Jordi Gracia: “No pot ser que Boi Ruiz i David Fernàndez vagin en el mateix vaixell”

Jordi Gràcia acaba de publicar Burgesos imperfectes. Heterodòxia i dissidència literària a Catalunya. De Josep Pla a Pere Gimferrer (Editorial Fórcola). El volum traça un recorregut pel segle XX a través d'una sèrie de veus que malgrat estar inserides en la classe hegemònica han estat àtoms lliures amb un discurs diferent i molest amb relació a la línia predominant, cosa que en cert sentit el mateix Gràcia predica des de les seves tribunes periodístiques i universitàries.

Quedem en una terrassa a l'aire lliure d'un cèntric hotel barceloní i després d'una casualitat inesperada que ens fa adonar-nos de l'inevitable pas del temps passem a l'acció i encenc la gravadora.

Què entens per burgesos imperfectes?

Els que adopten una posició crítica intraburguesa, des de les mateixes condicions de la burgesia aspiren que sigui més digna, més decent, menys tramposa, menys corrupta i que sigui capaç d’assolir els nivells que exigim dels nostres conciutadans, particularment d'aquells que tenen les possibilitats materials, econòmiques i familiars per fer-ho bé. Per això entren homes com Josep Pla, discutible en termes morals i polítics, però capaç de deixar anar veritats sobre la ciutadania que altres no s'atrevien a dir, i el mateix serveix per Pere Gimferrer, capaç d'una poesia que estimula i desperta una forma de la imaginació vital molt llunyana del conformisme i la banalitat de la seva pròpia classe.

I amb això trenques amb la idea, molt instal·lada des dels seixanta, que contempla la burgesia des de la negativitat.

Això és molt important. Part del discurs d'esquerres antifranquista neix de deplorar a la burgesia, i resulta que aquesta, com a mínim des del segle XIX, és la base social que ha permès la prosperitat en termes de drets socials, morals i intel·lectuals. Es va crear una estranya patologia que associava a la burgesia amb el franquisme. Vam tenir un moment d'estrany equívoc. No tota la burgesia està bé, però hi ha burgesos imperfectes que delaten, denuncien i destapen les trampes que la burgesia genera en temes ètics, civils i polítics. La burgesia els vol per la seva causa, però quan van sorgir no ho eren, els consideraven desagradables.

Burgesos com els de la segona meitat del segle XIX a França i Catalunya.

Sí, i per això començo des d'aquest punt amb noms com Joan Maragall, que va dir moltes coses que no havia de dir.

En més d'un article esmento com després de la Setmana Tràgica li van censurar el seu article ‘La ciutat del perdó’, i ho va fer Prat de la Riba des de La Veu de CatalunyaLa Veu de Catalunya

Havia de ser portaveu dels interessos de la burgesia, aquesta era la idea de la seva classe. No es casa amb ningú, i el mateix passa amb Joan Oliver, incapaç d'aplaudir l'actitud de la burgesia catalana pro franquista. No li dóna la gana. Des de la seva modèstia escriu ‘Vacances pagades’ i comença a escriure a Destino, on diu coses que són exactament les contràries que espera llegir el lector habitual del setmanari, que no és un obrer, és un burgès.

S'adrecen a la seva pròpia classe.

És clar, per destapar les seves vergonyes i denunciar el seu cinisme rematat. No callen, i no importa que el format per dir les coses sigui un articlet, l'important és dir-ho i quedar-se tranquil. Són rebutjats d'inici per la seva pròpia classe perquè molesten, però com a la llarga guanyen crèdit intel·lectual es converteixen en estrelles del present, i així s'oblida la seva incomoditat i la seva heterodòxia.

I aquest pas és una operació de neteja de la dissidència?

D'integració del capital cultural. La burgesia integra tot el que sigui rendible per al seu propi projecte de classe. Josep Pla va estar fora del sistema.

I segueix sent un personatge incòmode.

Sí, però no. Ara és part del sistema, en canvi Ferrater Mora no, perquè el seu federalisme no toca i per això el 2012, any del seu centenari, va quedar fora de la terna que van configurar Tísner, Sales i Carner. Per què li van excloure? Parlava de que era millor obrir països que tancar-los.

Fa tres setmanes parlava amb Josep Maria Cuenca de Marsé, un altre escriptor que es vol excloure del relat, és incòmode.

