“Hi han hagut mitjans de comunicació, que no vull citar, perquè, aleshores..., però deduiran, que van dir que la casa que em vaig comprar a Vallromanes, havia fet jo, prèviament, com a conseller d’Obres Públiques, una requalificació. Que han dit que jo he estat... Bé. Vostè em preguntarà el perquè? No ho sé. Jo puc... Sí. Als inicis, durant una etapa, eren, d’alguna manera, atacs, bé, de dir: «Escolta, aquí hi ha un punt de feblesa; intentem-lo aprofitar.» Després, en els darrers temps, ha sigut més, diguem-ho així, de forces vingudes de més enllà –de més enllà de l’Ebre– que, a través d’informes, i d’acusacions infundades, doncs, han intentat fer això”. Són paraules del conseller Felip Puig pronunciades dimarts passat a la comissió d’investigació sobre corrupció i frau fiscal.
Servidor va ser qui va escriure, i firmar, el 14 de març de 2005, un reportatge sobre la casa de Felip Puig a Vallromanes. A la revista El Triangle, que és la que el conseller no es va voler rebaixar a citar. I per tant escric aquest article per al·lusions. Com a mínim en aquest cas, Puig menteix. O tergiversa deliberadament la realitat, que ve a ser el mateix. Només cal repassar l’hemeroteca per constatar-ho.
En essència, la mentida consisteix a dir que se li atribueix una requalificació de terrenys que ell no va fer quan mai se li va atribuir cap requalificació, que efectivament no va tenir lloc aleshores. En cap moment de l’article s’utilitza aquest mot. A la portada, el títol diu: “Felip Puig va afavorir al constructor que li va vendre casa seva”. I a l’interior: “Puig va beneir l’especulació a la zona on va comprar la casa”. El que s’explicava a l’article (intentaré ser sintètic) és que a començaments de 2002, sent Puig conseller de Política Territorial i Obres Públiques, es va modificar el planejament de la urbanització de Torre Tavernera (zona també coneguda amb els noms de Can Cabrit-Can Palauet), situada en el vessant d’un turó a la falda del qual es troba el golf de Vallromanes. Pel fet que la cota urbanitzable del sector s’enfilava força, en el planejament inicial s’havia previst la construcció de cases aïllades, en parcel·les d’uns 1.000 metres quadrats, però el primer promotor urbanístic va trobar més dificultats de les esperades per aconseguir compradors i l’any 2000 es va acabar venent tots els terrenys que li quedaven a un altre promotor, Alba AGC SA, que va ser qui va demanar un canvi de les condicions urbanístiques.
L’Ajuntament, governat per CiU, i la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, depenent del departament de Puig, van aprovar aquests canvis, pels quals s’incrementa sensiblement l’edificabilitat de la zona (es permet la construcció de 129 cases adossades) i es rebaixen les exigències sobre els materials constructius. Justificat o no, un benefici més que evident pel promotor. Mesos després d’això el conseller va comprar el seu dúplex de Torre Tavernera a Alba AGC SA. S’acabava de separar de la seva segona esposa, amb la que vivia en una altra localitat del Vallès Oriental, i necessitava un nou habitatge.
Els canvis urbanístics de Torre Tavernera van generar una forta polèmica al poble, a causa del fort impacte ambiental i paisatgístic de la renovada promoció, segurament encara avui ben visible, i de fet van ser una de les causes del terrabastall que va sacsejar l’equip de govern local al llarg de 2002. El regidor d’Urbanisme va ser el primer a plegar (les competències les va assumir l’alcaldessa, Maria Cabot), i mesos més tard ho van fer els de Medi Ambient, Hisenda i Esports. L’alcaldessa va quedar en minoria i l’oposició ho va aprofitar per forçar una moció de censura el maig de 2003, si bé a les eleccions de l’any següent va tornar a recuperar el poder. Com es pot comprendre, els canvis també van molestar sobre manera als veïns que havien comprat una parcel·la i edificat una casa amb les condicions inicials del sector, pel greuge econòmic respecte la inversió que ells havien hagut de fer i pel soroll dels trepants foradant la muntanya que van haver de suportar durant dos anys.
Això és el que s’explicava en aquell article, i no que s’hi hagués fet cap requalificació urbanística.
