El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:
“El suïcidi és una mort inesperada, un ‘per què?’ que et persegueix tota la vida, explica la Cecília Borràs. Ella i el seu marit necessitaven trobar una explicació a per què el Miquel, el seu fill de 19 anys, havia decidit llevar-se la vida, ara ja fa gairebé set anys.
Per això, explica a Catalunya Plural, van dirigir-se a la doctora Carmen Tejedor, psiquiatra de l’Hospital Sant Pau. “Va ser una trobada molt comprensiva i ens va dir moltes veritats que desconeixíem. Penses que el suïcidi mai entrarà a casa teva però tots som vulnerables”, afegeix. La doctora Tejedor, ara jubilada, els va dir que necessitarien trobar una Associació de Supervivents, persones que haguessin sobreviscut al suïcidi d’un familiar, però que lamentablement a Espanya no n’hi havia cap. “No trobàvem lloc per parlar de com ens sentiem”, lamenta. “Si algun dia es veuen amb força per tirar-ne una endavant, els recolzarem”, els va dir. La Cecília, però, dubtava que realment no n’existís cap. “Vaig pensar 'ho ha mirat malament', però després en arribar a casa ho vaig buscar a Internet i vaig veure que no, que no n’hi havia cap. ”El desamparament, el buit, la no assistència...cap recurs“, comenta amb impotència.
El 2012 però aquesta impotència es tradueix en la constitució de Després del Suïcidi Associació de Supervivents (DSAS). L'associació neix amb l'objectiu d'omplir aquest buit i generar un espai per a l’acompanyament i el suport en el dol dels supervivents a la mort per suïcidi. Explica, davant la curiositat que desperta el terme 'supervivent' en un context poc habitual, que decideixen posar-li aquest nom perquè el nivell d’estrès d’algú que ha viscut una mort per suïcidi és equivalent al nivell d’estrès que pateix algú que ha estat en un camp de concentració o que viscut un conflicte, segons l’APPAC (Association of Psychology and Psychiatry for Adults & Children). “És una mort molt traumàtica, hem de conviure amb el ‘Què és el que no he fet bé?’”, diu.
Segons relata la mare d’en Miquel, el dol és un procés molt individual. “No hi ha cap fórmula màgica, cadascú ha de trobar la seva manera”, matisa i afegeix que el fet de passar-lo en parella a vegades ho dificulta perquè cadascú es troba en un moment del dol diferent. “Cal plorar molt i cridar en un moment de ràbia”, expressa. Per ella, si bé el suport familiar ajuda “el dolor o la incomprensió són inherents al procés”.
“Amb l’elaboració del procés de dol, la persona que ha mort pot arribar a ser part de la nostra vida d’una nova manera. Quan s’ha pogut fer aquesta elaboració, la majoria de la gent comença a reconèixer que se sent, lentament, amb més energia i certa esperança”, es detalla a la pàgina de l’Associació.
La Cecília relata que inevitablement es fa una reconstrucció biogràfica dels últims moments i els últims anys amb la persona que se n'ha anat. “A força de repetir-ho molt, però, finalment entens que mai tindràs respostes”, afirma amb serenor.
Segons el psiquiatre Santiago Duran-Sindreu, responsable assistencial de la Unitat de Prevenció del Suïcidi de l'Hospital Sant Pau, hi ha una sèrie de mites que contribueixen a què el suïcidi sigui un tema tabú. “Hi ha una mena de llei no escrita que diu que parlar del suïcidi indueix al suïcidi”, esmenta. Un altre mite és per exemple pensar que les persones que fan temptatives de suïcidi “ho fan per cridar l’atenció”. Duran-Sindreu explica que aquestes afirmacions no són certes i matisa també que un 90% dels suïcidis, per tant no tots, estan relacionats amb trastorns mentals. En relació a aquest 10% la Cecília assegura que “el que ens fa por és admetre que el suïcidi és al costat nostre, tots som vulnerables, sobretot els adolescents”. Del 90% en els que sí hi ha una relació amb un trastorn mental, un 60% serien trastorns majors i un 40% correspondrien a altres trastorns, com el trastorn bipolar, l’esquizofrènia, l’alcoholisme o el Trastorn Límit de la Personalitat.
El psiquiatre també posa èmfasi en l’estigma social que encara persegueix el suïcidi i explica que altres països estan molt més lliures d’aquest estigma. “Hem de conviure amb la percepció dels altres, la percepció que tu com a familiar no l’has sabut ajudar”, explica la Cecília.
