Jordi Borja (Barcelona, 1941) és llicenciat en sociologia, doctor en geografia i té un màster en urbanisme per la Universitat de París. La seva trajectòria política va començar, durant el franquisme, militant clandestinament al PSUC, fet que el va obligar a exiliar-se a París. Després de la mort de Franco, va ser diputat al Parlament i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. Borja va ser un dels artífexs de la descentralització i organització de la capital catalana en districtes. A mitjan dels anys 90 va deixar la política institucional. Ara és el director del màster sobre Gestió de la ciutat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i presideix l’Observatori DESC (drets econòmics, socials i culturals). Acaba de publicar Cartes de lluny i de prop, incerteses i propostes de reconstrucció democràtica (L’Avenç).
En el seu llibre Cartes de lluny i de prop parla d’una Crisi d’Estat, parla de lacres a la Judicatura, al Tribunal de Comptes... Ens trobem davant d’una situació social molt greu tant a Catalunya com a Espanya. Cartes de lluny i de prop
Hi ha una crisi, l’esgotament d’un sistema polític, de la Constitució. Estem davant d’una Crisi d’Estat. La transició va estar plena d’ambigüitats, amb molts pactes explícits i implícits. En el cas concret de Catalunya és evident que l’article de la Constitució que parla de la “unitat indissoluble” no té cap sentit. Des del 23-F hi ha hagut una progressiva regressió, degradació i reinterpretació cap a pitjor de la Constitució. La Constitució deixava unes portes obertes a anar cap a un Estat espanyol federal, a que hi hagués una Judicatura democràtica i independent. Aquestes portes, però, s’han anat tancant. Aquesta Crisi d’Estat va començar amb el govern socialista dels anys 80. No es va aprofitar el fracàs del cop d’Estat del 23-F perquè els militars colpistes quedessin desplaçats. Tampoc es va saber aprofitar el fet que hi havia un empresariat, amb gent com Carles Ferrer Salat, amb qui es podia tractar. Era gent liberal, però demòcrata. També s’havia trobat una solució momentània per a Catalunya i el País Basc, però no es va anar més enllà. En molts aspectes hi va haver una regressió político-cultural, de valors.
I aquella regressió ens ha portat on som ara?
Exactament. Com a conseqüència de tot això tenim la situació d’ara. Hi ha militars que diuen ara coses que no s’haguessin atrevit a dir l’any 1985. Si qualsevol persona diu que vol ocupar una zona no té cap transcendència, però si ho diu un militar té transcendència. El problema de Catalunya i el País Basc és que l’Estat mai ha acceptat que Espanya és un país plurinacional. No estem davant una crisi econòmica, estem davant una destrucció de l’Estat de Dret. Un Estat de Dret no és només que hi hagi una Constitució que estableixi que hi ha autonomies, una sèrie de llibertats polítiques, unes eleccions, etc. Aquest aspecte polític ja és dubtós. La norma diu autonomia però es suposa que es tracta del reconeixement d’un poble: Catalunya, el País Basc, Galícia, el que sigui. És absurda la distinció entre nació i nacionalitat. O s’és un poble que es pot expressar col·lectivament o no.
Segueixi amb la seva anàlisi.
D’altra banda, la Constitució fixa els drets dels treballadors, però es fa una reforma laboral que és clarament anticonstitucional. Quan estan dient que la gent tindrà dret a l’habitatge, a la sanitat, etc, i es privatitzen, això es converteix en que si ho pots pagar ho tindràs i si no, no ho tindràs. Espanya no és un país democràtic. Espanya no és un Estat de Dret. Espanya és un Estat políticament oligàrquic i socialment i econòmicament antidemocràtic. Democràtic vol dir que es fan polítiques públiques a favor de les majories, i si hi ha desigualtat social, les polítiques públiques han d’anar a reduir aquestes desigualtats socials. I si ha governs que fan augmentar aquestes desigualtats socials, es tracta de governs no democràtics.