Havia estat pura casualitat que Puig li comprés la casa a un promotor a qui una decisió del seu partit, si no directament seva, havia beneficiat? Potser sí. O potser no. Segurament també deu ser casualitat que, en aquelles mateixes dates, Alba AGC SA li comprés uns terrenys a Fèlix Millet, segons se sabria molt temps després gràcies al sumari del cas Palau, i que, en un ordinador de la secretària de Millet, aparegués una anotació sobre un tal FP amb l’ordre de “portar 250 en efectiu a la seva casa del golf de Vallromanes”. Això últim, evidentment, no apareixia al meu article, que com he dit vaig escriure quatre anys abans de que esclatés el cas Palau. Per cert, Alba AGC SA ja fa anys que va entrar en concurs de creditors.
Un altre detall que no va passar desapercebut a la gent de Vallromanes: coincidint amb l’aterratge de Felip Puig, el departament de Política Territorial (PTOP) es va mostrar disposat a aixecar una rotonda a l’entrada del poble, un dels vials de la qual connectava amb el camí del golf i de Torre Tavernera, és a dir, amb la casa de l’il·lustre nou veí. Tota la tramitació es va fer amb una celeritat inusual, a finals de 2002, tan és així que l’empresa pública Gisa ja tenia redactat el projecte abans de la seva aprovació, però el més inusual de tot és que el PTOP estigués disposat a assumir la despesa d’una rotonda en un vial que era competència de la Diputació de Barcelona. Al final, però, la rotonda no es va arribar a fer perquè pel mig CiU va perdre l’alcaldia i el nou equip de govern, amb una alcaldessa d’ERC, la va tirar enrere.
Dimarts passat, doncs, a més de repetir fins l’avorriment que no està imputat ni citat per cap jutjat (cosa que tothom ja sabia), Puig va demostrar la seva habilitat per deformar la realitat, si més no en aquest punt. I no era el primer cop que ho feia. En realitat, el conseller ja va usar la mateixa estratègia en una resposta a una publicació comarcal, Línia Vallès, que l’abril de 2005 es va fer ressò de la informació apareguda setmanes enrere a El Triangle. L’aleshores portaveu del grup parlamentari de CiU al Parlament no va respondre a El Triangle, però sí va escriure una carta de rèplica a Línia Vallès en la que, com dimarts passat, basava la seva defensa en atribuir afirmacions falses a l’article quan de fet la principal falsedat era l’atribució. Reprodueixo a continuació uns fragments d’aquella enginyosa carta:
“Línia Vallès es fa ressò, sense contrastar, d’una informació apareguda a El Triangle, on s’argumenta que jo, vuit mesos després del meu nomenament com a conseller del PTOP, vaig comprar una casa a la urbanització Torre Taverna (sic). La informació també diu que vaig ser jo, en la meva condició de Conseller i com a màxim responsable en matèria d’urbanisme a Catalunya, qui va donar el vist-i-plau a l’acord de l’Ajuntament de Vallromanes que permetia urbanitzar aquesta zona.
Suposo que els lectors ja hauran deduït que en vuit mesos no es pot construir una urbanització i molt menys posar-la a la venda.
Tot i això, i per si algú només es va llegir el titular, vull comentar que l’actuació de Torre Tavernera es va aprovar definitivament el 1989 i l’estudi de detall, que és l’últim requisit necessari per a poder urbanitzar, es va fer el 1998. Jo aleshores no era Conseller. El meu nomenament com a Conseller del PTOP es va produir el novembre de 2001, intentar atribuir-me a mi aquesta requalificació és no tenir clar quin calendari regeix la cultura occidental“.
Mai es va publicar, i insisteixo que només cal llegir El Triangle número 722 per comprovar-ho, que Felip Puig donés l’autorització per urbanitzar o requalificar Torre Tavernera, sinó per modificar un planejament urbanístic que ja estava aprovat i s’estava executant, i que aquesta modificació que es produeix sent Puig conseller reporta un evident benefici al promotor que li ven la casa, a més de causar una forta polèmica al poble. Puig va faltar a la veritat aleshores, però com que no era una carta adreçada a El Triangle no em va semblar pertinent contestar, al cap i a la fi replicar una rèplica és tan cansí com possiblement sigui aquest article. Però que, deu anys després, torni ara amb la mateixa falòrnia... això sí que deu ser no tenir massa clar fins a quin punt està pendent del calendari la nova cultura occidental.