Volia ser telefonista. Connectar tot aquell munt de cables; estar al mig de les telecomunicacions entre Badajoz i Girona, Madrid i Cadis. Tot en un moment. Posar en contacte a la gent. Però allò no tenia futur, li deia la seva família (quin bon ull per ser els anys seixanta).
També ho va intentar amb la pintura, però el primer bodegón es va resistir: allò-no-semblava-un-càntir.
A casa estava envoltada de químics; Joan Biarnés havia muntat un petit estudi fotogràfic, allà hi retratava tot l'esport vallesà. Aquelles olors van anar impregnant l'olfacte de la Juanita. Fins al punt que, un dia de molt de tràfec a l'estudi del seu pare a Terrassa, ella va decidir fer un pas al front.
—És una llàstima, però no us podré ajudar… —li diu Joan Biarnés a un grup d'excursionistes que, moguts per la descoberta d'un gos per nom Llest, asseguren haver trobat una gruta a Terrassa. Joan Biarnés era un gran amant de l'excursionisme, però aquell dia la feina el desbordava.
—Ho faig jo, pare —comenta una jove Juanita Biarnés (ara Joana Biarnés) al seu progenitor, conscient de la il·lusió que ell sentiria per veure retratades aquelles pedrotes.
—Però com vols? Si no has practicat gens…
—Ho faré jo, pare.
Dit i fet. Joana Biarnés (Terrassa, 1935) es penja al coll per primera vegada una Leika i baixa els quasi setanta metres de la novíssima gruta del Vallès. Biarnés, de 20 anys, baixa amb posat de reportera: “Disfressada, projectant-me —confessa Biarnés— i mostrant seguretat”. Tira un fotimer de fotos, fins que arriba a la foto: una doctrina del pare, per moltes que se'n tiressin... Sempre n'hi havia d'haver una de bona.
Quan Joana Biarnés revel·la el material amb el seu pare, a aquest li cauen les llàgrimes. “Quina pena que no siguis un noi, series el meu ajudant”, portava temps dient-li Joan Biarnés a la seva filla. Al dia següent El Mundo Deportivo publica el material. Joan Biarnés té ajudant(a).
I el fotoperiodisme espanyol ha vist néixer una de les primeres dones fotoperiodistes, la que serà la punta de llança de la professió fins a la seva retirada pel canvi de tendència a les revistes de crònica social. Ara, 30 després, un documental (Joana Biarnés: una entre todos) recupera la seva memòria.
Joana Biarnés es va retirar de la fotografia documental a mitjans dels vuitanta. Se'n va anar a viure amb Jean Michel a Eivissa, on va muntar Cana Joana, restaurant pel que van passar totes les primeres espases que havia retratat amb la càmera. Cana Joana es va convertir en un referent a les Illes Balears; la mare de la Juanita brodava els tovallons de les persones que anaven al restaurant. Ara viu retirada a Viladecavalls, i fa ben poc que ha fet una exposició al Centre de Teràpia Ocupacional de Prodis, a Terrassa. Vol tornar al carrer i fer retrat de places i mercats.
Quina decisió penjar-te la càmera a l'espatlla!
'Biarnés, tu hija no es tonta, pero no puedo hacer nada con ella… Se distrae con todo', li deia al meu pare el meu mestre de les nits, l'Óscar, el vallisoletano. 'En su interior tiene potencial, pero lo tiene almacenado'. [Riu] Pel meu pare suposava un disgust, tot això. I jo, tot i ser molt jove, en el fons era conscient que el feia patir. I vaig anar acumulant aquella frustració amb ell, fins aquella decisió: el dia de la meva primera fotografia.
Quins sants els teus pares...
Doncs no eren religiosos. [Riu] Em van batejar amb onze anys perquè sapigués què anava a fer. Això sí, eren persones amb grans valors. Eren gent humil. El meu pare venia d'Ascó, de fer de calderer.
I la fotografia, d'on li ve?
A Terrassa va trobar feina a la Mina Pública d'Aigües de Terrassa, i feia fotos de l'empresa. Amb la meva germana acabem de donar un arxiu a Terrassa amb 17.000 negatius, aquelles fotos.
O sigui, va començar a la fotografia de rebot?