Per altres motius. La seva enemistat activa amb el nacionalisme polític català és notòria i va carregar contra alguns emblemes icònics com Porcel i el mateix ‘pujolisme’. Ha estat algú que en una època d'hegemonia ‘pujolista’ ha exhibit la seva distància d'aquesta, a diferència de Mendoza o Vila-Matas, que ho van fer més tard, però no en aquell moment perquè l'estrella era Marsé. En aquest moment l'únic que deia el que li sortia dels nassos era Marsé. No és un burgès imperfecte. En el seu llibre Cuenca selecciona amb molta premeditació els elements que fan de Marsé un combatent del sistema actual i d'aquesta manera es transforma en una mena de portaveu de Marsé.

Vila-Matas diu sense dir, en aquest sentit és una mica com Pla.

Sí senyor. Isabel Verdú treballa sobre la dimensió d'intel·lectual polític i intervencionista de Vila-Matas. Ho fa sense donar cops de destral, amb elegància i la seva posició és ben clara.

És que és una cosa que pot fer-se mitjançant formes literàries, com Pla des de 1942, un cop passada la breu etapa de La Vanguardia, amb una prosa antirretórica que en realitat és un posicionament polític.La Vanguardia

Polític i antifranquista, mentre ell és membre estructural del nou Franquisme. És una paradoxa que hem de digerir. Usa un tipus de llenguatge de tradició literària que xoca amb el que ell mateix va ajudar a construir, un sistema totalitari, que després deixarà de ser-ho, però en aquest moment ho era. Té decepcions personals, no pot ser director de La Vanguardia, però accepta escriure en Arriba. Tu acceptaries escriure a Vilaweb avui en dia?

Si fossis independentista ho faries. Escriure en Arriba és clarament identificador, és el diari oficial de Falange, però a la vegada Pla es treu de la màniga ‘El viaje en autobús’. I alguns exiliats al·lucinen, perquè Pla, sent estructuralment franquista, escriu tot el contrari del que políticament encarna.

I a Pla, com també passa amb Ignacio Agustí, li retreuen que escrigui en castellà textos que gairebé semblen traduccions del català.

I això ho diu Joan Oliver, que no pot més, està fart de l'exili a Xile. Els coneix a tots i s'indigna, es traumatitza, es nega a entendre-ho. La ferida és bestial. Què fa Joan Oliver inventant la vida en un nou país mentre els altres segueixen a Catalunya i escriuen en castellà? Joan Oliver torna el 1949, no pot fer una altra cosa, i per això Trabal, el seu íntim, no li torna a dirigir la paraula, perquè en tornar és un traïdor. Aquest és el cas de l'exili, però a l'interior altres com Gaziel abandonen el castellà i decideixen escriure només en català.

Abandona el castellà perquè el català està prohibit. És una transformació en termes lingüístics, però ell no canvia de mentalitat i segueix sent iberista, un dels il·lusos iberistas que creu en una possible fusió de tots els pobles de la Península, però com no li deixen escriure en català se centra en aquesta llengua. A ‘Les meditacions al desert’, aleshores part de la seva obra secreta, hi ha una impugnació brutal, molt crítica, de la miopia de la burgesia catalana i espanyola, incapaç de protegir un bé tan delicat com la Democràcia perquè s'han deixat portar per dos extrems que l'han rebentat.

L'altra qüestió és veure com Joan Oliver durant la dictadura de Primo de Rivera està contra Espanya, però la República li fa canviar d'opinió.

Descobreix una Espanya perfectament raonable, filla de la tradició il·lustrada, assenyada i europea. Decideix sumar-s'hi. Però aquesta Espanya dura cinc anys.

I a la fi dels anys vint i a principis dels anys trenta, bé sigui per manifestos, bé per coses com la Fira del Llibre en català de 1927, es produeix una unió intel·lectual entre Castella i Catalunya.

Va passar el mateix que va succeir en els anys seixanta. Des de Madrid s'identifica una forma d'avantguarda d'Estat des de Catalunya. Per això vénen com a forma de desgreuge i arriben a Barcelona tres-cents intel·lectuals, i d'aquesta reunió neix una cosa tan important com l'Agrupació al servei de la República. Usen simbòlicament a Catalunya com a ariet contra la Dictadura de Primo de Rivera, i d'aquesta manera es produeix aquesta aliança intel·lectual que mediàticament és una operació molt útil, per això tant La Vanguardia com Sol fan una cobertura brutal.