Davant aquesta situació de retallades, crisi de les institucions i decepció envers els polítics, algunes plataformes i col·lectius han iniciat a Catalunya un procés constituent.
Quan es parla de procés constituent a Catalunya sovint es dona per fet que hi haurà una consulta, que serem independents i que llavors es podrà fer una millor política social, econòmica i cultural. La consulta és quelcom perfectament legítim. Però no sabem quan, ni com es podrà fer, ni quins efectes tindrà. Tampoc sabem si de tot això en sortirà independència o en sortirà alguna altra cosa. Encara no sabem ni tan sols quina serà la pregunta de la consulta. Crec que una Catalunya independent és quelcom que pot estar en l’horitzó, però no en la immediatesa.
Llavors, ens oblidem del procés constituent?
El que cal és iniciar un procés constituent a Espanya. Si no canvien les coses a Espanya ni Catalunya serà independent ni tindrà un Estatut millor. Perquè Catalunya progressi, la independència no és l’única sortida. Aquesta és la falsedat del sobiranisme. És tant idiota dir que Catalunya és sobirana com dir-ho que ho és Espanya. El que s’anomena economia nacional ha deixat de tenir sentit fa anys. Militarment, depenem de l’OTAN, econòmicament de la Unió Europea, etc. Un estat sobirà es basa en el control d’aquests dos elements: el control de la moneda i el control de la força, de l’exèrcit. Espanya no és un país sobirà. A Catalunya no té sentit parlar amb termes de sobirania. Estem tots en unes relacions d 'interdependència. Crec que el que cal fer és veure com Catalunya i el País Basc, els dos pobles de la península que tenen una expressió política diferenciada, es relacionen amb l’Estat espanyol. Com una comunitat autònoma, com ara, amb un federalisme simètric o asimètric, amb una relació confederal com proposava Ibarretxe. Hi ha moltes possibilitats. Però abans que res cal canviar el govern espanyol, canviar les seves polítiques socials i econòmiques.
Com es pot canviar un govern, com el del PP, que té una majoria absoluta?
Amb Franco mort, el franquisme hagués pogut durar, però es va acabar. Es va crear una situació tal que, com va dir l’expresident, Adolfo Suárez, el que calia “era fer normal a l’Estat el que ja era normal en la societat ”. Ara la prioritat ha de ser posar en crisi el règim polític espanyol. Hem d’establir amb els sectors socials, polítics democràtics i progressistes uns ideals, una entesa, una coordinació, que ells ens entenguin a nosaltres i ens acceptin. Vinc de fer una gira de conferències per Andalusia i no he notat cap mena d’animositat pel fet de ser català. Tampoc he trobat ningú que estigués content amb el govern espanyol actual, ni amb el bipartidisme actual, PP-PSOE.
Veu vostè necessari un front comú d’esquerres?
Ho veig indispensable. Però no es tracta que només sigui un front de partits. Cal que sigui un front en el qual hi participin activament CCOO i UGT, que hi siguin també les associacions i federacions de veïns i veïnes, la plataforma contra els desnonaments, col·lectius socials, la CUP... Podria ser un bloc electoral o podria ser un programa comú compartit encara que es presentessin llistes diferents. Quan a França va guanyar François Mitterrand hi havia allò que es deia el programa únic de l’esquerra. No crec que sigui indispensable que hi hagi d’haver una sola llista, però sí que hi ha d’haver un front comú, un programa amb una sèrie de punts bàsics.
Quins haurien de ser aquests punts bàsics?
En primer lloc marcar com a premissa acabar amb l’actual règim polític espanyol i, per tant, un canvi de la Constitució i modificar la Llei electoral. En segon lloc, caldria establir un nou encaix de Catalunya en les seves relacions amb Espanya. I en tercer lloc, un conjunt de mesures noves en l’àmbit social i econòmic. També penso que caldria impulsar un control públic de la banca i del sòl per fer una bona política d’habitatge. Unes altres prioritats han de ser garantir una bona educació i la sanitat pública. I, per descomptat, anul·lar el concordat amb l’Església i que Espanya fos un estat laic.
