El gran prestidigitador
Adolfo Suárez era un tipus xuleta i cordial de genuí tall mesetari. No tenia mundologia i cultura, tot just xampurrejava un presumpte francès, fumava de manera impenitent i conreava una insaciable passió per fer carrera política a aquella Espanya irreconeixible dels temps de Franco. Un genuí representant de la impacient tribu funcionarial de joves cadells del Moviment Nacional que, en aquells temps ombrívols i convulsos de final de règim, aspiraven a restaurar a la seva manera l'Estat sorgit de la cruenta Guerra Civil. En el seu cas, Suárez va arribar fins i tot a teoritzar sobre la importància geoestratègica de l'estret d'Ormuz i a flirtejar amb el moviment dels No Alineats com a flamant primer president de la nova democràcia espanyola, el que dóna mesura de la seva peculiar gosadia. Sens dubte, gairebé tot estava per aprendre llavors.
Quan al juliol de 1976 va ser fitxat contra pronòstic pel Rei per executar des de dins el desmantellament de l'Estat franquista i posar rumb a la democràcia i la monarquia parlamentària, ningú sospitava que aquell chusquero de la política, segons la seva pròpia definició, adquiriria a només 1.670 dies una talla d'autèntic estadista. Ha estat necessària la seva mort al ralentí per obrir una pausa en l'operació de descrèdit i enderroc del colossal edifici de la Transició forjat pel duc d'Àvila, iniciada no per atzar coincidint amb la caiguda del boom econòmic i l'abrupte final de la gran bouffe espanyola del canvi de segle.
Amb bon criteri, Suárez va baixar d'aquest món de fet fa ja més d'una dècada a l'empara de la seva dolorosa malaltia. Potser va ser per evitar assistir a aquest extenuant procés d'autoflagel·lació col·lectiva i estalviar-se en endavant les honres fúnebres dels qui avui presumeixen d'estadistes i fins citen o reclamen el seu llegat per exhibir les seves aspiracions. Causa vergonya assistir a la glorificació post mortem de qui va ser considerat per uns com un traïdor i per altres un aventurer estrany, del qual ningú se'n reclamava fins ara deutor o hereu. Diu bé Miquel Roca quan reconeix que “amb Suárez no ho vam fer bé, no el vam tractar com es mereixia”. Sens dubte Adolfo Suárez va durar el temps que la dreta pura i dura, d'una banda, i l'esquerra democràtica, de l'altra, van considerar límit per a les atribucions i les pròpies capacitats del Gran Prestidigitador de Cebreros, una vegada consumada la fase constituent el 1978.
La passió i mort política d'Adolfo Suárez arrenca, en efecte, en les eleccions legislatives subsegüents de 1979 i culmina de forma èpica en el seu brusca dimissió al gener de 1981 i la seva enèrgica actitud davant la tropa colpista que va irrompre a l'hemicicle del Congrés poques setmanes després. Els que vam poder seguir en viu i en directe la increïble peripècia de qui va passar de Ministre Secretari General del Moviment a primer president electe espanyol des del dramàtic final de la II República, encara tot just donem crèdit a l'èxit -incontestable- de la seva enorme tasca. La gran aventura no va ser cosa exclusiva d'ell, però sense ell no hauria passat. Es digui el que es digui, hauria estat per a mal. El desencant d'avui és obra d'uns altres.
