El projecte Atresbandes va començar el 2008 fruit de l’etapa de formació dels seus tres integrants a l'Institut del Teatre de Barcelona. Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez són de la mateixa promoció d'estudiants d'arts escèniques i es van formar junts, amb tot el que això implica: referents, maneres d'abordar l'escena, etc. Com en tantes ocasions les ganes de treballar van sorgir d'un cert descontentament amb el panorama teatral i, en aquest cas, aquest descontentament va generar una resposta que difereix d'aquest panorama i amplia el camp de visió, el modifica, el posa en dubte.
És en aquest dubte, en aquesta inestabilitat, quan sorgeixen les creacions més honestes, més autèntiques, que esdevenen l'autèntica escena contemporània, la que no repeteix patrons antics sinó que crea nous codis, noves relacions més properes a l'actualitat en tots els aspectes, polític i social però també en relació a l'avantguarda artística. Els tres són l'ànima del projecte i treballen de manera conjunta els textos, la direcció i la interpretació. “Amb el temps hem anat creant afinitats amb altres persones que han anat col·laborant en els diferents projectes. Hem creat un petit cercle de col·laboradors que entenen i comparteixen la nostra manera de treballar”, explica Albert Pérez.
Per exemple, Mole Wetherell, director de la companyia Reckless Sleepers, que fa quinze anys que representa per teatres d'arreu The Last Supper. Ara Atresbandes n'ha fet l'adaptació al català. La idea de l'obra parteix de la tradició que els condemnats a mort poden triar els plats del seu darrer sopar. Les últimes paraules d'una persona abans de morir sovint poden ser profètiques, profundes, poètiques, o simplement ximples. Així, aquesta peça teatral està composta a partir dels últims àpats, i també de les últimes paraules, que se sap que van menjar i dir alguns personatges coneguts -no necessàriament condemnats a mort-, com ara Napoleó, Marilyn Monroe, Francisco Franco, Albert Einstein, Leonardo da Vinci, Pepe Rubianes o Juan Paredes Manot, Txiki, i també altres d'anònims.
“En alguns casos hi havia constància documental de les seves últimes paraules. En d’altres, s’ha fet una tasca d’investigació per poder-les identificar a partir de la informació que sí que ha transcendit del personatge”, afegeix Pérez. Així, l’espectacle L’últim sopar, ofereix la possibilitat d’acostar-se als detalls dels “darrers menús” dels tretze condemnats a mort. I també de degustar-los. Són plats molt diferents uns dels altres, des de fetge amb ceba, fins a un pastís de xocolata o una hamburguesa. El muntatge, només 39 espectadors per funció, fa asseure el públic al voltant de tres taules superposades a l’escenari i el fa participar seguint els patrons performàtics. Alhora que les copes de vi s'omplen i els plats desfilen, els tres intèrprets presenten les darreres paraules dels personatges.
La Mònica, l’Albert i el Miquel van començar fent teatre laboratori i de creació col·lectiva per necessitat. Curiosament aquesta necessitat s’ha acabat convertint en la marca de la casa. Ara, a L’últim sopar, recullen l’encàrrec de la prestigiosa Reckless Sleepers. Després de recórrer el vell continent, Atresbandes tornen a Hiroshima, una sala estretament lligada a la companyia, per estrenar-la. L’espai idoni pel teatre inclassificable i sense etiquetes. Com a deixebles teatrals som convidats a la taula de L'últim sopar abans de ser crucificats.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
