Nao Albet i Marcel Borràs pugen els skates a l’escenari

Els directors Nao Albet i Marcel Borràs pugen aquest cop als escenaris una obra urbana que combina la llibertat gairebé anàrquica dels skaters amb els moviments predeterminats del teatre. “Los Esqueiters”, un espectacle sobre skaters, amb skaters i sense actors que es pot veure aquesta setmana al CCCB.

Diuen que la falta de temps els ha privat de passar per l’Institut del Teatre, i tot i això s’han anat formant com actors i directors. Un projecte de Roger Bernat els va unir i des de llavors no s’han separat perquè hi havia una cosa que tenien en comú: tot el que pensaven, el que parlaven, el que contemplaven els portava cap a un mateix camí, cap a un gènere, el teatre. Això va ser l’any 2007, el mateix en que es van atrevir a saltar als escenaris com autors i directors.

Són un pack, quan els hi proposen una obra ja ho fan pensant que la direcció serà en parella. Tot el que viuen ho lliguen al teatre. Les seves obres s’apropen més a la performance que al muntatge teatral convencional i bona mostra d’això són els cinc títols que han dirigit fins ara i l’obra que aquest any pugen a l’escenari del CCCB dins l’edició del Grec 2015.

La Plaça del MACBA és on han anat a buscar els seus companys de viatge. Personatges sobre rodes, vinguts de diferents parts del planeta: Noruega, Estats Units, Itàlia i França. “Des d’un primer moment teníem clar que volíem treballar amb skaters de carrer, és a dir, gent acostumada a viatjar pel món i conèixer bé les ciutats, les persones, la nit... i tots amb una mateixa forma de vida: viure el present”, comenta Marcel Borràs. “Vam buscar tirant de contactes, buscant per les places de Barcelona i anant explicant el nou projecte vam trobar els quatre companys de viatge, joves que havien vingut a la capital catalana per patinar”, afegeix Borràs.

Els protagonistes són joves d’entre 25 i 35 anys: l’italià Alfredo, la noruega Kristina, el francés Mike i el nord-americà Dallas. A tots ells els ha unit el teatre i el carisma d’aquests dos directors. Albet i Borràs expliquen que si aquests són els quatre afortunats és perquè durant la tria van mostrar més interès que la resta, desprenien ganes i esperit de participació.

Durant l’any que ja porten d’assajos i funcions se’n adonat de les seves qualitats, ja no només com a persones, sinó des del punt de vista escènic: han aprés a dir el text amb total naturalitat, a moure’s per l’espai amb consciència, a gaudir damunt l’escenari, a conviure amb els nervis, a viure les sensacions que aporta sentir el caliu del públic... Tots ells comparteixen amb Nao Albet i Marcel Borràs diferents experiències i percepcions, amb una finalitat: reflexionar entorn al concepte de llibertat. L’obra ja ha estat estrenada al festival de Temporada Alta (Girona–Salt). El públic que ha viscut aquesta experiència es pregunta si de debò són només skaters, ja que semblen actors professionals. “Ells han esdevingut actors, nosaltres de moment encara no som skaters”, comenten Albet i Borràs

Nao Albet es va iniciar com actor i als seus 23 anys té una llarga carrera en teatre i televisió. Ha estat dirigit per Mario Gas, Calixto Bieito, David Selvas... i ha actuat en sèries com “Ventdelplà” o “Cuéntame como pasó”, entre d’altres. En cinema va participar a “Incidencias”, de José Corbacho y Juan Cruz. Marcel Borràs, olotí de 24 anys, ha estat més home de cinema i televisió que no pas de teatre, amb la participació a “53 días de invierno”, “Tres metros sobre el cielo” i sèries com “Hospital central” o “Polseres Vermelles”.

Els directors Nao Albet i Marcel Borràs pugen aquest cop als escenaris una obra urbana que combina la llibertat gairebé anàrquica dels skaters amb els moviments predeterminats del teatre. “Los Esqueiters”, un espectacle sobre skaters, amb skaters i sense actors que es pot veure aquesta setmana al CCCB.

Diuen que la falta de temps els ha privat de passar per l’Institut del Teatre, i tot i això s’han anat formant com actors i directors. Un projecte de Roger Bernat els va unir i des de llavors no s’han separat perquè hi havia una cosa que tenien en comú: tot el que pensaven, el que parlaven, el que contemplaven els portava cap a un mateix camí, cap a un gènere, el teatre. Això va ser l’any 2007, el mateix en que es van atrevir a saltar als escenaris com autors i directors.