“Després de l'assemblea de Sant Medir vam recollir 10.000 firmes demanant llibertat sindical”

El 20 de novembre de 1964, fa 50 anys, uns 300 treballadors i treballadores van fundar a l'església de Sant Medir de Barcelona les Comissions Obreres. Una d'aquestes persones és Josep Maria Folch, un operari especialitzat de l'empresa de motos Montesa que té els records molt clars d'aquella època que li va costar personalment cinc anys d'exili.

Josep Maria Folch viu en el mateix pis de sempre, a la Guineueta, a Nou barris, al cor obrer de Barcelona, al mateix lloc on es reunia amb companys per organitzar els treballadors. Escoltant-lo es veu el tremp d'aquelles persones que només amb les armes del seu convenciment van posar en marxa una de les organitzacions que més va fer per derrotar el franquisme i defensar la classe obrera.

Expliqueu l'ambient que es vivia en el moviment obrer l'any 1964, on treballàveu?

Jo treballava a Montesa, al Poble Nou, al carrer Pamplona. A finals de 1958 vam crear una comissió obrera a la fàbrica perquè ens arribaven noticies d'Astúries i el País Basc que deien que els treballadors s'organitzaven en comissions quan tenien problemes. Però eren unes comissions atípiques, es creaven per solucionar un problema i després es dissolien. El 1962 Montesa es trasllada a Esplugues de Llobregat i allà vam organitzar una comissió més seriosa.

Vostè tenia llavors algun tipus de militància política?

En aquell moment jo era membre del PSU de Catalunya. El 1963 em va venir a veure Josep Salas, que era dirigent del partit i em va fer agafar ganes d'implicar-me com a treballador en la lluita. Vam fer reunions amb altres companys i al final em va nomenar responsable del moviment obrer a Catalunya, substituint Pere Ardiaca que era a la presó. Uns mesos més tard vaig anar a França on vaig conèixer la plana major del partit, amb Gregorio López Raimundo entre altres, cosa que em va fer agafar amb més força la responsabilitat.

Éreu només gent del partit o hi havia altres persones?

Érem gent diversa. Quan vaig tornar de França em vaig reunir amb Josep Pujol, que era del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el PSU llavors volia organitzar els treballadors en una entitat que es deia Oposició Sindical Obrera (OSO) on hi cabia tothom. Això a mi em va donar la idea de fer mobilitzacions conjuntes.

Què eren en aquell mobilitzacions conjuntes?

Molt senzill, vaig donar la consigna que els divendres a dos quarts de vuit ens trobéssim a les portes de la seu del sindicat vertical, a Via Laietana. Pujol i jo vam passar l'avís a les fàbriques on teníem gent coneguda.

Com era aquesta convocatòria, que devia ser de viva veu?

Es va quedar divendres 2 d'octubre a dos quarts de vuit del vespre a les portes del sindicat vertical, però si no ens podíem reunir o passava alguna cosa, al cap de quinze dies s'havia de repetir l'acció.

Hi es va poder fer?

El 2 d'octubre no hi vaig poder anar, però em van explicar que hi havia moltíssima gent passejant amunt i avall de Via Laietana. A la pròxima convocatòria sí que hi vaig ser i em vaig dirigir als que passejàvem i vam pujar a l'edifici. Vam voler reunir-nos, però no ens deixaven i en sortir, a la porta un company ens va dir que tenia un lloc segur on reunir-nos.

Va ser a Sant Medir?

No, va ser a una església de l'Hospitalet on ens vam trobar al cap de 15 dies, i ja érem almenys 30 persones representants de les fàbriques més importants de Barcelona. Com no hi cabíem la pròxima cita va ser l'Església de Sant Miquel de Cornellà, on el seu mossèn, que es deia Clapés, ens va rebre amb els braços oberts. Allà vam fer diverses reunions i vam elaborar també l'esquema del que volíem.

I quina era la vostra intenció?

Va ser proposar una gran assemblea en què s'escollís una comissió obrera central que fixés unes reivindicacions mínimes..

Quines eren?

Doncs les que es van aprovar: un salari mínim de 200 pessetes diàries, escala salarial mòbil, dret de vaga i llibertat sindical.

I això és el que es va plantejar a l'assemblea de Sant Medir?

El 20 de novembre de 1964 ens vam reunir 300 persones, allà es va llençar el que havíem discutit abans, es va constituir una comissió obrera central formada per: Josep Coscubiela, Joan Folc, Pere Rica, Lluís Moscoso, Joan Navarro, Àngel Gràcia, Àngel Doménech, i l'Alcázar, que li hem perdut la pista.

Els quatre punts decidits es va acordar que es posarien en un manifest i que es recollirien signatures per dur-les en manifestació al sindicat vertical.

I el pròxim pas, quin va ser?.

El mes de febrer es va fer una altra assemblea no tant gran, i el Joan Folch, encarregat de recollir les signatures va dir que ja en teníem unes 10.000. L'encapçalament del document l'havia fet en Francesc Casares, l'advocat socialista.

