‘Mare nit’ i la banalitat del mal

“Som el que fem veure que som, així que val més que anem amb compte amb el que fem veure que som”, diu Kurt Vonnegut, en la introducció de 1966 a la seva tercera novel·la (Mother Night, Fawcett Publications, 1961; Mare nit, Males Herbes, 2014), que aquesta és una de les lliçons que es poden aprendre de les confessions d’un espia. La moral de la història en un temps que es despenya, en punt mort, cap a la fi de la moral i de la història. O l’esmolada advertència d’algú que ens avisa de l’abisme: si cap tribunal al món ens arribarà mai a absoldre dels crims contra un mateix, no es pot viure, riure ni dormir com un soc mentre fingim que no sabem el que ens fem, neguem cada paraula que exclamem o fem veure que som qui no volem ser.

Howard W. Campbell, Jr., el protagonista d’aquesta novel·la, fou un artista, un espia nord-americà i un popular locutor de ràdio al servei de la propaganda nazi durant la Segona Guerra Mundial. I va excel·lir igualment en la interpretació de cadascun d’aquests papers aparentment enfrontats, com un antiheroi impecable, fidel al guió de la seva tragèdia personal i afligit del mal del seu temps. Va ser tan bon dramaturg que la seva obra, romàntica i ensucrada, sobreviuria molts anys –firmada amb un altre nom i escrita en una altra llengua– al jove idealista que Campbell no tornaria a ser mai més. I faria tan bé d’espia que els missatges encriptats que intercalava en les seves emissions radiofòniques, el contingut dels quals ell mateix desconeixia, servirien enormement la causa aliada al llarg de la Segona Gran Guerra, mentre els seus discursos a favor de la ideologia nacionalsocialista inflamaven l’ànim i anestesiaven la consciència d’una societat malalta, i de futures generacions de neonazis. Però ara –l’any 1961–, entre les reixes d’una presó “nova i bonica de la vella Jerusalem”, a l’espera de ser jutjat per crims contra la humanitat, Howard W. Campbell, Jr. ens confessa que, en realitat, tot el que ell havia volgut era viure tranquil al costat de la seva estimada Helga, i que la guerra o la fi dels seus dies l’enxampessin a casa “fent la seva feina pacífica”. I a fe de món que podem creure’l.

Mare nit és, tal vegada, la novel·la més desencantada de Kurt Vonnegut, i una novel·la que, per falta de fantasia, descansaria incòmoda en el calaix de sastre de la ciència-ficció on s’ha volgut guardar l’obra del mestre. Impregnada d’un humor que no fa riure, dolorosa i punyent sense arribar, potser, a les llàgrimes, bascula entre la història i la ficció per ordir una descarnada reflexió sobre els replecs de la identitat, l’engranatge pervers de la ment totalitària i sobre l’origen i la naturalesa del mal. Des del protagonista a la corrua de personatges estrambòtics que es passegen per les pàgines del llibre, aquí tothom és una mena d’agent doble, amb una personalitat múltiple i una identitat fonedissa, i tots ells pateixen una espècie d’esquizofrènia moral que els esberla la consciència i els eximeix de qualsevol responsabilitat sobre els propis actes. Fins al punt que ningú no pot reconeixe’s al mirall, o als ulls dels altres, ni creure en la veritat de la paraula, dels sentiments o de les llàgrimes. I així, algú “va plorar d’alegria. D’alegria veritable? Qui ho sap. L’únic que puc confirmar és que les llàgrimes eren humides i salades” (p. 160).