Sí! Els caps de setmana vam començar a fer casaments i esport, perquè faltaven calerons… I això que anys abans, el meu pare va anar a la guerra i va patir una desgràcia: una de les camionetes on ell retransmetia el morse va bolcar a un camp de blat i una espiga va segar-li la nineta. El pare va ser un fotògraf d'un sol ull!
Sabem molt de Joan Biarnés, però poc de la teva mare...
Cert, en parlem poc i és injust. Ella va ser molt important. A l'època, anàvem amb el pare de partit en partit, fent fotos. Arribar, revel·lar, seleccionar… I la mare, el correu: agafava Els Catalans [ferrocarrils] i anava a repartir les fotos a tots els diaris. Moltes vegades l'entretenien, i si perdia l'últim tren… Es quedava a la sala de la telefònica del Portal de l'Àngel, amb un llibre, i fins la una de la nit no tornava a casa.
La mare feia feina a casa?
La mare va deixar la feina de remalladora quan va néixer la meva germana (ens portem dotze anys), però ella era clau en l'ajuda al meu pare. La meva mare era una cuinera genial, i pobre. Els dies de la postguerra mai vàrem passar gana, ella feia cada dia el mateix però mai tenia el mateix gust. Ella se n'anava als pobles del voltant de Barcelona per adquirir patates d'estraperlo. I s'emportava fotos. Si sabia que el pagès tenia debilitat per Miquel Poblet…
Canvi!
Tenia una gran imaginació. Quan treballava a la remalleria, com era una feina molt monòtona, s'inventava novel·les. A l'època les novel·les romàntiques eren crucials. [A Espanya als anys 50 hi havia pillatge de literatura de folletín, novel·la romàntica]
I com algú de Terrassa, aconsegueix aparcar l'Espanya del folletín i començar una carrera com la teva?del folletín
Primer vaig tenir la sort de marxar de Terrassa, anar a Madrid a treballar al diari Pueblo. I després, vaig tenir la sort de conèixer a en Jean Michel [el seu marit Jean Michel Bamberger, locutor de ràdio de Versailles, va venir a Espanya a produir el programa Ustedes son formidables de la Cadena Ser] i, a partir d'ell, també els fotògrafs de Paris Match, que tenien una mirada i una mentalitat totalment diferent a la d'aquí.
Instint de llibertat, una proclama de l'època. Però, tenies consciència de gènere o és una lectura que s'ha fet a posteriori?
La vaig anar adquirint. Però Espanya va avançar de pressa. L'any 1966 els grisos encara em perseguien a les Corts: 'Eres una mujer, fuera'. I mira que tenia tots els carnets de premsa. Però després, tot va avançar ràpid...
...
Fins l'any 1967 vaig ser l'única dona al diari. Als setanta però, vaig veure que començava a guanyar batalles que servirien per a les que vinguessin darrere. Jo mai em vaig posar limitacions. Pueblo i el seu Cuadernillo tenien un gran interès per les fotos, i tot i això, jo mai vaig voler quedar-me a les barreres que el propi diari tenia. I gràcies a aquesta inquietud podia anar aquí i allà.
Espanya avançaria ràpid, però el masclisme era intrínsec...
Diga-m'ho a mi, que a més diuen que estava bastant bona… [Riu] Seriosament, m'he sentit molt repudiada: la manera de mirar ja t'agredia.
Com reaccionaves a les agressions?
Jo els hi deia: 'Què us penseu, que tinc sarna o què?'. Sóc ràpida i espontània. Aquesta era la meva defensa. Davant de la mínima possibilitat d'agressió verbal o física, tenia la capacitat de tallar el tema: 'No em miri com una dona, miri'm com un fotògraf'.
I després d'aquesta batalla... Va i t'escup la pròpia professió.
Després de tot el que havia salvat... Sí, el canvi a la premsa em va fer fora. Jo no podia seguir, no volia diners bruts: em van despreciar un reportatge sobre el càncer perquè 'no venia', una famosa va voler fer un muntatge d'un embaràs… Vaig fugir d'aquest circ. Va haver-hi un moment que en comptes de guanyar espai, vam començar a reduir-lo de nou.