La idea de Catalunya com a motor de canvi em sembla la idea fonamental del Catalanisme: a partir de millorar Catalunya també millorem Espanya.

Sí, perquè es genera una reciprocitat de beneficis, i és una cosa que sobretot passa durant la República i al final del Franquisme, que significa Raimon, reconeixement de la llengua i la certesa que a Catalunya hi ha una porta oberta a Europa, no en un sentit de ‘austericidio’, sinó de retorn al món modern. Les editorials punteres es diuen Seix Barral, Ariel, Destino i sorgeixen fenòmens com l'Escola de Barcelona, de la qual ningú veu les seves pel·lícules però es considera la quinta essència de la modernitat, o la revista Triunfo, molt valent i impressionant en els seus continguts.

En plantejar ara el tema dels burgesos imperfectes crec que alces un crit contra l'atonia del nostre moment històric.

Sí, atonia o submissió a l'hegemonia mediàtic-política d'un Estat democràtic que ha trencat les regles del joc democràtic, i em refereixo als mitjans públics de TV3 i al comportament de la Generalitat, que va ser modèlic durant molt de temps. El seu desprestigi actual per l'obsessió sobiranista quedarà per als manuals. Han dilapidat el capital de crèdit mediàtic intel·lectual que tenien des dels mitjans oficials. En els últims dos o tres anys tots hem notat aquesta pressió, i per això molts intel·lectuals han pensant si unir-se o no, perquè callar és no sumar. Per això surten manifestos com el dels tres-cents poetes catalans. ¿Tants poetes hi ha a Catalunya? Quan t'adones d'aquesta dimensió grotesca et preguntes què està passant aquí. Potser calia el 9N, perquè un milió vuit-centes mil persones són moltes persones, però és una xifra molt allunyada de qualsevol majoria absoluta. Sóc dels que creuen que durant el Procés no es volia fer cap consulta.

No es volia cap consulta?

Era un simple argument retòric. Si la feien, perdien. Volien fer-la servir com a arma política, però sense fer-la. Al final no van poder fer-se enrere. No van tenir més remei.

Des de la seva dissidència, tots aquests burgesos imperfectes volen establir un diàleg, cosa que no ha passat amb el Procés.

I s'ha establert un aparell brutal de desconnexió com a doctrina. De debò és una bona idea desconnectar d'una comunitat cultural com la hispanoamericana, on molta gent pensa molt bé? Això és un projecte de país? No estaran confonent la majoria absoluta del PP i les seves pràctiques polítiques menyspreables amb la resta de la cultura hispanoamericana?

I aquí els burgesos imperfectes lluiten contra la idea d'un retorn del provincianisme a Catalunya, cosa que es va esmentar durant els dies posteriors a la mort de Castellet.

És que Castellet no es va sumar en públic al Procés. Catalanista sí ho era, és clar. Podia burlar-se de Wert i Rajoy com tota persona assenyada, però d'aquí a creure en un projecte de país basat en la desconnexió cultural i intel·lectual amb el capital ètic d'Espanya... ¿He de desconnectar d'Ortega, Unamuno, Azaña, Gil de Biedma o Barral ? ¿S'ha tornat la gent idiota? ¿Ferrater Mora no és patriota quan escrivia en català, castellà i anglès? ¿Què no té de patriota?

I les dues llengües s'integren com una cosa natural en la nostra societat.

I és una riquesa enorme que altres no tenen. Podem llegir en dues llengües, ja m'agradaria tenir un pare japonès i poder llegir Mishima en el seu idioma, seria fantàstic. No sóc ingenu, sé que tot respon a quotes de poder, però ara aquestes des d'un sentit polític són un prejudici real per a molts milions de catalans, i d'aquesta manera es crea una societat més petita. El Procés no exalta la barreja, la Riquesa ni la imprevisibilitat, més aviat el contrari.

És monolític.

I no em sembla una bona idea, no respon al patró il·lustrat del que hauríem de seguir sent hereus i agents actius.

Jordi Llovet parlava fa poc de si Barcelona havia estat alguna vegada cosmopolita.

