobús, per mi ha de ser anar a cegues i anar trobant coses imprevistes. Per fer una història que ja tinc clara no l’escric, me la pense i ja està. De fet, hi ha una cosa que em passava amb els dos llibres i és que quan acabe el llibre em plantege què he contat, de què va el llibre, perquè esclar, després, quan es publique el llibre, te van a fer preguntes els periodistes i te van a preguntar de què va i has de dir quatre frases. Doncs amb els dos he tingut d’escalfar-me el cap, no sabia de què anaven els llibres. Ara ja ho sé, més o menys, però en el moment que estàs escrivint no tens un propòsit clar.

I és per això que també són un corol.lari de gèneres i històries?

És curiós, perquè jo no em sent a gust explicant una història lineal. Llegint no m’agrada que no siga lineal, però, en canvi, escrivint-la no puc, necessite barrejar coses que contrasten. A més, la vida és això, la vida és una interferència permanent, ara estàs aquí, però passa algú per allí, i la teva ment se’n va i torna, mires el mòbil... Crec que això respon més a la complexitat de la vida actual que no una història lineal.

I els teus referents literaris quins són?

Jo crec que les verdaderes influències passa com els verdaders desitjos, són inconscients, perquè jo te podria dir que allí hi ha molt de Kafka, de Borges, de molta gent, però potser resulta que un autor que a tu no t’agrada t’ha influït. Això m’ha passat. O una persona que no te cau bé t’ha influït. Per tant, si jo et digués qui m’ha influït, quedaria postís, no seria del tot sincer.

El fet de ser pintor té molt a veure amb la teva manera d’escriure?

Sí, a banda que els dibuixos que apareixen són meus, crec que l’aspecte visual és molt important en les meues històries, i en l’estètica en general, l’estètica de l’austeritat.

“L’art no sols ha d’estar viu. L’art ha de ser, en si mateix, vida”.

Jo no tinc la sensació d’haver projectat escriure La cinquena planta, sinó d’haver-la viscuda, i per això quan me diuen que aquí hi ha molta fantasia, jo dic: “No, tot això ho he viscut, és real”; esclar, ho he viscut dins del meu cap, però fora també, perquè també hi ha moltes coses reals, però també dins el meu cap. I això és la realitat també. La sensació que tinc és que avui dia predomina un lector i un crític que només valore allò que és molt realista, realista en el sentit de la superfície de les coses, perquè un pensament també és real, i jo em plantege si ara hi haguera un Kafka que conte la història d’un home que es converteix en escarabat o un Moby Dick que parla d’un monstre inexistent, o el Dante que fa una visita a l’infern, com ho acceptaríem? Hi ha gent que escriu coses així, però crec que estan mal mirats o que se’ls deixa un poquet de costat. Jo note eixa sensibilitat que s’han de contar històries quotidianes, històries de la vida diària, de què passa a prop teu, sobretot urbanes, i de la modernitat... I jo crec que s’ha de parlar de coses essencials, és igual que sigui a la ciutat, al poble, a on siga.

En la teva manera d’escriure, transfigures la mirada per inventar una nova lògica en què la màgia es converteix en un element natural de la vida.

És que per mi la literatura no és crònica, no és document, és art. Jo vinc de les arts plàstiques, que és una altra disciplina, però el plantejament és el mateix: fer que una obra d’art tinga un valor poètic, que tinga un valor estètic, i que commoga el lector. I de la mateixa manera que no m’agrada pintar les arrugues d’un pantaló, doncs tampoc no m’agrada contar els detalls de la superfície de les coses sinó una cosa més lliure, més oberta.

Existeix o no existeix la cinquena planta?

La cinquena planta sí que existeix. La setmana passada vaig estar allà [al sanatori], i encara continua tancada. Bé, sí que jugo amb la cosa que hi ha qui la veu i hi ha qui no. De fet, quan jo preguntava hi havia gent que deia: “La cinquena planta, quina cinquena planta?” Vull dir que hi ha gent que no es planteja les coses. Hi ha molta gent que no es planteja res, ni per què estem en el món. Han vingut i els ho han donat fet. Hi ha persones , en canvi, que sempre estem preguntant-mos coses.

Llavors la cinquena planta simbolitzaria la consciència?

Sí, seria el més enllà de lo quotidià, i també és com una mena d’espill, perquè cada lector se l’imaginarà d’una manera, perquè és una cosa molt oberta, i hi haurà qui s’hi identificarà més o menys i hi haurà a qui l’ajudarà a trobar-se a si mateix. El fet de pensar en un espai que està buit... El protagonista hi troba arxius sobre la seua vida, tu et pots imaginar què t’hi podries trobar, si entraves allà...

I el Dr. Mogort i l’Otília qui són?

Són la gent que gestiona eixe més enllà, i eixe espai que tots tenim, que alguns ignorem i altres no. Jo, quan els he fet, no m’he plantejat ara vaig a fer tal personatge que signifique tal, i sempre partisc de personatges reals. Amb tots els personatges que hi ha al llibre, abans he fet una espècie de càsting, basant-me en persones reals, vives o mortes. Hi ha un home, per exemple, que ja no viu i que era amic dels meus pares i que apareix, físicament és ell, tot i que jo no descric gaire físicament els personatges, però per a contar la història me’ls he d’imaginar, és com una pel.lícula, i jo l’he vist a ell com a actor. M’agrade que siguin personatges reals per imaginar-me d’una manera més verídica les escenes.

Just una setmana després d’acabar L’home manuscrit (novel·la multipremiada i que ja va per la vuitena edició), l’autor, Manuel Baixauli (Sueca, 1963), va ser afectat per la malaltia de Guillain-Barré i durant cinc dies se li va anar paralitzant tot el cos, excepte el cervell i els sentits. A partir d’aquí va viure quaranta-dos dies de tortura postrat en un llit de l’UCI, en què se sentia com una pedra que pensa i sent, fins que es va començar a recuperar. La rehabilitació la va haver de fer en un sanatori on l’última planta de l’edifici estava tancada i barrada i ningú sabia què hi havia. Totes aquestes experiències van abocar l’autor a escriure La cinquena planta, una novel.la viscuda tant en el fons com en la forma.

De quina manera et va canviar la mirada a partir d’aquesta experiència?