El destape va derivar en groguisme.destape
Jo vaig despullar La Contrahecha, ballarina, i andalusa fins a dir prou (verge, fins i tot). I em deia: 'Juanita, pero no se me va a ver el chichi, no?'. [Riu] Per què vaig fer nus? Volia saber com es despullava algú, i sobretot buscar altres formes d'ensenyar carn. A mi em semblen una carnisseria les fotos de l'Interviú.
La Contrahecha, Lola Flores, Audrey Hepburn, Tom Jones, Carmen Sevilla… I els Beatles, esclar. Tots van passar per la teva lent.
Els Beatles em van fer descobrir molt. Venien amb una força brutal. Em vaig col·lar al seu hotel, pel muntacàrregues: al final vaig passar tanta estona amb ells, que semblava una Beatle més. I allà vaig comprendre a quatre nois tan senzills, que sinó fos per les melenes, podrien estar pel carrer... Eren com tu i com jo. Això em servia d'estudi psicològic. M'hagués agradat estudiar psicologia, però el periodisme n'és una gran escola, igualment… Si vas amb el propòsit de comunicar-te, és clar; aquesta actitud m'ha donat una gran riquesa interior.
Aquesta pau s'ha vist pertorbada per aquest rebrot d'interés cap a tu als 80 anys? Ara tot són reconeixements gràcies al documental. Fins i tot la Creu de Sant Jordi al 2014...
Sembla que tothom vulgui saber més que jo de la meva vida. [Riu] Però en el fons he estat tan feliç… Cada vegada que feia un reportatge i saltava un obstacle, era feliç. I ara torno a reviure aquells moments.
I si ningú hagués redescobert tot aquest passat brillant?
No hagués passat res. Però no vol dir que aquest agraïment no hagi estat increïble. Aquests anys han fet de la meva vida com un vi: a la bodega ha millorat. Aquests trenta anys han revaloritzat la meva feina. A la meva època la foto document no tenia aquest valor, i ara —per sort— sí que se li dóna.
Creus que se li dóna? Moltes vegades em sembla que al fotoperiodista se segueix entenent com un mer acompanyament del periodista?
Bé, sí... I sempre ho he viscut amb amargor, això. No ho assimilo ni ho accepto, encara. Però no només això, em nego a acceptar certs aspectes de la fotografia, tinc una gran deformació: les estudiants em demanen què puc aconsellar... Tot ha canviat tant, que ja no és just que les aconselli.
Què ha canviat tant?
L'altre dia a una llibreria em deien: 'Vostès enquadraven'. [Mou les mans, traçant un quadrat] En el meu periodisme, quan portaves una foto a màquines, hi entrava directe. No hi havia la manufactura posterior d'ara. Aquesta és la meva escola, la de l'analògic. Ara fa poc que he tornat a la fotografia amb una exposició al centre Prodis de Terrassa, i l'únic que li agreixo al digital és que el puntet vermell m'enfoca automàtic. [A Joana Biarnés li van detectar fa 15 anys una maculopatia degenerativa, actualment té un 30% de visió] Un metge, gran amic nostre, em va dir: passa pel centre Prodis, que els nanus ho agrairan.
La fotografia és interessar-se per l'altre.
La mirada, el respecte. A una de les fotos de l'exposició, hi surt un home que dispara la càmera amb el cap: els avenços serveixen per això! És fantàstic. Però la fotografia és alguna cosa més... No és veritat que disparem amb el disparador, disparem amb el cor. I jo sento que encara conservo la capacitat d'emocionar-me, de quedar-me fins al final de les coses.
Fins al final de les coses?
Dels retrats, de les xerrades, dels concerts... Això d'anar als llocs i pensar que no passarà res… Mala premissa per a un fotògraf.
Hem mecanitzat massa la feina, els periodistes i els fotoperiodistes?
Si hi ha un objectiu, es furga la terra, si cal. I sinó, es munta un bar, que tampoc passa res! A mi el restaurant mai em va fer oblidar qui sóc… El meu pare sempre em parlava de l'honestedat i la seriositat, i això ho pots aplicar a la fotografia o a la cuina. En què s'assemblen? Busca una bona patata, utilitza uns bons olis… El client ha de tenir una il·lusió amb aquell àpat; la fotografia és una il·lusió també. Una persona, ja sigui amb un bon plat o amb una bona foto, ha de viatjar. La fotografia és el camí directe a la memòria.