Article publicat al blog 'Espai de Llibertat'
La recerca sobre Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna depara sorpreses. Nous filons s’obren. Nous investigadors, noves fornades d’investigadors, s’hi incorporen, i això dóna vida, ja que emergeixen interpretacions noves i suren sensibilitats diferents. Un degoteig de nous documents, fotografies de rotatiu o d’arxius policials, informes policials molt esbiaixats (i sovint utilitzats de forma, com a mínim, dubtosa per la historiografia revisionista) o cartes de vegades ni tan sols classificades, es van posant a disposició del públic.
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de comprovar aquests extrems amb una sèrie de papers no classificats de la Biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia de Barcelona. I també arran d’una furtiva visita al Centre International de Recherches sur l’Anarchisme, CIRA, de Lausanne. Materials que ajuden a entendre i valorar millor la proposta educativa ferreriana. Això que es denomina als manuals “pedagogia racionalista”.
Sabem que hom va intentar, arreu i en repetides ocasions, aplicar la pedagogia ferreriana i la concepció racionalista de la cultura a processos revolucionaris d’emancipació humana i obrera. Aquests brots van ser sovint aixafats de forma molt dura. Però no sempre van ser actuacions autoritàries i capitalistes que van impedir el creixement de la planta. La planta de l’ensenyament popular racionalista, s’entén. Certament, les mesures estatals autoritàries i capitalistes van contribuir a avortar el projecte o, almenys, a dificultar-lo enormement, tot i la seva gran popularitat als medis populars de tot el món. Però també, com mostren els documents, la divisió interna del front laico-racionalista va ser una altra causa del fracàs del projecte racionalista europeu. I un tercer factor que causà que la planta no creixés va ser la deriva reformista del moviment obrer europeu. Hi ha innombrables mostres de les traves, censures i actuacions directament encarades a dissoldre el front laico-racionalista. El govern francès, per exemple, tenia por d’un contagi als militars o als mestres de doctrines antimilitaristes i pacifistes. I cap govern espanyol es va prendre seriosament una revisió del cas Ferrer, ni tan sols durant la República, més enllà de commemoracions sentimentals.
Pel que fa a la segona i tercera causa suara esmentades (divisió interna del front laico-racionalista i deriva reformista del moviment obrer europeu), l’evolució de l’Escola Ferrer de Lausanne del metge anarquista Jean Wintsch (Odessa 1880 -Lausanne 1943), coeditor de Le Réveil/Il Risveglio de Ginebra, un dels fundadors de l’Escola Ferrer de Lausanne i responsable del Butlletí de l’entitat entre 1913-1921, ens permet reflexionar-hi. Signant del `Manifeste des Seize’ l’any 1915, això el separà del grup del Réveil i del gruix dels llibertaris helvètics. Va promoure el periòdic intervencionista La Libre Fédération, entre 1915-1919 i, més endavant, als vint i trentes, va ser una de les plomes de Plus Loin i de La Révolte i Temps Nouveaux de Jean Grave.
Són il·lustratives un parell de cartes creuades entre C.A. Laisant, el científic estret col·laborador de Ferrer a la Lliga Internacional per l’Educació Racional de la Infància, i Wintsch. Laisant va ser un acadèmic lliurepensador llibertari respectat. Animador de l’École Rénovée, els editors de la seva successora sindicalista L’École Émancipée li demanaven consells i llibres seus, com palesa la carta que l’administrador d’aquesta important revista sindicalista pedagògica francesa li envia l’abril de 19134.
Wintsch, a una missiva des de Rosemont, Lausanne (8 de març de 1911), diu haver sabut a través d’Otto Karmin que l’interlocutor, Laisant, s’havia incomodat amb ell per un fet, concretament, per no haver tingut en consideració la proposta de substituir un docent (Duvanol) per una mestra en fase d’aprenentatge, sense haver-lo acomiadat encara. A més es queixa a Laisant d’haver-li enviat una carta que l’altre no ha rebut (o no ha notificat haver rebut?), amb deu exemplars del llibre Centralisme et Fédéralisme i li dóna tot d’explicacions respecte de diversos oferiments de docents per a la seva escola Ferrer, que no havien estat acceptats per la Societat de l’Escola Ferrer de Lausana, perquè ja havien apostat pel jove mestre Théodore Matlhey. Al mateix temps, comenta i alhora es plany dels problemes generats per l’actuació de Duvanol, que havia provocat en dos mesos l’èxode de la meitat dels alumnes i que feia gala de constants mentides, cosa que obligà a prendre sense dilació “mesures transitòries”. Duvanol no estava sol, ans l’ajudaven “ses malevolents défenseurs” com el mateix Karmin, Laquie, Bonol, etc. Però en qualsevol cas, tot plegat no era obstacle per a la continuïtat del projecte escolar. L’École Ferrer prosseguia amb deu alumnes(!).
