Santiago Roncagliolo: “Em preocupa molt que la crisi pugui ser culpa meva”

“Óscar Colifatto té un cognom tan ridícul com el meu”, diu Santiago Roncagliolo. “És una broma amb mi mateix”. Però entre el protagonista de 'Óscar y las mujeres', un personatge paranoic i exagerat fins a l'extrem, i el seu autor hi ha més punts en comú. I, sobretot, comparteixen, també amb tots nosaltres, una societat que a vegades (sense que ens n'adonem) ens brinda situacions extremes. Però ens quedem tan amples.

Tot és exagerat en la novel·la, però el rerefons real segueix estant aquí. Què hi ha d'autobiogràfic?

Molt. Primer, com a escriptor de telenovel·les que he estat; segon, com a escriptor que viu tancat en el seu propi món i al qual li ha costat molt entrar en contacte amb els de fora. Jo em vaig passar temporades lluny de casa, al Japó, per exemple, i en tornar vaig veure que els meus fills sabien paraules noves, que eren més alts i que jo m'ho havia perdut i m'oblidava dels seus aniversaris. En algun moment vaig haver de decidir que era hora de convertir-me en un adult funcional, el que implicava viatjar menys, cuidar més del que passa al meu voltant i menys del que passa dins del meu cap, aprendre a conduir, aprendre català, fer teràpia. Óscar viu el mateix, però en exagerat. Si ets guionista de telenovel·les i el teu únic amic és un productor de televisió tens un greu problema.

“L'art imita la vida” (Aristòtil). “La vida imita l'art” (Oscar Wilde). “La vida imita la televisió barata” (Woody Allen), és la teva triple cita al llibre. Allen és un clar referent en aquesta novel·la, però aquestes paranoies d'Óscar recorden també a Jack Nicholson a 'Millor impossible'...

Sí! Em va encantar aquesta pel·lícula. Li vaig comentar a la meva dona que era molt exagerat aquest personatge i ella em va dir [amb tota la ironia] que sí... que era igual que jo! “Té totes les teves manies!”, em va dir. M'adono, almenys amb la meva dona, que sóc melodramàtic. Ella, advocada i espanyola, és la que té els peus a terra.

La comparació amb Mario Vargas Llosa ha de ser contínua; més, potser, per 'La tía Julia y el escribidor', on el nobel escrivia radionovel·les...

Hi ha més de Woody Allen. L'autor de radionovel·les de 'La tia Julia' em va encantar. Però la gent automàticament em posa en la línia de Vargas Llosa per ser peruà, com pensant que no he vist pel·lícules ni res que no sigui seu... És cert que Vargas Llosa té un pes més gran al Perú que qualsevol altre escriptor al seu país, està en el nostre ADN, com García Márquez. Però és que jo porto 38 anys tractant de no assemblar-me al pare biològic, ¡i segueixo tenint el seu nas! Mai saps quin tant tens del teu pare i el que veu la gent.

Hi ha una mica de crítica social en els culebrots?

El serial és l'únic gènere narratiu propi, que hem creat els sud-americans. La novel·la va començar a Europa, després vam tenir a grans escriptors sud-americans, però el gènere va néixer fora. Llavors, el culebrot ha anat reflectint la realitat sud-americana. La situació de la dona, per exemple, ha anat reflectint-se en la telenovel·la. És un gènere amb bons i dolents autors. Hi ha males telenovel·les, però també hi ha males novel·les. Un amic autor de telenovel·les diu que els europeus són incapaços de fer telenovel·les però les veuen. Per què? Perquè tenen sentit del ridícul. Hi ha coses que un no farà davant d'una càmera, però que ho faci un altre li encanta.

Cito una frase de la novel·la que em sembla molt dura: “L'edat en què els fracassats reben el títol compassiu de promeses”. Tu vas marxar del Perú i en sortir et vas adonar que la majoria dels que van marxar van fracassar...