Segons l’Idescat, les morts per suïcidi han augmentat gairebé de manera continuada des del 2007. Si el 2010 es van llevar la vida 418 persones aquesta xifra ha ascendit a 544 el 2013, últim any del qual es disposen dades sobre Catalunya. Al conjunt de l’estat hi ha registrats 3.263 suïcidis el 2007 i 3.870 al 2010. Duran-Sindreu explica que tot i que és més freqüent el suïcidi entre homes, els intents de suïcidi són més freqüents en dones. També destaca que és més habitual en casos de persones que no compten amb suport social o gent que es troba a l'atur o té problemes de dolor crònic. “Nosaltres intentem cobrir diferents aspectes i podem adreçar-los a serveis socials de la zona o fomentar la socialització, per exemple”, explica el psiquiatre de l'Hospital Sant Pau.
També a partir del 2007 la xifra de morts per suïcidi supera per primera vegada la de morts per accident de trànsit. Això ho explica, segons Duran-Sindreu, el fet que, per exemple, s’hagi fet una gran campanya per prevenir accidents de trànsit i que, per contra, Espanya no tingui un programa de prevenció de suïcidi, com sí que tenen països com Austràlia, Canadà o els països nòrdics, on la taxa és més elevada. Precisament quant a la taxa de suïcidis a tot l’estat, aquesta se situava el 2012 en 7,6 per cada 100.000 habitants, la taxa més elevada des del 2005. Amb tot però la mortalitat representa la punta de l’iceberg de la problemàtica real. Segons l’OMS, s’estima que per cada mort es realitzen 20 temptatives, és per això que la prevenció és essencial.
El primer pla de prevenció del suïcidi a tot l'estat el van implantar l'Hospital Sant Pau i el Centre de Psicoteràpia de Barcelona a la Dreta de l'Eixample, ara fa prop de 10 anys. Segons explica el psiquiatre Duran-Sindre, a partir de fons europeus que provenen de l'Aliança Europea contra la Depressió s'implementen dos programes pilot: el primer es fa al Centre de Salut Mental de la Dreta de l'Eixample (el 2005) i el segon a l'Hospital Taulí de Sabadell (2007). Dades del Departament de Salut indiquen que aquestes proves pilot a Barcelona i a Sabadell han permès disminuir les temptatives de suïcidi consumat un 20%.
Entre el 2012 i el 2014, els primers dos anys de Després del Suïcidi Associació de Supervivents, més de 700 persones han contactat l’associació impulsada per la Cecília que té una junta fundacional formada per nou persones, totes elles supervivents del suïcidi d'un familiar. “Hauríem de parlar de suïcidis en plural, perquè cada cas és diferent. Al principi estàs en un xoc tan bèstia que ets incapaç d’afrontar-ho, es tracta d’una realitat que no ets capaç d’assimilar”, diu la Cecília. Segons comenta, i ho confirmen els casos amb els quals es troben a l'associació, a l’inici se solen dir mentides, com ara que la persona ha mort en un accident o que ha patit un atac de cor. “Has de dir la veritat però quan estiguis preparat per fer-ho”, afegeix.
Amb tot, aquesta iniciativa, tirada endavant gràcies al valor de la Cecília i un grup de persones més, és pionera a tot l’estat i ajuda a què cap altra persona hagi de sentir, com van fer-ho ella, el seu marit i molts altres, desemparats. “L’Associació ha trencat amb el silenci i la soledat i ajuda a mostrar que hem continuat endavant”, conclou la Cecília. Nosaltres hem de ser els guardians de la memòria de la seva vida“, referint-se al Miquel i a tots aquells que han marxat.
“El suïcidi és una mort inesperada, un ‘per què?’ que et persegueix tota la vida, explica la Cecília Borràs. Ella i el seu marit necessitaven trobar una explicació a per què el Miquel, el seu fill de 19 anys, havia decidit llevar-se la vida, ara ja fa gairebé set anys.
Per això, explica a Catalunya Plural, van dirigir-se a la doctora Carmen Tejedor, psiquiatra de l’Hospital Sant Pau. “Va ser una trobada molt comprensiva i ens va dir moltes veritats que desconeixíem. Penses que el suïcidi mai entrarà a casa teva però tots som vulnerables”, afegeix. La doctora Tejedor, ara jubilada, els va dir que necessitarien trobar una Associació de Supervivents, persones que haguessin sobreviscut al suïcidi d’un familiar, però que lamentablement a Espanya no n’hi havia cap. “No trobàvem lloc per parlar de com ens sentiem”, lamenta. “Si algun dia es veuen amb força per tirar-ne una endavant, els recolzarem”, els va dir. La Cecília, però, dubtava que realment no n’existís cap. “Vaig pensar 'ho ha mirat malament', però després en arribar a casa ho vaig buscar a Internet i vaig veure que no, que no n’hi havia cap. ”El desamparament, el buit, la no assistència...cap recurs“, comenta amb impotència.