I a una altra carta d’octubre de 1912, Wintsch dóna les gràcies a Laisant. Aprova l’obra La Barbarie Moderne, de la qual ja en coneixia parts a través de la informació de La Revue Médico-sociale, i diu compartir-ne quasi tots els extrems. De fet ja se n’havia fet ressò al mateix òrgan de premsa, el Réveil. Wintsch, i això és per a ell important, respira: la tramesa del llibre li corrobora que no hi havia en Laisant ressentiment o animadversió contra ell arran del conflicte de l’Escola Ferrer, ja que alguns lliurepensadors, afegeix, l’havien presentat com un inquisidor, un dèspota i un “apache”. “Per haver volgut apartar un gandul d’una obra popular, m’he suscitat odis ferotges”. Però ara semblava que els núvols de la incomprensió havien escampat i Duvanol havia quedat desacreditat, ja no era al camp de visió dels obrers de Suïssa “romande”, dels llibertaris i dels sindicalistes, per les seves calúmnies i les seves concomitàncies amb els pitjors polítics que “s’autoanomenen socialistes”. Però, afegia, ara ja no fa mal ( “Il est bien fini”).
En canvi l’Escola Ferrer de Lausana prosseguia la seva marxa. Wintsch estava content amb Théodore Mathley, atent, treballador, respectuós amb la infància i ben disposat en tot allò referent al projecte escolar. I no era l’únic a valorar-lo positivament, ja que un prestigiós mestre sindicalista francès Tortillet (M.T. Laurin, que havia fet una estada a l’Escola Ferrer de Lausanne, opinava igual. Wintsch i els seus volen excel·lir en el seu intent de fer una escola racionalista per a obrers i revolucionaris socials. Per això diu tenir molt en compte les crítiques de gent com Laurin, modificant a tenor d’elles la manera d’ensenyar per tal que els infants de l’escola, tot restant bons observadors, fossin també “capaços d’explicar clarament allò que veien”. I es mostrava feliç de les aportacions en material d’ús didàctic provident dels simpatitzants treballadors.
Diu esperar consells de Laisant, ja que tant a ell com a Mathley els manca experiència pedagògica. S’han vist obligats a procedir per aproximació “tattonner”) i han “perdut temps” per falta de direcció tècnica, tot i que ell ara comença a orientar-se, mal que sigui de forma incipient (“mais nous en sommes à l’ébauche”). I entra a enumerar els principis de la seva escola: respecte de l’infant, no donar-li resultats fets, ans fer recerca, bo i sol·licitant el concurs de gent d’ofici en diferents especialitats i afavorint l’estudi directe dels éssers vius de la natura. L’Escola Ferrer “marche et marche bien”. La sostenen les cotitzacions o quotes d’un centenar de membres individuals i d’una dotzena de sindicats, amb un pressupost de 3000 francs a l’any, i amb un petit dèficit (“Il nous manque à peu près une soisantaine de francs par mois), però amb els préstecs se’n va sortint sense perill d’enfonsar-se de moment: ”vous savez que nous avons toujours 17.000 francs a la banque, contestés par Duvanol et Cie. qui n’ont aucune école depuis 18 mois“. Duvanol, però, intriga i vol impedir que els pedagogs de l’Escola Ferrer se’n surtin ( ”Leur seul but est de nous empêcher de travailler…“). No cal dir que, amb Duvanol hi havia un litigi obert. Wintsch, però, manifestava a la carta la seva esperança que, en el termini d’un parell d’anys, tot plegat s’arreglés, i acabava la missiva amb un: ”Bonne poignée de main, cher camarade et merci encore“.
En els documents per classificar de la Biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia recollim l’esforç dels cercles racionalistes europeus, que tant suport havien donat a Ferrer per continuar el seu projecte. Hi ha algunes cartes de Charles Albert, datades entre 1909 i 1910, tret de la primera, totes elles amb la capçalera del Comité de Défense des Victimes de la Repression Espagnole. Però d’això en parlarem un altre dia. Tot sigui per a una major coordinació de recerques i estudis!