Itziar González va ser regidora del districte barceloní de Ciutat Vella entre el 2007 i el 2010, durant el govern de l’alcalde Jordi Hereu (PSC). Va rebre amenaces de mort i van entrar a robar a casa seva després de denunciar una presumpta xarxa corrupta de suborn a funcionaris en la concessió de llicències. L’oposició a continuar amb la tramitació de l’Hotel del Palau de la Música la va portar a dimitir. Arquitecta i urbanista, González ha fet recentment una acurada “restauració” del llibre Barcelona, pam a pam d’Alexandre Cirici, crític d’art, dissenyador, escriptor i polític. Ja se n’han venut entorn a 3.000 exemplars i se’n prepara la segona edició.
Ha fet vostè una restauració del llibre Barcelona, pam a pam d’Alexandre Cirici, possiblement el millor llibre sobre Barcelona. On té el seu origen?Barcelona, pam a pam
El llibre és una guia de Barcelona de l’any 1952. Es va fer pel Congrés Eucarístic. L’editorial Teide la va encarregar a Alexandre Cirici, en ple franquisme, per donar a conèixer la ciutat. La guia es va fer en castellà i es va traduir al francès. Dos dècades després, l’any 1971, Teide li va demanar a Cirici que en fes una edició totalment renovada. Cirici va traduir la guia al català, va incloure 27 itineraris amb dibuixos i va escollir 58 fotografies d’Oriol Maspons per il.lustrar-la. El llibre va adquirir una altra presència. Però els llocs dels que va parlar no van canviar. La Barcelona del 52 i la del 71 era quasi la mateixa.
Quina és la gran aportació de l’edició de 1971?
Cirici va introduir un breu liminar que és un manifest social i molt compromès. En la introducció diu que va fer un primer llibre molt autocomplaent, parlant del nostre patrimoni, i ara calia fer un pas més i afrontar el repte que la ciutat no tingués marges. Deia que, després d’enderrocar les muralles de Ciutat Vella, s’havia d’anar en compte de no aixecar les noves muralles invisibles de les diferències socials. Es referia als barris que començaven a créixer: Nou Barris, el Besòs... El llibre fa un clar gir cap a l’àmbit social. Cirici és compromet amb els drets dels ciutadans. Introdueix connotacions històriques, culturals i socials. El llibre es va convertir en una icona i va inspirar algunes de les primeres decisions municipals. Es va traduir a l’anglès i al castellà. Se’n van fer moltes reedicions.
I quan entra vostè en el projecte?
Fa un temps, l’editor de Comanegra, Joan Sala va creure necessària la reedició del llibre. La família de Cirici també volia que hi hagués una actualització. Sala, aleshores, va pensar en mi. Vaig entendre el llibre com un monument, i vaig voler intervenir en la seva restauració com s’intervé un edifici que és patrimoni arquitectònic. Vam restaurar els seus materials. Vam buscar els originals de les fotos, els vam netejar i els vam reproduir en tota la seva dimensió. Els llocs dels que parla Cirici me’ls vaig recórrer de dalt a baix i vaig marcar en gris les coses que ja no existeixen. Llegeixes la descripció del que hi havia, però sabent que ja no hi és. Després em vaig adonar que un dels aspectes més importants de l’obra és l’ampli coneixement que Cirici tenia dels noms propis, dels artistes, artesans, arquitectes, i vaig decidir posar-los en negreta. Volia ressaltar que la construcció d’una ciutat és un procés col.lectiu.
El seu llibre, Per no perdre peu, de què parla?Per no perdre peu,
Allà on hi ha hagut canvis poso una marca en el marge que remet a un llibre annex, que és el meu, Per no perdre peu. Però enlloc de parlar només de patrimoni parlo també d’urbanisme. Parlo dels canvis que ha experimentat la ciutat. Aquesta és la fórmula que he trobat per restaurar el llibre del Cirici sense ficar-m’hi. He restaurat un llibre, amb 126 notes, sense imposar la meva visió. La idea és que sigui un projecte col.lectiu. El següent pas serà un espai web obert a tothom. En un futur, volem democratitzar les ampliacions i els continguts.