En el cas concret de Catalunya com veu l’esquerra?
A Catalunya l’esquerra social va molt més enllà de l’esquerra política. Està molt bé l’arrelament i l’activitat que fan partits com la CUP, ICV o Esquerra Unida. El PSC ja és un partit molt d’institucions i la seva relació amb la societat és als ajuntaments. Està bé que hi hagi CCOO i UGT, però hi ha una esquerra social que va més enllà de la influència directa dels partits polítics. Hi ha molta gent que no vota. Indignats, per exemple, no solament són les persones que van ocupar les places, també hi ha una població que està tipa de tot plegat. El que cal, ara, és trobar com s’expressa tot això. Iniciatives com la de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres estan bé, però tenen el perill que portin a un camí sense sortida. Si es dona per fet que Catalunya serà independent i que tot s’arreglarà, malament. Catalunya té un capital social molt important. Pot donar una imatge de fragmentació, però vas a tot arreu, als pobles, als barris, i trobes una gran quantitat de plataformes, iniciatives, col·lectius. Ara bé, una cosa és que la gent que vol canviar les coses vagi més enllà dels partits i una altra prescindir-ne.
Per què creu que no s’ha produït aquest reagrupament de l’esquerra?
En primer lloc tenim un sistema electoral que afavoreix la fragmentació i al mateix temps afavoreix els partits que tenen més vots. El segon motiu és que durant molt de temps, encara ara, hi hagut dos partits dominants amb corrents molt diferenciades. A Convergència també passa. A molta gent que vota Convergència això de la independència els fa por. En tercer lloc, hi ha els partits minoritaris. Com més minoritari és un partit més fàcil és que és fragmenti o que en sorgeixin altres que ocupin el mateix espai. En aquests casos, el que més funciona és el matrimoni d’interès. Quan un partit té moltes expectatives de guanyar o de créixer aquest matrimoni no funciona, però quan es tracta de partits més minoritaris és molt més habitual. Una opció seria establir un programa comú i que cadascú es presentés amb les seves sigles. Ara els hi convé a molts, convé als socialistes, convé a ICV. Els únics que pensen que no els convé és la CUP. Veuen que poden créixer més. El problema dels socialistes és que hi ha una fractura interna, hi ha gent com el Pere Navarro que no sap on està.
En el seu llibre diu que el PSC té vocació suïcida. Creu que pot desaparèixer?
A mi em costa molt pensar que un partit amb història pugui desaparèixer. L’UCD era un partit sense història i va desaparèixer. Vinc d’un partit [el PSUC] que es va suïcidar a començament dels 80. En unes eleccions vàrem passar de tenir més d’un 20% dels vots a tenir-ne només un 4%. És fort. El PSC no crec que desaparegui, però pot passar que en unes eleccions a l’Ajuntament de Barcelona no arribi al 5%, pot passar que en unes eleccions autonòmiques es quedi per sota dels 10 diputats quan les expectatives eren treure’n entre 15 i 20. El PSUC va quedar amb 4 o 5 diputats quan n’havia arribat a tenir 23 o 25. Quan em vaig presentar a les eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona en un intent de salvar els mobles vàrem passar de 9 regidors a 3 amb el temor de no arribar al 5% i quedar fora.
O sigui pronostica al PSC un futur incert?