Se sumava a la nostàlgia d'una Barcelona que va voler ser cosmopolita malgrat que mai ho va ser. El seu atac anava contra la imatge construïda amb control polític dels mitjans sobre la Barcelona real, que és tan o tan poc cosmopolita com abans, però té una gran diversitat i es fan una barbaritat de coses.

I a nivell cultural tot segueix sent plenament dual.

Però les veus oficials diuen que no. És la diferència entre el que passa i el que s'emet, entre el que forma part dels programes culturals dels mitjans públics. Per què segueixen parlant d'El País com un diari espanyol quan té la redacció més antiga i el suplement en català més antic de Catalunya?

Ara pensar diferent pot significar que et diguin fatxa o espanyolista sense ser-ho.

Per desgràcia forma part de la fe, paraula que faig servir amb tota la intenció del món, en què el que és bo és això, sense adoptar un punt de vista més racional que és el de l'anàlisi de la realitat completa.

I el discurs sobiranista omet una barbaritat de fets i coses del relat.

Sí, i forma part d'una propensió o un instint a creure que hi ha coses que són catalanes però que simbòlica i intuïtivament deixen de formar part del que descriu la pluralitat de la cultura catalana. És com si no hi fossin. Mai diran que Marsé o la Coixet no existeixen. No ho diran, però notes que no entren. De tant en tant els donaran una medalla per salvar els mobles, cosa que desactiva el diagnòstic general, però en realitat els resulta incòmode que parlin en castellà.

I aquí un cas molt curiós és el de Gimferrer, la cultura catalana no sap com manejar.

La cultura catalana oficial sap què fer amb ell. Diu el que vol.

I en canvi a Margarit volen posicionar-lo com un fenomen acceptat que transcendeix l'elit cultural.

Sí, i és un fenomen útil en termes polítics, cada vegada menys perquè fins ell ha posat terra pel mig amb el Procés, però una altra cosa és llegir la seva poesia de veritat. Si parla de política o independentisme està bé, però si parla de poesia els mareja.

Aquí tires amb bala cap a alguna cosa molt important. El tipus de cultura que vol imposar el sobiranisme és una cultura suau, feble i inofensiva.

Dolç, de Walt Disney, i on hi ha Walt Disney hi ha mentida. El sobiranisme menteix d'una manera propera a com ho feia Walt Disney. Un poeta que no sigui així no hauria d’encaixar. Margarit ha encaixat perquè durant una temporada es va mostrar partidari del discurs sobiranista, ara ja menys. Qui l'ha llegit de tots aquests?

Abans parlaven del cànon que marquen els anys literaris, ho vam veure amb el bombardeig amb Espriu, que era insuportable, en canvi altres com Papasseït resulten incòmodes.

Va morir aviat, va ser antiestablishment i ja ho van amortitzar. Papasseït el donàvem a l'escola i és massa rar, en canvi els versos d'Espriu anaven de meravella. Per què ningú ha parlat de Puig i Ferrater? Perquè no encaixa, és un imperfecte, massa imperfecte. I el mateix diria de Josep Maria de Sagarra. ‘Vida Privada’ i les seves memòries haurien de ser lectures obligades per voler comprendre com és el nostre país.

En l'imaginari col·lectiu la novel·la de Barcelona està molt present, però en aquest tema el discurs oficial no li presta atenció perquè la majoria estan escrites en castellà, de Laforet a Casavella, de Marsé a Mendoza.

I d'aquí la broma de Sergi Pàmies amb la seva ‘La gran novel.la de Barcelona’, que ni és novel·la ni és sobre Barcelona. Pàmies ha estat una de les persones que millor s'ha comportat en aquest tema, ha mantingut un punt de vista coherent durant tot el Procés.

I en aquest tema del Procés també trobem la tergiversació de l'intel·lectual compromès, perquè per molt que et comprometis des de la dissidència només ets alguna cosa si segueixes la línia marcada pel discurs oficial.

I hem viscut una paradoxa, que vés a saber si és alguna cosa del món 2.0, consistent en que un procés revolucionari i subversiu el lidera el president de la Generalitat. Una cosa genial. No ha d'haver passat en cap altre lloc. Un procés de subversió de l'ordre establert és liderat pel President i el de la CUP.

El de les retallades amb el que és contrari a l'austericidio.