El seu treball, però, no és innocu. És molt crític. Parla del moviment veïnal, de l’impacte de les grans obres, del patrimoni salvat per la ciutadania. Com veu avui Barcelona?
Barcelona és una ciutat que es va redescobrir a si mateixa durant la democràcia. Havia quedat desdibuixada per l’abandó institucional. Amb l’aparició dels primers ajuntaments democràtics i els primers plans d’intervenció, la ciutadania s’engresca i participa. Molts dels veïns es creuen aquest protagonisme. Però, poc a poc, les Administracions, en mans de tecnòcrates i de polítics clientelars, es van convertint en gestors d’interessos i d’ambicions clarament crematístiques. Es produeix una deriva cap a la gestió de la venta de sol en favor d’uns interessos econòmics privats.
I comencen els problemes.
El poder d’iniciativa es va traspassant a l’àmbit privat, amb uns gestors, dins de les institucions, molt plegats als beneficis estrictament econòmics. Es trenca el cicle ecològic a través del qual un ciutadà paga els seus impostos i, aquests impostos, l’administració els reverteix en millores. A Barcelona, això passa perquè comencen a aparèixer el que en dic “els paràsits de la grandesa de Barcelona”, que són els inversors econòmics estrangers i locals, amb seus a paradisos fiscals, que comencen a comprar finques a Ciutat Vella, a fer mòbbing, i, en alguns casos, a generar hotels i apartaments turístics.... Els voltors es van començar a aprofitar de les plusvàlues de qualitat de vida i urbanística d’una Barcelona feta entre tots.
Denúncia blanqueig de diners en locals de Ciutat Vella.
Una ciutat com Barcelona també rep els efectes de l’economia global criminal. Quan dic economia criminal em refereixo a tot el que té a veure amb no respectar els drets humans: tràfic de drogues, de persones, d’armes. Tot això genera una economia en negre que es mira de blanquejar. Les ciutats són una gran oportunitat per les màfies. Espanya ho ha estat a través de la industria de la construcció, i Barcelona ho és ara amb la coartada del turisme.
Alguns negocis turístics són per blanquejar diners?
Sota la coartada que cada any tenim milions de turistes, algunes xarxes criminals van començar a adquirir tota una sèrie de locals a Barcelona. Van començar en el centre històric i ara s’han estès per tota la ciutat. No hi ha demanda pels milers de súpers que estan apareixent a Ciutat Vella. Darrera d’això no hi ha només la venda d’alcohol, sinó altres activitats que permeten que hi puguin haver una sèrie d’homes treballant, homes que tenen els seus passaports retinguts per una xarxa que els porta d’aquí cap allà i els fa dormir en pisos-patera. Aquestes xarxes promouen el tràfic de persones. Com a regidora vaig veure que a Ciutat Vella hi vivia població en situació d’esclavatge, i des de la administració no es feia res.
M’està dient que l’Administració es plega de mans?
Vaig demanar ajuda a l’Inspecció de Treball, a Hisenda, a la Delegació del Govern, a la Fiscalia. I la única institució que va respondre sempre va ser la Fiscalia. Crec que se senten desbordats per la dimensió de la tasca. És complex, però aquestes dinàmiques es poden aturar. Es poden fer inspeccions del seguiment de l’activitat econòmica d’aquests locals i es veurà que, en molts casos, els seus propietaris estan cobrant en negre. A mi el que m’entristeix és veure que no interessa aturar-ho. Quan veus la substitució dels bars gallecs per bars portats per xinesos t’adones que no es canvia la carta i que els homes i les dones que els porten són treballadors i encantadors. El que no està tant clar és d’on acabarà provenint, per exemple, el tabac d’aquell establiment. Les màfies necessiten control territorial perquè generen una xarxa de distribució d’allò que a ells els interessa. La tapadora potser un restaurant, un bar... Aquell espai, però, per la xarxa té un altra funció i un valor estratègic.
I tot això continua passant? Quines conseqüències pot tenir?