Crec que pot tenir una davallada. Però en política pots morir i ressuscitar. Crec que hi ha un espai polític pels socialistes, però ara crec que estan absolutament desmuntats. Tinc molts amics socialistes: Jordi Martí, Isidre Molas... Els veig molt oberts. Pasqual Maragall, quan ja se li havia declarat l’alzheimer, em va dir que amb un PSUC dirigit per mi i el Xavier Folch, i amb una gran part del PSC que hagués anat amb ell, s’hauria pogut fer un partit fantàstic. Aquesta possibilitat ja ha passat. A principi de la democràcia el PSC i el PSUC s’haguessin pogut entendre molt bé si no hagués estat pel PSOE, pel paper sectari del PSOE. Ara és una situació diferent. Entenc que el PSC no sigui un partit independentista, però aquest no és el problema. Pateix una fractura interna important.
Relaciona una millora de la situació de Catalunya a una situació de millora a Espanya. No veu possible, doncs, una Catalunya independent a curt termini?
Veure ara l’independentisme com una cosa que tenim a tocar de la mà, com defensa Teresa Forcades, no és realista. El que sí que és realista és que hi hagi una mobilització social independentista que posi de manifest que no volem viure amb aquesta relació amb Espanya, amb aquesta submissió a l’Estat espanyol. Això no solament és legítim sinó que és necessari. Amb un canvi de règim polític espanyol podem buscar una solució. Siguem independents o qualsevol altra cosa, una relació especial amb Espanya la tindrem. Cal veure i analitzar quina és la relació que més ens convé. Amb el que no estic d’acord és a exaltar la independència sobirana com si estiguéssim al segle XIX.
No fa massa una enquesta publicada a El Periódico pronosticava que ERC guanyaria ara unes eleccions al Parlament de Catalunya. Quina lectura en fa?
El que veig és que en una situació de canvi com la que estem vivint, de l’única cosa que pots estar segur si fas una enquesta electoral és que t’equivocaràs. Per què? Perquè probablement en els propers mesos i en els propers dos o tres anys hi hauran mobilitzacions socials importants. Les coses poden canviar molt. Espero que aquest bipartidisme PP-PSOE a Espanya s’acabi. Crec que el bipartidisme CiU-PSC a Catalunya s’acaba, no dic que desaparegui, sinó que s’acaba. Hi ha tota una mobilització important de gent que no té una adscripció partidària. Els resultats ara per ara són molt imprevisibles.
Prediu un nou mapa polític. Cap a on anirà?
És molt important que la gent pugui expressar-se cada dia i no solament cada quatre anys. Si ho deixem tot en mans de les institucions serà molt difícil tirar endavant. Hi ha moltes demandes socials, aspiracions de canvi. Per això han sorgit tantes plataformes. El problema és que no tenen una representació política prou adequada. Hi ha molta gent que no sap què votar. El conjunt de moviments socials haurien de trobar la manera de definir alguns objectius comuns. El que diuen uns i altres és similar o és complementari. Cada cap de setmana hi ha reunions d’aquestes, sobre l’energia, la banca, l’aigua, la sanitat, l’habitatge. Haurien d’arribar a un front comú, fer una gran assemblea de moviments socials amb una sèrie de punts bàsics. També caldria que fessin un treball d’elaboració, amb una sèrie de propostes, un treball que tingués una major elaboració política. I en tercer lloc hi hauria d’haver una adscripció política i eventualment electoral.
I el procés independentista aquí on queda?
S’ha de poder exigir que Catalunya té dret a la independència, però això passa per una consulta i per una negociació amb l’Estat espanyol. S’ha de buscar un solució pactada i aquesta solució suposa un canvi de règim polític a Espanya. S’hauria de fer una nova transició. Als anys 80 vàrem perdre l’oportunitat de fer una segona transició. Penso que això s’ha de tenir en compte. El procés constituent a Catalunya seria posterior.
Com veu que es pugui fer la consulta el proper any?
