Les formes progressives de l’esclerosi multiple encara no disposen de tractament

A dia d’avui, les formes progressives de l’esclerosi múltiple no disposen de tractament. Aproximadament un deu per cent dels casos diagnosticats d’esclerosi múltiple (EM) pertanyen al grup dels anomenats primàriament progressius, que no produeixen atacs, però que van empitjorant el seu estat físic i mental progressiva i silenciosament.A més, dins d’aquest subgrup hi han formes heterogènies, la qual cosa dificulta més la recerca.Aquest i molts altres aspectes relacionats amb l’esclerosi múltiple i altres malalties mentals, s’han tractat en la XIX Reunió Anual de la Societat Catalana de Neurologia (SCN) que ha tingut lloc a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears (ACCMCB), aquesta setmana.

A Catalunya hi ha aproximadament uns set mil pacients diagnosticats d’esclerosi múltiple, d‘aquests, uns mil cinc-cents pateixen les denominades formes primàries progressives. “Si no es fan estudis multicèntrics és molt difícil poder copsar una mostra suficient d’aquests malalts com per poder esbrinar quins són els marcadors i quines són les dianes cap on ens hem de dirigir” ha dit , en declaracions fetes a Catalunya Plural, Olga Cardona, secretaria del grup d'Estudi  de l'Esclerosi Múltiple de la Societat Catalana de Neurologia, de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. Per això mateix, tan Cardona com Jaume Sastre,director adjunt del Centre d'Esclerosi Múltiple de Catalunya (Cemcat), ressalten la importància d’una iniciativa com és la InternationalProgressiveMS Alliance. “És una iniciativa que duen a terme moltes societats d’Esclerosi Múltiple del món, associacions de pacients, liderades per la associació britànica, la d’Estats Units i la italiana, en col·laboració amb altres de més petites com la espanyola (EME), que han posat una sèrie de recursos en comú amb l’objectiu de potenciar la recerca en les formes primàries progressives. Concretament, ha dit l’expert, ”són beques que tenen una quantitat que supera els vint milions d’euros exclusivament destinats a la recerca de les formes progressives, també inclouen les formes secundàries progressives“.

Segons Cardona, aquestes beques, no només es destinen al tractament sinó que també serveixen de plataforma per conèixer millor la malaltia.“Evidentment, interessa molt que tot el que s’investiga pugui tenir una repercussió relativament ràpida en una millor atenció als pacients”. Sastre destaca que “aquestes beques encoratgen els estudis multicèntrics perquè són menys freqüents i un sol centre no té prou pacients per fer estudis de grans dimensions”.

Per la seva banda,Sastre, reconeix que, “des del punt de vista clínic, s’ha millorat bastant en el diagnòstic, sobretot amb la ressonància magnètica i, per tant, aquestes formes, tot i que continuen sent difícils de diagnosticar, tenim més capacitat de fer-ho que abans”. Tot i que també admet que, en l’aspecte del tractament, “estem en el punt zero”. Durant la seva ponència Tractament a les formes progressives de l’esclerosi múltiple, Sastre va exposar un dels estudis en el que han estat treballant, l’estudi Informs. “Hem subministrat, durant sis anys, el fàrmac Fingolimod a nou-cents pacients d’arreu del món que estan en aquest subgrup. Un cop transcorregut aquest temps, l’estudi ha sortit negatiu”, ha dit l’expert. Un dels problemes que Sastre detecta és que “tenim una comprensió bastant limitada de la fisiopatologia de la malaltia i, sobretot, com es connecta aquesta fisiopatologia amb la manifestació clínica”. Sastre destaca la dificultat per trobar el punt a seguir en l’estudi de les formes progressives. “Observem molts factors alterats però no tenim la capacitat de saber quin d’ells és el responsable de que el pacient empitjori i, per tant, tenim dificultats per idear un fàrmac perquè no s’ha trobat ni una pista”.Com a exemple, Sastre ho ha comparat amb la forma remitent-recurrent de l’EM. “Quan es va trobar que l’interferó, -un fàrmac que afecta al sistema immune-, funcionava i ja es va començar a treballar sobre el sistema immune, van sortir molècules encaminades al sistema immune i ja n’hi han deu, amb mecanismes d’acció molt diferents però totes pel mateix camí, la via immune”. En canvi, en les formes d’EM progressives,“encara no hem trobat quina és la porta d’entrada, ni quin és el camí”.

Les formes evolutives d’aquest tipus d’EMsón progressives però tenen una progressió lenta. “Amb les altres formes, a dos anys, podem tenir resultats reals, clínics quan provem els tractaments amb pacients però, en amb les formes progressives es pot arribar a trigar fins a deu anys per obtenir algun resultat”, ha dit Olga Cardona a Catalunya Plural, qui també ha afegit “un estudi no pot durar deu anys per diversos motius, entre ells, l’econòmic”.

Tot i que ambdós coincideixen en que el que està sempre en primera línia és el tractament, també reconeixen que “hem d’aprendre més de la malaltia per dissenyar bé els futurs estudis ja que, malauradament, les portes que hem picat, de moment, no s’han obert”.