Jo vaig ser l'últim il·lús, crec. Semblava que a Espanya tot era fàcil. Tots els escriptors professionals que jo coneixia vivien a Espanya... però tots eren dos! I arribes i t'adones que tampoc no és fàcil per als espanyols. Als fracassats no els coneixerem mai.

Escriure també és una forma de refugiar-se de la realitat, de la crisi?

Em preocupa molt que la crisi sigui culpa meva. Cada vegada que abandonem un país s'arregla: vaig créixer a Mèxic, a mitjans dels 80 vaig anar a Perú, després vaig venir a Espanya i cada vegada que he anat deixant aquests països, es van arreglar i cada vegada que arribo a un altre s'enfonsa ... Crec que tinc un do. Estic pensant en vendre els meus serveis a Corea del Nord.

Quina és per a tu la barreja justa de realitat i ficció?

M'agrada la ficció, per molt que estigui basada en la realitat. Els personatges, les coses que els passen, el món en què es mouen... jo els he conegut, el dels empleats públics de Perú, sense anar més lluny. Si tinc una història real bona la deixo tal com és, per descomptat, amb les seves fonts. A algunes, com 'Memorias de una dama' o 'La cuarta espada' o 'El amante uruguayo' posar-hi ficció és com tirar-li Fanta a un whisky bo.

T'ha servit la teva experiència com a assessor de polítics?

Ha estat un gran entrenament per escriure ficci ... Oblida't de les telenovel·les. Tothom és hipersensible en política. Pots passar-te hores buscant la paraula que no ofengui a un i que no desagradi a un altre... Els polítics no menteixen, de fet, però s'hi acosten moooolt.

Com veus la situació a Espanya?

Raríssima, confusa. Tot està a de cap per avall. En tots els aspectes. A Amèrica Llatina tots estan de molt bon humor i a Espanya, de molt mal humor; a Amèrica Llatina creixen les economies però els gestors són: un que va donar un cop d'estat, un altre que va ser guerriller i va estar pres 13 anys, un altre que armava fusells, un altre que gairebé va donar un cop d'estat; en canvi, a Espanya el president és un senyor de dretes que nacionalitza un banc, puja els impostos... Estrany. Jo sóc d'una família d'esquerres que sempre em van dir que els Estats Units era el poder del capital i Europa eren els demòcrates per excel·lència, però als Estats Units governa un negre i els hispans decideixen les eleccions i a Europa està entrant l'extrema dreta en tots els parlaments. Això té a veure amb el fet que hagi escrit una novel·la d'humor: és molt difícil dir res seriós que duri cinc minuts. Estats Units, on l'humor polític sempre ha estat molt agressiu, té una tradició molt sana: el president s'exposa a un còmic que es dedica a despotricar d'ell i ell ha de aguantar, ha de riure.

Molt sa. Aquí fan rodes de premsa sense preguntes... o des de pantalles de plasma.

Imagina't! Fujimori va comprar els còmics per al canal de l'Estat perquè sabia que els que més mal li podien fer eren ells atacant al Govern. Per a nosaltres l'humor, per això, sempre ha estat una arma.

L'actualitat deu donar per a moltes telenovel·les, no?

No... és massa trista. De totes maneres sempre la telenovel·la és apolítica. Si li fiques política se la prenen més seriosament. I s'anul·la.

“Óscar Colifatto té un cognom tan ridícul com el meu”, diu Santiago Roncagliolo. “És una broma amb mi mateix”. Però entre el protagonista de 'Óscar y las mujeres', un personatge paranoic i exagerat fins a l'extrem, i el seu autor hi ha més punts en comú. I, sobretot, comparteixen, també amb tots nosaltres, una societat que a vegades (sense que ens n'adonem) ens brinda situacions extremes. Però ens quedem tan amples.

Tot és exagerat en la novel·la, però el rerefons real segueix estant aquí. Què hi ha d'autobiogràfic?