L’altre dia vaig estar a Madrid. Estava en una reunió en què hi havia gent del PP i del PSOE. Entre ells hi havia Rodolfo Martín Villa. Molts coincidien que la consulta és una cosa absolutament il·legal, una bestiesa, i deien que el govern la declararà il·legal i ja està. També creuen que el govern de Rajoy no farà cap concessió. Ara bé, tots donaven per fet que la consulta es farà. El govern, opinaven, farà campanya dient que és il·legal, i que costa diners, més que dir que no s’ha d’anar a votar. És tracta de gent amb una major intel·ligència política que Rajoy i companyia. Però del que deien en tinc alguns dubtes. No m’imagino el govern espanyol dient que és una animalada, però que la consulta és faci perquè no servirà per a res. No dic que enviïn l’exèrcit, però hi haurà molta pressió, que pot fer, inclús, que els mateixos convocants facin marxa enrere. En cas que es faci, no crec que es faci i no passi res. És molt probable que els que hi estiguin en contra no vagin a votar, és a dir, que si va a votar el 50% dels que tenen dret a vot i d’aquest un 80% vota independència, alguna cosa passarà. Les forces que hagin promogut la consulta podrien fer una declaració unilateral d’independència. Jo no sé si la consulta es farà. No en tinc ni idea, però ho veig difícil. Crec, fins i tot, que ara mateix Convergència no sap com desconvocar-la. Ja estan dient que es poden plantejar unes eleccions que tinguin un caràcter plebiscitari. ERC continua amb la idea de la consulta, al igual que l’Assemblea Nacional Catalana. Veig bastant difícil que es faci. Però vinc de les ciències socials i ja se sap que les prediccions són molt aleatòries i arbitràries.
Amb tants anys que va estar vostè a l’Ajuntament de Barcelona no me’n puc estar de preguntar-li com veu la ciutat.
És molt difícil opinar sobre una ciutat, en aquest cas Barcelona, sobre la que has tingut responsabilitats. És molt difícil ser objectiu i sobretot és molt difícil que els altres es pensin que ets objectiu. No acostumo a opinar, però entre els anys 2007 i 2009 vaig fer un llibre, Llums i ombres de l’urbanisme a Barcelona. Diria que la gestió de Pasqual Maragall va ser excel·lent. Amb Joan Clos i Jordi Hereu com a alcaldes, la nota va anar baixant, però es van fer coses interessants, més en l’època de Clos que d’Hereu, per exemple la reforma del centre històric de Nou Barris, a finals dels 90. Ara bé, alguns dels projectes de després dels Jocs Olímpics, com Diagonal Mar, o l’Ordenança del civisme, més pròpia de l’extrema dreta, són coses de governs socialistes que es van fer molt malament.
I quina valoració fa de la gestió de l’alcalde Xavier Trias?
Ara o no és fa res o les coses que es plantegen són pèssimes. El govern de Trias, amb el suport del PP, han endurit l’Ordenança del civisme. Hi ha un excés normatiu. Ho volen controlar tot. Per als temes d’urbanisme va escollir a Vicente Guallart [el 2012 va ser destituït com a gerent d’Hàbitat Urbà, però continua com arquitecte municipal en cap] que representava un grup d’arquitectura avançada. És la ideologia del neoliberalisme portada al sòl. El primer que va pensar aquest senyor va ser fer una actuació, que després no ha servit per a res, al peu de Collserola. Tenia un discurs ecològic, però el que buscava era generar un procés especulatiu a Collserola. Era una barbaritat. El mateix ha passat al Port Vell. Es privatitzaran trossos del port, amb hotels als vaixells, etc. A l’actual Ajuntament de Barcelona li posaria un zero. Les poques coses que fan són inacceptables. Però les ciutats tenen molta resistència. Barcelona durant el franquisme va aguantar moltes coses. L’alcalde Josep Maria de Porcioles va caure perquè la ciutat se li oposava. A finals dels 60, els conflictes urbans van parar tots els grans projectes d’en Porcioles. Fins i tot, en aquella, es va plantejar fer desaparèixer la Rambla. Hi havia el projecte de fer una via ràpida que anés de la Gran Via al port. La idea era fer una gran autopista que travessés la ciutat i després un ramal que substituís a la Rambla.