Si permetem que hi hagi persones que lloguin a preus abusius locals on no es ven res, estem fent fora al petit comerç. Que l’administració i els polítics s’inhibeixen davant d’aquestes dinàmiques vol dir que no estan responent al control que garantiria una economia de proximitat amb sentit. Que no ens ocupem del tràfic de persones o del fet que aquestes persones visquin en situacions infrahumanes vol dir que incomplim el nostre compromís amb els drets humans. Quan no perseguim les màfies que promouen el tràfic de dones i no parem de posar sancions a les prostitutes estem fent el joc a unes màfies que les tenen a elles cada cop amb pitjors condicions i més dependents.
La Rambla és l’eix de totes aquestes dinàmiques?
No. Estan esteses per tot Ciutat Vella. El Raval sud i el Barri Gòtic s’estan convertint d’una forma tant ràpida que fa esfereir. A la Barceloneta, al Casc Antic, també passa. A Ciutat Vella o tens grans marques o tens aquest subproducte de negoci.
Concreti que és el que creu vostè que passa a la Rambla.
Quan especialitzes un lloc en un tipus d’activitat turística acabes foragitant el veïnat. No hi ha control social, i així és fàcil que a la nit la lògica ciutadana esdevingui una lògica delictiva. La meva teoria és que l’emplaçament estratègic de locals aparentment d’ús turístic fa que aquests mateixos locals siguin els que de nit irradien i distribueixin els productes i les dinàmiques delictives. Si tu especialitzes els locals que estan més hores oberts en bars vindrà un tipus de client que et demanarà alcohol, droga i, finalment, moltes vegades, prostitució. És un paquet. El que ha passat a la Rambla és que s’ha generat una oferta que ha portat la demanda. Estratègicament, les màfies s’hi han instal.lat per després acostar-hi un tipus de demanda. És un lloc on no hi ha veïns, ni control social, i a la policia li és relativament igual.
Què es pot fer per acabar amb això?
El que es pot fer són inspeccions integrals transversals, inspeccions fiscals, laborals, de salut i policials. Si hi hagués una incursió de l’Administració potent, podria passar que les màfies marxessin immediatament. Les màfies són molt mandroses pel que fa a la resistència. Es desplacen a llocs on les deixin en pau. Però també és cert que la Rambla és un lloc estratègic, estan en el cor de la ciutat, amb un tipus d’usuari/consumidor que no s’acaba mai que és el turista.
Ja fa més de dos anys que va dimitir. Quina valoració fa d’aquella etapa?
L’experiència com a regidora és una de les coses més importants que m’ha passat a la vida. Va ser un gran aprenentatge. No era una cosa que m’esperés, tot i que em sentia preparada per aportar solucions i accions per la millora de Ciutat Vella. Vaig acceptar sense pensar-ho perquè era en el meu territori. Coneixia les dinàmiques que no m’agradaven de Ciutat Vella i pensava que les podria canviar.
Però no va ser així.
Ho vaig intentar, però no me’n vaig sortir del tot. Vaig descobrir que els alcaldes en general, i en concret Jordi Hereu, no tenen prou poder. No tenen cap capacitat real d’incidir en les grans qüestions d’una ciutat. Vaig descobrir també l’existència d’una xarxa clientelar de funcionaris vinculada a persones de determinats partits i als interessos econòmics hotelers. Això primer em va estimular i ho vaig veure com un repte, però va tenir moltes conseqüències personals.
La van amenaçar, van entrar a robar a casa seva.... Va acabar dimitint.
Considero que el meu primer gest netament polític va ser la meva dimissió. Vaig pensar que, en aquell context, el millor que podia fer era fer visible la meva incapacitat per canviar les coses i una certa denúncia, una crítica de que el sistema no funcionava.
A qui anava dirigida la seva crítica?
La crítica no era exclusivament a l’alcalde o a les institucions superiors. La crítica era per tothom. Volia fer una critica a alguns funcionaris que no s’havien fet respectar prou i que enlloc de posar límits a les demandes arbitraries d’alguns polítics van optar per la corrupció. També volia mostrar als ciutadans que cal diferenciar d’una política amb vocació de servei d’una de simples gestors de la xarxa clientelar. I dir-li a l’alcalde que creia que no s’havia fet respectar davant del partit i dels interessos privatius i dels lobbys, i no havia reclamat el seu dret com alcalde a agafar el timó i portar el vaixell allà on els ciutadans volien. Finalment, també volia fer una autocrítica per haver intentat canviar tot això sola. D’aquí la meva dimissió i el posterior treball de recerca per sumar-me a una xarxa genuïnament política per intentar ajudar.
