Barba xopa de sang fila, amb mans atentes i expertes, l’itinerari geogràfic d’una íntima recerca –sorprenent a cada passa, sempre a prop del mar–, alhora fascinant i terrible: la recerca de la pròpia identitat a través del que cada rostre revela i amaga, resseguint els buits d’una història familiar que ha esdevingut llegenda, o somni. Per anar endavant, saludar el present o fer les paus. Però, per reconeixe’ns al mirall o en la mirada dels altres com qui troba el seu lloc al món, primer caldrà perdre la por i baixar, en punt mort i sense llanterna, al “cor de la tenebra”.
“Ningú pot triar res i, tot i així, la responsabilitat és nostra”, s’afirma, cap al final del llibre, després d’una llarga ruta solitària. Aquest seria el motor, o el sentit –paradoxal, ambigu– del viatge que es narra a la novel.la?
La tensió entre lliure albir i determinisme, i les conseqüències d’aquestes dues visions del món en la responsabilitat que tenim sobre els nostres actes és el teló de fons del llibre. No obstant això, no he provat d’oferir cap resposta definitiva a aquestes qüestions. M’agrada la idea que tot el que passa no és més que el resultat del que acaba de passar, que les decisions que prenem són il.lusòries encara que en la nostra experiència la sensació d’estar decidint sigui molt forta, gairebé inevitable. I a això se suma l’herència dels nostres actes i dels actes dels nostres avantpassats, i la circularitat de la naturalesa, i dels mites. Inclús ocupant-nos només de les nostres vides en un món individualista, som part d’aquests processos, malgrat que pugui resultar difícil adonar-se’n i entendre-ho. La perspectiva que ofereix una novel.la pot fer que tot això esdevingui més clar, com a mínim d’una manera suggeridora o poètica.
‘Barba xopa de sang’ és un títol que impressiona, d’entrada, la imaginació del lector desprevingut, amb una gran força visual, impactant, com a mínim. Es tracta d’una idea prèvia a la construcció del relat o el títol va sorgir de la ficció, després d’explicar la història?
Per primera vegada a la meva vida, el títol va venir abans de l’escriptura del llibre. L’expressió se’m va ocórrer poc després de traslladar-me a Garopaba, quan tot just començava a imaginar la història que escriuria. Llavors, l’escena que justifica el títol va venir després, i aquest va servir d’inspiració per a certs episodis de la novel.la. El que em va atraure del títol des d’un principi va ser la violència gairebé caricaturesca d’aquesta barba ensangonada, el to de “pulp fiction”, una imatge que lliga amb un heroi de còmic o de pel.lícules d’acció, quelcom que, al cap i a la fi, contrasta amb el desplegament vagarós i existencialista de la narració. No crec que un títol hagi d’explicar o proporcionar una clau de lectura d’un llibre. El seu paper és despertar la curiositat del lector.
Al llibre es fa un ús original i hàbil de diversos modes discursius combinats en una arquitectura alhora complexa i harmònica. (Una justa proporció de fragments narratius, descripcions exhaustives i diàlegs vius i versemblants integrats en el cos del text... inclús extenses notes al peu amb una funció narrativa: “flashbacks”, missatges telefònics, etc.). Això respon a una voluntat experimental, de jugar amb la infinitat de tècniques i possibilitats expressives que brinda el gènere novel.lístic?
En cap moment vaig tenir ambicions experimentals amb aquest llibre, però em vaig permetre una llibertat total a l’hora de prendre decisions que modelarien la narració. El cos principal de la novel.la segueix regles fixes, és fins i tot conservador en la seva concepció: un narrador en tercera persona que gairebé sempre es limita a la perspectiva del protagonista, temps present, descripcions detallades. Per això mateix les excepcions a la norma acaben cridant més l’atenció i, espero, acaben tenint un efecte positiu: les notes al peu amb missatges i “flashbacks”, els ocasionals vols omniscients de la narració, etcètera. La meva intenció era construir un ambient immersiu i generar una sensació de vida en temps real, i crear una certa atmosfera de suspens que mai s’acaba de resoldre del tot. També volia projectar les minúcies de la vida prosaica del personatge dins del panorama més ampli de conflictes familiars, generacions passades i futures, cicles naturals i mites recurrents que l’embolcalla.
El personatge de la Beta, la gossa del pare, que està al costat del protagonista al llarg de tota la novel.la, té un precedent il.lustre en la Baleia de ‘Vides seques’, de Graciliano Ramos? Una criatura d’acció i sense parla, una presència constant que acompanya, articula i a vegades fins i tot desencadena el desenvolupament de la trama... Com valores el seu paper en el relat?