Amb les firmes vau anar al sindicat vertical?

Clar, es va convocar una manifestació per dur les firmes el 23 de febrer i si fallava es convocava una altra marxa per al 16 de març.

Anaven forts...?

Si, pensi que en aquesta mateixa taula, amb dos representants catòlics, de l'MSC, tres companys comunistes, la meva dona i jo vam redactar un full volant convocant a la manifestació. Per cert que ella va ser la que ens va dir que havíem d'incloure a les dones. I així ho vam fer.

Quants exemplars van imprimir

Per repartir per Barcelona en vam fer uns 70.000 fulls volants i els va imprimir l'aparell del PSUC. Les vam anar a buscar amb taxi. Eren dues caixes grans. Les van recollir el Folch i el Gràcia, i com feien molt embalum les vam portar a l'església de Sant Miquel de Cornellà. Es van llançar els fulls volants i llavors va venir la primera caiguda, és a dir, la detenció de la comissió obrera central

-Ensenya un llibre on surt un atestat dels policies franquistes, els germans Creix- Aquí ho posa tot fil per randa. Els van detenir a tots menys al Pujol i a mi.

Vostès estaven amagats?

Van passar uns dies després de les dues manifestacions, i els advocats laboralistes: Josep Solé Barbera, Josep Benet i en Salvadores, ens deien que tornéssim a treballar. En Josep Pujol va tornar a Montesa i no li van fer res.

Jo estava amagat però tenia el compromís d'anar a Montserrat per parlar amb l'Abat per demanar que intercedís per a Justo López de la Fuente, que estava empresonat i molt malalt. Sigui com sigui, jo finalment no vaig anar cap a Montserrat, i hi va anar en Pujol i va haver de sortir del monestir d'amagat perquè la policia l'havia seguit.

No ho heu explicat, però com va ser que van detenir la comissió obrera central?

Molt fàcil, la policia es va infiltrar a la reunió de Sant Medir el 20 de novembre. Ho sé perquè jo vaig dir als companys que dins l'església s'agrupessin per fàbriques, i hi va haver gent que no coneixia ningú, eren els policies..

Estàveu fugit, però un company vostre, el Pujol havia tornat a la feina?

Si, va ser un gran debat. L'advocat Solé Barberà primer volia que tornés a la feina, però després va ser ell qui em va aconsellar que no ho fes, que m'amagués. Així que vaig fer una carta a Montesa en la qual d'una manera una mica directa demanava un any d'excedència a causa de la persecució política. La missiva la va dur la meva dona en mà a en Pere Permanyer, l'empresari, que la va intentar convèncer, però l'endemà van detenir al Pujol.

Què volia dir aquella detenció?

Doncs que la policia estava esperant que jo tornés i en veure que no ho faria el van detenir a ell. I va ser molt dur, el van dur a la presó set mesos i jo em vaig passar cinc anys a l'exili.

I quan vau tornar el 1970?

Si vaig jugar un paper en la formació de CCOO després puc dir que no vaig comptar per a res, tot estava molt ben muntat i organitzat. Jo vaig haver de buscar feina a una petita empresa. En Solé Barberà m'havia aconsellat que no em destaqués. Tenia la sort de tenir una bona preparació professional, sóc mestre industrial mecànic. A Montesa era encarregat.

Llavors CCOO estava molt perseguida.

Si, perquè era il·legal però no clandestina i estava molt a la vista i el primer que feien era detenir gent del sindicat.

La política tenia un paper a CCOO?

Tot i jo ser del PSUC, he de dir que no, la idea era que els treballadors anéssim units més enllà de la ideologia de cadascú. A dins hi havia comunistes, socialistes, anarquistes i finalment fins i tot falangistes van venir, però ningú parlava de la seva ideologia. Fins molts anys després no va intervenir les ideologies per intentar controlar aquest moviment.

La vostra idea era que CCOO fos un sindicat més o que agrupés al conjunt dels treballadors?

Home, jo somiava que fos un sindicat que agrupés a tots els treballadors per sobre de les seves idees, però finalment no va poder ser.

I amb la perspectiva, creieu que es va complir amb les vostres ambicions?

Vist des de l'actualitat, comissions obreres ha complert la seva missió. No ha arribat fins on els fundadors volíem però sí que ha jugat un paper molt important dins d'Espanya i de Catalunya.

El 20 de novembre de 1964, fa 50 anys, uns 300 treballadors i treballadores van fundar a l'església de Sant Medir de Barcelona les Comissions Obreres. Una d'aquestes persones és Josep Maria Folch, un operari especialitzat de l'empresa de motos Montesa que té els records molt clars d'aquella època que li va costar personalment cinc anys d'exili.

Josep Maria Folch viu en el mateix pis de sempre, a la Guineueta, a Nou barris, al cor obrer de Barcelona, al mateix lloc on es reunia amb companys per organitzar els treballadors. Escoltant-lo es veu el tremp d'aquelles persones que només amb les armes del seu convenciment van posar en marxa una de les organitzacions que més va fer per derrotar el franquisme i defensar la classe obrera.