El cas de l’hotel del Palau de la Música fins on va influir en la seva dimissió?
Va ser el detonant. A mi, des del començament, no em va agradar el pla. Políticament el PSC recolzava el projecte, CIU i PP, també, i ICV, en la mida que formava part del govern, l’assumia. Com era regidora de Ciutat Vella coneixia la gran oposició veïnal i vaig estar dos anys fent equilibris. Vaig suggerir un procés de participació, vaig recollir propostes ciutadanes per millorar el propi disseny de l’edifici. Però en el moment en què va sortir a la premsa que les finques afectades ja eren propietat d’un privat, vaig considerar que hi havia institucions públiques, com l’Ajuntament i la Generalitat, que havien estat ajudant a una fundació, el president de la qual no estava jugant net. Em va semblar que s’havia de fer un gest polític per evitar la complicitat pública en aquest projecte. I això és el que no van compartir ni el regidor d’Urbanisme, ni el propi alcalde. Hereu em va dir que farien l’hotel. Li vaig dir que em sentia impotent, que hi havia indicis que allò era un pelotazo i que la ciutadania volia una correcció de l’error d’haver col.laborat amb algú que no s’ho mereixia. Al dir-me que no, vaig prendre la decisió d’anar-me’n.
La veurem de nou en política?
Ara estic col.laborant en una xarxa de la societat civil que està mirant d’articular-se per poder arribar a fer campanyes i estratègies de transformació política. Encara estem acabant de dissenyar l’espai i el nom. Hem creat un text de declaració de principis, amb uns objectius. És un col.lectiu format per gent a títol personal. Els principis bàsics són el no reconeixement de deute, l’exigència de la transformació de les regles de joc actuals del sistema de partits, l’honestedat i l’ètica. És una aposta molt inclusiva. Ara mateix una de les tasques que estem fent és ajudar en tot el que podem a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
Els partits polítics, en el sentit tradicional, no tenen futur?
Els partits polítics van tenir un paper importantíssim en la transició, però en la mida en què les persones que han entrat en aquests partits han anat privatitzant el poder delegat, han anat perdent la seva funció social. Han estat persones concretes en cada partit les que han abusat del seu poder de representació i han estat al servei de xarxes de favors i no dels veritables clients que són els ciutadans. Els partits polítics van complir la seva funció social, però ara estan molt allunyats de la voluntat popular. Per això, ni el PP ni PSOE aconseguiran aturar els desnonaments. Ho aconseguirà la PAH i el patiment i els suïcidis de la gent.
Cita vostè els desnonaments. Com cal afrontar una problemàtica com aquesta? Des que va començar la crisi, 400.000 persones o famílies han perdut la casa a Espanya.
Doncs, agafant la banca, que hem rescatat entre tots, i imposant-li les polítiques d’hipoteques i d’habitatge. Cal recuperar el lideratge de qui s’ocupa de fer complir els drets bàsics dels ciutadans i agafar a la banca, que està fent una activitat privativa d’una qüestió que toca els drets fonamentals de les persones, i dir-li : “jo et rescato, banca, però mano jo. Et deixo diners, però els interessos que has de pagar han de ser el rescat de la dignitat dels ciutadans i l’interès general”.
Per on s’ha de començar?
Abans que canviar el sistema polític, primer cal canviar les persones que lideren o ocupen els llocs estratègics. Es tracta de col.locar en aquests llocs estratègics persones que sàpiguen actuar exemplarment. Ada Colau és una dona que representa a tothom. És una dona que esta fent d’altaveu d’un grup, però que té la força i la solidesa de tot el grup. Es una dona creïble, constant, exemplar. És el prototip dels líders polítics que hem de tenir. Però el millor que té l’Ada és que pot ser substituïda per qualsevol dels seus companys. Tots tenen la mateixa experiència en aquesta lluita, tots són protagonistes. A la PAH no hi ha una jerarquia militar. A la PAH tots tenen el mateix rang. La conclusió és que hem d’anar cap una transformació de lideratges.
I no és el que estem veient ara mateix entre els polítics?
