Les conclusions de la instrucció del Cas Palau han tancat alguns interrogants però, sobretot, n'han obert molts més. Un d'ells és on són els gairebé 10 milions de l'espoli del Palau de la Música -del total de 18 reconeguts- que encara no han aparegut; un altre interrogant, molt important, és qui eren els dirigents de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que tenien suficient poder com per decidir quines obres públiques s'adjudicarien a l'empresa que pagava les comissions, en aquest cas, a Ferrovial.
Segons la interlocutòria del jutge, aquesta trama de corrupció era possible gràcies als tresorers del partit en aquella època -Carles Torrent i després Daniel Osàcar- i al militant i exdiputat Jaume Camps, però sobretot “a la intervenció d'altres alts responsables del partit que exercien el necessari ascendent sobre els càrrecs públics de la Generalitat de Catalunya i altres organismes públics locals, vinculats al partit i que tenien la capacitat de decidir l'adjudicació d'obra pública”.
Perquè Ferrovial pagués comissions milionàries, necessitava tenir la seguretat que algú des de dins movia els fils adequats perquè les adjudicacions anessin a parar a la constructora. Havia d'haver-hi algun responsable del partit amb prou força com per pressionar els responsables públics de les diferents institucions controlades per CDC.
Per desgràcia per a la justícia, la instrucció ha quedat tancada sense saber quins eren -o són- els dirigents de CDC que s'ocupaven de tot: “La identitat i concreta intervenció d'aquests altres càrrecs del partit no ha pogut ser desvetllada en el curs de la investigació”. Aquests “alts responsables” de la federació ho van ser almenys des del 2000 fins al 2009 i es desconeix si encara es troben a la cúpula del partit.
Malgrat aquesta llacuna, el procediment de la trama ha quedat detallat, segons el jutge. L'empresa Ferrovial tenia tres vies diferents per fer arribar diners directament a CDC o als comptes de la Fundació Privada Orfeó Català-Palau de la Música: lliurar-los en mà als tresorers del partit (així es van ingressar 2,3 milions), a través de factures falses a l'Orfeó i a la fundació del Palau (així es van ingressar 2,2 milions més), ia partir de donacions a la Fundació Trias Fargas -actual Catdem-, que depèn directament de CDC (així es van fer arribar 630.655 euros). En total, Ferrovial va pagar amb aquests tres mètodes 5,1 milions d'euros a CDC.
Aquesta suma, abonada durant deu anys, eren els diners corresponents a les comissions del 4% de les obres adjudicades a la constructora. D'aquest percentatge, el 2,5% anava a parar a CDC i el 1,5% restant se'l repartien entre Fèlix Millet i Jordi Montull, per fer d'intermediaris.
Els deu milions que falten
Els deu milions que falten
Les comissions que va pagar l'empresa Ferrovial a CDC a través de Millet i Montull són només una part del cas Palau. D'aquesta institució centenària també en va sortir diners que van anar a parar a Àngel Colom i Esteban Escuer, dues persones vinculades a CDC però que, segons el jutge, no tenien per què saber que es tractava d'un robatori al Palau.
Finalment, l'espoli del Palau també va servir per enriquir Fèlix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull, que eren els responsables de la Fundació Orfeó Català i del Consorci del Palau de la Música. En aquest punt apareix l'altre interrogant: on han anat a parar els 9,6 milions d'euros que falten? Segons la interlocutòria del jutge, de 2002 a 2009, Fèlix Millet i Jordi Montull van treure fins a 18 milions d'euros dels comptes de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i de l'Associació Orfeó Català. El jutge dóna per demostrat que, d'aquests diners, Millet se'n va quedar almenys 7 milions i Jordi Montull, 1,3. El que encara es desconeix és on han anat a parar els 9,6 milions d'euros que falten.
El silenci dels bancs
El silenci dels bancs
Alguns d'aquests interrogants es podrien resoldre si totes les parts implicades volguessin col·laborar, però no ha estat així. El jutge denuncia que Millet i Montull només reconeixen una petita part del desfalc i també estira d'orelles les entitats bancàries des d'on Millet, Montull i altres persones retiraven els diners de les institucions del Palau de la Música. En la majoria dels casos, els diners es retiraven a partir de xecs al portador o directament de reintegraments cobrats des de les guixetes.
El jutge denuncia la “falta de col·laboració observada en les diferents entitats bancàries” des d'on es van fer els pagaments. El jutjat d'instrucció va demanar fa temps la documentació relativa als pagaments però les entitats bancàries van assegurar que no tenien aquesta documentació o que no la trobaven. Les entitats assenyalades pel jutge són Bancaja (actual Bankia), Caixa Manresa i Caixa Catalunya (actual Catalunya Banc). L'acte considera “escandalós” que no tinguin aquesta documentació tenint en compte els elevadíssims imports que es cobraven.
Aquest posicionament de les entitats bancàries incompleix la llei de Prevenció de Blanqueig de Capitals, que obliga a mantenir la documentació durant sis anys. El jutge diu també que “l'experiència judicial i policial” deixa clar que les entitats bancàries conserven aquests documents durant molt més temps del que exigeix ​​la llei, per interès propi, però assegura que, tot i així, “aquest instructor vol creure que les entitats bancàries no desobeeixen al jutjat, sinó que no guarden aquesta documentació”. Sigui com sigui, aquesta actitud de les entitats es posarà en coneixement del Banc d'Espanya.
Fonts de CatalunyaCaixa, el nom comercial de Catalunya Banc, van assegurar a catalunyaplural.cat que la seva “col·laboració sempre ha estat plena en tots els casos i també en aquest”.