Kurt Vonnegut, Jr. va néixer a Indianapolis el novembre de 1922 i, als vint anys, va enrolar-se a l’exèrcit nord-americà i va ser enviat a Europa per lluitar amb els aliats a la Segona Guerra Mundial. Capturat com a presoner de guerra, va ser destinat a Dresden, on va viure la destrucció de la ciutat i l’infern causat per les bombes del seu propi exèrcit. Va sobreviure de miracle, refugiat en un antic escorxador a gairebé vint metres sota terra i, durant les setmanes següents, la seva feina seria treure d’entre les runes muntanyes de cadàvers que haurien de ser cremats. Aquesta experiència atroç va ser recollida, anys després, en una de les seves novel·les més conegudes, Escorxador-5 (1969), i marcaria inevitablement una manera desencantada, perplexa i, tanmateix, incondicionalment curiosa de veure el món. Així, a Mare nit es fan presents l’absurd, els esquinços i els estralls causats per l’obediència, des d’una fe cega, dels dictats de qualsevol tipus d’absolutisme, a la vegada que s’intenta identificar –i ridiculitzar– els mecanismes que fan funcionar la màquina implacable de la ment totalitària, “una ment que es pot comparar a un sistema d’engranatges amb algunes dents tallades a l’atzar. Una màquina de pensar així de desdentada i conduïda per una libido estàndard o subestàndard, que gira amb l’absurditat espasmòdica, nerviosa i sorollosa d’un rellotge de cucut infernal. (...) Les dents que falten, evidentment, són veritats senzilles i òbvies, veritats que la majoria de les vegades estan a l’abast i són comprensibles fins i tot per a nanos de deu anys” (pp. 204-205).

I és que, en definitiva, “l’obstinació per tirar endavant sense certs bocins obvis d’informació”, obeint a ulls clucs, ens porta, sense remei, a una confusió endèmica, acrítica i amoral, com un estat mental col·lectiu que permet –i avala– l’odi, el silenci, la desconfiança i fins i tot l’horror. No perquè sí, en aquesta novel·la, la història i la ficció es donen la mà precisament en una presó de Tel Aviv, en la breu trobada que mantenen en Campbell i Adolf Eichmann, “l’arquitecte d’Auschwitz, l’introductor de les cintes transportadores als crematoris, el comprador més gran del món del gas Zyklon-B”, i també i tan sols un buròcrata gris, un home decididament obtús i mediocre i una peça minúscula d’un infal·lible engranatge criminal, incapaç de qüestionar, d’assumir càrrecs de consciència o de deixar de complir ordres. Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem va anomenar aquesta paradoxa espantosa “la banalitat del mal”. I Kurt Vonnegut Jr., amb Mare nit, ens obliga a preguntar-nos, una vegada i una altra, si la maldat és només cosa dels monstres.

Així, en gairebé l’únic moment en què en Howard perd els estreps i és presa de la ira, apallissa un exsoldat que volia matar-lo i exclama:

—No sóc ni el teu destí ni el teu dimoni! —vaig dir—. Mira’t bé! Has vingut a matar el dimoni amb les mans nues i ara te’n vas amb la mateixa glòria que un home expulsat d’un autobús de línia en marxa! Aquesta és tota la glòria que et mereixes! Això és tot el que es mereix algú que combat el mal absolut. Hi ha una pila de raons per lluitar, però no n’hi ha cap de bona per odiar sense límits, per pensar que el mateix Déu Totpoderós odia amb tu també. On és el mal? És aquesta gran part de cada persona que vol odiar sense límits, que vol odiar amb Déu al seu costat. És aquesta part de cada persona que troba tan atractives totes les menes d’atrocitats. És la part de l’imbècil que castiga i envileix i fa la guerra de grat.(p. 228)

Des de la por, la desesperació i el desconcert, es respira, al llarg del llibre, l’aire estantís del Berlín dels anys 30 i 40, o de les golfes ratera al Greenwich Village de Nova York on Howard W. Campbell s’amagarà durant quinze anys, o de la cel·la de la presó de la vella Jerusalem on ara espera. El càstig, el perdó, o la fosa en negre de la manca de respostes.

Tiger got to hunt, bird got to fly;

Man got to sit and wonder ‘why, why, why?’

Tiger got to sleep, bird got to land;

Man got to tell himself he understand.

Kurt Vonnegut, Jr.

“Som el que fem veure que som, així que val més que anem amb compte amb el que fem veure que som”, diu Kurt Vonnegut, en la introducció de 1966 a la seva tercera novel·la (Mother Night, Fawcett Publications, 1961; Mare nit, Males Herbes, 2014), que aquesta és una de les lliçons que es poden aprendre de les confessions d’un espia. La moral de la història en un temps que es despenya, en punt mort, cap a la fi de la moral i de la història. O l’esmolada advertència d’algú que ens avisa de l’abisme: si cap tribunal al món ens arribarà mai a absoldre dels crims contra un mateix, no es pot viure, riure ni dormir com un soc mentre fingim que no sabem el que ens fem, neguem cada paraula que exclamem o fem veure que som qui no volem ser.