Cleptocràcia

Cleptocràcia és un terme d'ús relativament recent, expandit en paral·lel a la corrupció i als escàndols financers que involucren l'Estat o s'originen directament en el seu interior. La paraula –que no s'ha incorporat encara al diccionari de la RAE ni al de l'IEC– es deixa llegir com una actualització d'aquella sinecura romana (que va continuar en l'Edat Mitjana oficialitzada com un benefici eclesiàstic).

Aquestes arrels ja donaven per fet la remuneració d'unes tasques imprecises, a les quals tanmateix no calia dispensar molta dedicació. Parlem d'un tràfic de diners a canvi de lleialtat, una mena de burocràcia B en la nòmina de la qual hi caben des de delators fins a familiars, sense oblidar els premiats per favors polítics. A les Antilles de parla hispana –República Dominicana o Cuba– se l'anomena “tener una botella”. Al Rio de la Plata i als Andes es parla de “coima” (assumit del portuguès). Mèxic va institucionalitzar la famosa “mordida”...

El 1994 l'economista Giulio Sappeli va partir de l'experiència italiana per definir la cleptocràcia com el “mecanisme únic de la corrupció entre Economia i Política”. Per la seva banda, els grecs solen assumir-la com a causa directa de la seva actual fallida. Fins i tot un gènere musical com el grindcore ha generat un disc titulat així, Cleptocracy. Si tenim en compte el nom del grup, impossible no sentir una esgarrifança: Kill The Client.

Resulta ingenu entendre la cleptocràcia com un delicte puntual i no com un engranatge sistemàtic de corrupció. Una “enginyeria” que no només articula el robatori a l'Estat, sinó que també reflecteix a un Estat que roba. La cleptocràcia permet l'emergència d'una nova casta, encarregada de difuminar les fronteres entre l'erari públic i l'enriquiment privat. I si la sinecura se'ns presenta, vista a la llum del present, com un regal propi d'un Estat corruptor, la cleptocràcia ens desxifra més a un Estat corromput.

Així les coses, assumptes tan seriosos que van des de les obres públiques fins a la guerra, la seguretat nacional o les infraestructures, l'espionatge i la justícia, comencen a girar en aquesta sínia en què resulta imprescindible l'opacitat, la impunitat i un pixelat general de la democràcia.

Poblat d'evocacions fantàstiques –com la reiteració de la metàfora d'Alí Babà, repetida en infinitat d'articles i algun llibre–, el govern de la cleptocràcia acaba passant, necessàriament, pel desmuntatge del govern. D'aquí que, de moltes maneres, arrossegui amb ell el presagi d'una circumstància crepuscular, com la d'aquests imperis que es desplomen per la seva pròpia decadència.

Quan Mikhaïl Gorbatxov va llançar la seva política de glásnost en els dies finals de la Unió Soviètica, el sistema comunista va col·lapsar immediatament, entre altres coses perquè es va fer insostenible la corrupció que la incipient transparència deixava al descobert. Que la corrupció continués en el postcomunisme només demostra que la cleptocràcia és capaç de travessar les èpoques, les ideologies i els sistemes polítics. Si allà, sota la sublimació de l'Estat, parlar d'econòmica política era una redundància òbvia, aquí, sota la sublimació del mercat, parlar de política econòmica és una contradicció.

Des de la seva falta de transparència, és evident que la cleptocràcia necessita funcionar de forma autoritària. També requereix la propagació d'aquests eufemismes triomfalistes, propis d'aquells que es consideren impunes. Un d'aquests eufemismes ha fet bo el proverbi segons el qual “la millor manera d'assaltar un banc és comprar-lo”. Alhora, la cleptocràcia contemporània no s'entén sense la seva proclama sobre l'encongiment d'un Estat al qual, segons les seves pràctiques, la millor manera de reduïr-lo consisteix en desfalcar-lo.