Artur Mas, per exemple, està utilitzant el seu lideratge personal per crear una ombra personal que eviti que es miri cap a un partit que té la seu embargada i del que qual tenim indicis que s’ha finançat irregularment. I llavors que fa el Mas? Posa l’interès en ell mostrant-se honest, coherent i valent. Si realment Mas volgués formar part d’aquest lideratge exemplar i de la nova política, el primer que hauria de fer és apartar de les seves llistes a totes les persones encausades
Si li sembla tornem a l’actualitat municipal de Barcelona. Es partidària de fer una consulta sobre la transformació del Port Vell en un port de iots de luxe.
Vam suggerir una consulta ciutadana perquè suposaria una mena d’alerta als barcelonins sobre que volen que sigui el seu port. Em sembla que l’Ajuntament de Barcelona té l’obligació de tenir en compte totes les opinions quan es proposen actuacions tant importants i d’un impacte tan gran. A Collserola, tothom ha opinat sobre la transformació del parc. En canvi, al port, no. Per què? Doncs, potser perquè Collserola no dona els beneficis econòmics privats que dona el port. Algú del govern va respondre dient que la consulta no es farà perquè ells ja saben el que s’ha de fer allà. Això sona un pel arrogant i antidemocràtic. El Port és sòl públic, Hi ha una Autoritat Portuària que el gestiona, però el sòl és públic. És un sòl qualificat d’infraestructura. Té unes característiques, té un emplaçament estratègic per l’economia, però és fonamentalment públic. No és només de qui governa. És de tothom. Totes aquestes qüestions mostren una falta de respecte cap als ciutadans. Si en algun moment s’ha d’anar amb cura és ara. Estan a punt de carregar-se la confiança de la ciutadania en les institucions. Això és perillosíssim.
Què en sap del judici pel presumpte cas de suborns a funcionaris per la tramitació de llicències?
No avança. Crec que el fet que la justícia trigui tant té un doble efecte. Per una banda, garanteix la impunitat dels que delinqueixen i, de l’altra, permet a les víctimes relativitzar les coses i passar pàgina. A mi, la lentitud de la justícia em compromet encara més amb la justícia.
Vostè fins i tot es va veure obligada a anar amb escorta policial. Si no m’equivoco li van substituir un agent. Per què?
Era un dels escortes que més confiança em donava. Segurament, aquest escorta i jo parlàvem massa. Aprofitava les converses que teníem per entendre com funcionava la Guàrdia Urbana.
També va detectar casos de corrupció a la Guàrdia Urbana?
La Guàrdia Urbana té tot el meu respecte. Les persones concretes que jo vaig conèixer, també. Però, com en tots els col.lectius, hi havia persones sensibles al suborn. Algunes de les peces de la policia no estan per la labor de fer complir la llei sinó que busquen el seu benefici propi. Però mai acusaria a la Guàrdia Urbana. Majoritàriament, els seus agents fan la seva feina i la fan bé. Quan es produeix corrupció en els estaments dels funcionaris és perquè aquests funcionaris han vist que els càrrecs polítics són arbitraris en les seves decisions i a vegades afavoreixen “als seus”.
Ja acabem. Com veu les eleccions del 25 de novembre?
Les eleccions del 25-N em semblen políticament insignificants. La ciutadania ja fa temps que sap que la millora de la societat, l’autodeterminació i la reconstrucció del país no passa només pels polítics, ni per Artur Mas, ni pel Parlament que en surti. Passa també per una acció unitària al carrer. Si CiU treu majoria absoluta i d’aquí a tres mesos no ha fet accions polítiques concretes i continua aquesta violència sobre la ciutadania i les retallades, la gent veurà que res ha canviat. I si tot segueix igual, arribarà un moment que les entitats ciutadanes traurem al carrer dos milions de persones. Si un milió i mig van dissoldre el Parlament, dos milions ho tornaran a fer. La meva ambició és que aconseguim tornar a dissoldre el Parlament quantes vegades calgui, fins que els representants polítics que tinguem estiguin al servei de les necessitats de la majoria.
És vostè molt crítica. Algú l’ha trucat?
Diguem que he rebut un toc d’atenció.
Pot ser més precisa?
No.