Adoro Vides seques, i la Baleia, però la Beta és una gossa força diferent. Al llibre de Graciliano Ramos, coneixem la perspectiva de l’animal, el món des dels seus ulls, la seva sensibilitat, les seves necessitats, els seus somnis poblats de conillets d’índies. La Beta, en canvi, està sempre en la distància, només en coneixem l’aparença i les seves accions. Mai no deixa de ser un gos vist des de la mirada humana, no entrem com per art de màgia en la seva experiència interior, com passa amb la Baleia. Aquesta és una diferència rellevant. Però és veritat que la Beta té una importància enorme en el relat, que va anar adquirint a mesura que escrivia. Per al protagonista, ella representa el pare mort, i la seva afecció a l’animal crea una situació en què ell no pot tolerar la idea que la gossa també mori, sabem que farà qualsevol cosa per mantenir-la amb vida i a prop seu. Això va fer possible una sèrie de situacions narratives interessants que vaig mirar d’explorar, com les escenes de l’atropellament de la gossa o del seu rescat de les grapes dels nadius. L’animal compleix una funció en la construcció del mite del seu nou amo, la qual cosa és, en certa manera, un nexe amb el seu pare. Tot està connectat, i la gossa és una anella més en aquesta cadena.
Les descripcions minucioses, a vegades poètiques i sempre potents, sembla que defugen la pura digressió o l’única intenció de recrear ambients per reivindicar una funció en l’engranatge de la ficció (de tan acurades, gairebé es pot sentir la remor del mar, el ronc del tro o percebre el canvi d’estació en la temperatura de l’aigua). La natura és un personatge més del llibre?
La natura és l’escenari de la novel.la, i l’escenari també és un personatge. Aquesta ha estat sempre la meva manera de veure-ho. Bones descripcions de la natura poden ser sublims, i ajuden el lector a veure els personatges com petites peces d’alguna cosa molt més gran que els transcendeix. Hi ha qui és gairebé cec al món natural, però el meu personatge és del tipus contrari, el seu interès per la natura és més fort que per les persones. El seu pensament, la seva feina, les seves aficions, la seva solitud, totes les dimensions de la seva vida estan lligades a la natura, sobretot al mar. En una ciutat costanera com Garopaba, que viu principalment de la pesca i el turisme, el mar pren una importància vital, és una presència constant en la vida de tots els seus habitants. Per tot això, no vaig escatimar res en la descripció de la natura i del paisatge. Al voltant de la història i dels seus personatges hi ha sempre aquest món natural que els transcendeix, i que roman indiferent al que els passa i a la seva rebel.lia.
Fins avui, ja has explorat diversos gèneres narratius (novel.la, relats, novel.la gràfica), quina actitud implica cadascun? Quines són, per a tu, les possibilitats i les exigències de cada gènere?
No em veig com un autor que explora molts gèneres. Vaig escriure contes al començament de la meva carrera, després tan sols novel.les. La novel.la gràfica (‘Cachalote’, Quadrinhos Na Cia–Companhia das letras, 2010) és un cas especial, fruit d’una col.laboració creativa amb l’il.lustrador Rafael Coutinho. Vaig treballar-hi gairebé com si escrivís una novel.la a quatre mans amb en Rafael, aprenent de mica en mica les peculiaritats del llenguatge del còmic. Però em considero només un escriptor de ficció.
La teva obra ha començat a ser traduïda a altres llengües i, alhora, també et dediques a la traducció literària. Des d’aquesta doble perspectiva d’escriptor-traductor, què diries que es guanya i es perd pels camins de la traducció? Quins són els reptes, les promeses i els compromisos de la traducció literària? I també, s’ha de ser escriptor per traduir literatura, poeta per traduir poesia?
Traduir és reescriure, i reescriure és escriure, per tant, el traductor és una espècie d’escriptor també, amb la diferència important que es limita al llenguatge i a l’estil, sense la llibertat d’interferir en la història que ja ha estat escrita. Per assolir el màxim de fidelitat possible a l’original, el traductor ha d’inventar, trobar solucions creatives. Per això cada traductor té un estil, i és tan important de cara al resultat final com l’exactitud literal dels termes i les oracions traduïts. Alguna cosa de l’original sempre es perd en la traducció. El valor d’allò que s’hi guanya és el que separa les bones traduccions de les que no ho són.
I, per últim, creus que avui dia, a l’era de les missives instantànies, de les respostes immediates, de les múltiples finestres obertes en l’aquí i ara, hi ha lloc encara per capbussar-se en el temps llarg, concentrat, de la narrativa extensa? Té bona salut, per a tu, la novel.la?
La novel.la té una competència duríssima, però per això mateix continua sent vital. La seva permanència en la literatura i a les llistes dels llibres més venuts revela que no estem disposats a renunciar completament de les narracions de fons, que exigeixen una immersió exclusiva i prolongada. En certa mesura, les necessitem enmig del flux veloç i fragmentat de la vida contemporània, com pilars on aferrar-nos enmig del soroll de l’excés d’informació o com a antídots per a una experiència humana cada vegada més apressant, quantificada i esclafada per les noves tecnologies. Potser això passa perquè la consciència humana no és altra cosa que una narració complexa i de fons, una mena de novel.la. El passat i el futur, l’evocació de la memòria i la identitat funcionen de manera semblant a una novel.la. I al cap i a la fi, això és el que busquem en els bons relats: el contacte amb una visió del món que no és la nostra, que pot xocar o coincidir amb la nostra, però que d’una manera o altra l’enriquirà o la il.luminarà.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
