Felip de Borbó es convida al Tricentenari

En la seva entronització com a nou rei, Felip VI enviarà sens dubte senyals inequívocs als ciutadans i institucions de Catalunya que obriran un nou discurs sobre el seu encaix a Espanya. No només hi va el seu regnat, sinó el futur de la Corona. És una qüestió de supervivència que transcendeix la seva pròpia figura.

Catalunya és una de les grans parets mestres de l'edifici de l'Estat espanyol i element nuclear de la seva singularitat plurinacional i pluricultural. Sense Catalunya, Espanya no podrà remuntar la crisi econòmica i social i és inimaginable que la monarquia constitucional o la pròpia Espanya siguin viables al marge de Catalunya. Aquesta és la gran qüestió, siguin quines siguin les circumstàncies i raons del tens plet entre la Generalitat i el poder central de l'estat i, sobretot, de la inquietant bretxa oberta a la ciutadania sobre la convivència en comú.

L“encàrrec” pòstum de Don Juan

Ja Joan de Borbó, comte de Barcelona i avi del nou rei, va instruir en el seu moment al seu successor sobre la imprescindible necessitat de comptar amb Catalunya com a part intrínseca i gran aliat de la nova monarquia parlamentària. Res seria possible sense aquest requisit essencial. És obvi que Joan Carles ha transmès ara aquest missatge al seu fill i ja successor al tron. El futur rei Felip no només té l'avantatge generacional dels seus 45 anys, sinó que parla un català molt meritori i està, doncs, en condicions de comunicar-se i connectar amb l'esperit dels que des de Catalunya encara confien en la via de la regeneració i el pactisme a través de la Corona com a institució de trobada i mediació.

Per què no? El republicà i astut president Tarradellas ja va escenificar en el seu moment amb èxit l'aliança històrica entre dues legitimitats, dos fets nacionals i dos conceptes o models d'estat. Era sens dubte molt més difícil fer-ho llavors del no-res que recuperar-ho i renovar-ho avui sobre el que ja existeix. És sabut que els reis no governen en democràcia, però és d'esperar -és imprescindible!- que Felip VI trobarà les paraules que facin reconeixible i viable la idea d'una nova aliança possible. En definitiva, un nou pacte constitucional a la mesura de les noves generacions, als quals tocarà d'una manera o altra l'heroica tasca de rescatar aquest país des de dins amb la perspectiva del segle XXI.

La revàlida definitiva

Les mobilitzacions a favor de la república i d'un referèndum que expressi la voluntat popular revelen que el successor de Joan Carles no té ni de bon tros guanyat per endavant el lloc que el seu pare va convalidar com a gran “motor del canvi” cap a la democràcia. La duresa de la crisi i la brusca erosió de la figura personal i institucional del monarca coincidint amb els anys més crus de la Gran Recessió mantindran aquesta incògnita al voltant del nou rei. La revàlida definitiva de la monarquia arribarà potser quan els ciutadans votin una nova constitució reformada i s'expressin a les urnes en aquest context. No hi ha altre camí es miri com es miri, excepte la implosió de l'“invent” de 1978.

Fins llavors hi ha molt camí per caminar i molt descontentament i impaciència per atendre. El temps apressa. No ho tindrà gens fàcil el nou rei, molt especialment a Catalunya, on l'últim Felip de la dinastia encarna avui a la simbologia del Tricentenari de 1714 el paper de lliberticida. En efecte, la sobtada abdicació de Joan Carles I es produeix en plena commemoració del Tricentenari, celebració que per la seva configuració i litúrgia constitueix una cerimònia d'abjuració col·lectiva de la monarquia borbònica instal·lada des de llavors a Espanya, que va posar fi a les prerrogatives i institucions seculars de Catalunya.

Com és ben sabut, l'any del Tricentenari es desenvolupa sota el patrocini i impuls institucional de la pròpia Generalitat, colze a colze amb les organitzacions (l'ANC o Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural) que abanderen la mobilització independentista des de l'anomenada “societat civil”. En el rerefons d'aquest procés de doble arrel popular i institucional es lliura el gran combat pel lideratge polític a Catalunya, cada cop més decantat cap a ERC, l'històric partit de Macià i Companys renovat amb èxit per Oriol Junqueras.

Fi d'era

En aquest escenari excepcional, la renúncia del rei ofereix perfils de final d'era per als sectors més bel·ligerants del “procés”, el que explica la gran efervescència provocada per l'esdeveniment. D'aquesta manera, el comiat del monarca amb rivets de fugida actua a Catalunya com un doble reactiu que alimenta i fins justifica la jove causa secessionista, d'una banda, i la vella aspiració de la república, de l'altra. És a dir, justament les dues banderes d'ERC, investit ja en les urnes com a primer partit de Catalunya a costa del moribund PSC i en detriment de Convergència i Unió (CiU), força governant i antany aliada ocasional del PSOE i el PP, els dos grans partits institucionals d'Espanya.

La severa reacció d'Artur Mas, que no ha dubtat a emplaçar al nou rei davant la inexorabilitat del procés obert a Catalunya, certifica que ERC ha duplicat el seu pes sobre l'esquena del president. Després de veure's arrossegat al seu dia per l'onada independentista materialitzada en els carrers, el líder de CiU s'enfronta ara a l'inexorable solapament del debat sobiranista amb el vell dilema monarquia o república.

CiU ha estat sempre una força molt respectuosa amb la monarquia constitucional i el seu viratge sobiranista no ha evidenciat de moment una conversió explícita al republicanisme com a model d'Estat. Però estem en un moment de canvis trepidants i imprevistos, on fins el mateix Jordi Pujol, fundador de CiU com a gran pal de paller de Catalunya i aspirant frustrat a liderar la reforma i modernització d'Espanya, ja no creu en la monarquia.

L'única sortida

L'abdicació era l'única sortida de Joan Carles per desfer-se de l'embolic de la seva pròpia decadència personal, la perillosa degradació de la institució monàrquica, l'amenaça d'un esclat social i, sens dubte, el risc de descomposició de l'Estat. Només queda per desvetllar l'element desencadenant que va precipitar l'elecció de la data i el laconisme d'una acció de tal calibre. En qualsevol cas, sembla clar que la “finestra de tir” se situava entre les jornada electoral del 25 de maig i la incerta cita del 9 de novembre, data acordada per Artur Mas i els seus socis d'ERC per dur a terme l'anunciada consulta d' autodeterminació.

L'espantall de l'enfonsament dels dos grans partits d'Estat (PP i PSOE) en les noves Corts, a la vista del resultat de les europees, podria sens dubte haver aconsellat accelerar el procés de successió. El virtual processament de la infanta Cristina també seria una raó de pes per a una retirada a temps. No obstant això, per la seva dimensió i característiques, el gir secessionista de Catalunya constitueix a data d'avui el conflicte de major risc per a l'estabilitat i continuïtat de la monarquia i fins i tot del propi estat espanyol en la seva configuració actual.

La gestió d'aquest escenari ja no està a l'abast d'un monarca de 76 anys sorgit de les ombres del franquisme i les martingales de la Transició, per gran que sigui el seu llegat històric al servei del país. Ara és el torn d'un jove rei casat amb una jove plebea que competeix amb visible èxit en la passarel·la del glamour mundial. Si no fos per la transcendència del que està en joc, seria una vistosa sèrie per a la sobretaula de diumenge.