I s'abracen i van junts a la manifestació, a primera fila. La bombolla és mediàtic-política. Algú va pensar ser molt astut allargant durant dos o tres anys un poder polític, la Generalitat, però qui va idear això segurament també sabia que això s'esgotaria perquè no és real, no respon a una gran majoria de catalans com ens ha venut TV3 una i altra vegada. Un dia s’havia d’enfonsar aquesta mentida, basada en una cosa molt perillosa: la dissolució dels interessos de classe. No pot ser que Boi Ruiz i David Fernández vagin en el mateix vaixell. L'operació ha caigut després del 9N, data on es desmunta l'argument retòric que tot Catalunya és independentista.

Jo comparo tot el que està passant amb el que va ser de 1906 a 1909 el camí de Solidaritat Catalana, que es va esvair després de la Setmana Tràgica.

Així és. Aquestes coses duren dos o tres anys. Llavors la societat estava molt menys alfabetitzada. Ara hi ha molts més mitjans de comunicació que crec han callat, i a casa molta gent directament ha optat pel silenci.

Això sona una mica al que va passar a França durant el cas Dreyfus, on les famílies van deixar de parlar del tema per no barallar-se en la taula.

Aquí per desgràcia això de les famílies ho va dir Jorge Fernández Díaz, un ministre profundament tòxic, i a sobre de l'Opus, encara més tòxic. Les famílies i els amics van deixar de parlar del tema, com el que dius tu del cas Dreyfus, que a França va ser positiu en termes de país, perquè va activar un discurs intel·lectual potent.

I al final va generar un diàleg. O va generar la consciència d'un greu problema que és l'absència de diàleg. Com no podem parlar amb els nostres éssers propers de temes importants?

I una societat civil normal la figura del burgès imperfecte hauria de ser... Una figura finançada, però ja ho fan els lectors. Els burgesos imperfectes d'avui dia es guanyen la vida, i no parlo de Sostres, parlo de Cercas, Pàmies o Jordi Amat, tres escriptors completament independents, com són els burgesos imperfectes, que mantenen la distància amb el discurs hegemònic del seu temps, i mantenir significa argumentar, articular i ajudar els altres a sortir de les mentides, no la mentida, de les mentides, dels anàlisis parcialment falsos. Jordi Amat publicarà ara un llibre que es titula ‘El llarg Procés’, que és el del Catalanisme polític de 1939 a 2014, i dóna una sèrie de lliçons molt vàlides i interessants. Aquests tres es guanyen la seva audiència. Cercas és hegemònic, però no pel seu discurs polític, ho és per la seva obra literària, com Pàmies. Cap d'ells és portaveu d'un organisme institucional. El poder els voldrà d'aquí a vint anys, com va passar amb Pla, Sagarra i altres, menyspreats en el seu moment. L'arrel clau del llibre ve d'aquest punt, de la percepció que molts grans autors rebels i incòmodes per a la seva pròpia classe es glorifiquen en un temps posterior, quan ja no fan mal, i així el poder se’ls pot apropiar.

A França aquesta apropiació és més evident. És clar, però és que aquí vivim quaranta anys d'una patologia anomenada Franquisme.

Al llarg d'aquests últims temps assistim a una recuperació de la figura d'aquests burgesos o homes de cultura imperfectes, des del llibre de Xavi Ayén sobre el Boom llatinoamericà fins al teu.

Aquesta figura no ha desaparegut, sempre ha estat aquí. Potser els mitjans no l'han volgut destacar perquè preferien parlar de la novel·la de Porcel. Tot això és part del parany, però no hem de perdre de vista que Herralde ha publicat literatura hispanoamericana tota la seva vida o que Masoliver Ródenas sempre ha escrit de literatura mexicana. Oi que ens assabentàvem? És clar que sí, però semblava que no existís.

És clar, una altra cosa és que no es volgués veure.

Potser nosaltres mateixos hem estat víctimes de l'escenografia teledirigida dels mitjans públics que desitjava amb totes les seves forces fer-nos creure que només existia això, però tu hauràs llegit a Bolaño, un altre a Cercas i un altre a Martin Amis. Llegim el de sempre, però la superestructura política parlava poc o res d'això. El Procés ha instrumentalitzat la cultura i ha calculat molt bé el que li resultava útil i el que era totalment prescindible. Els últims tres anys han estat de laboratori, és explicable, però és aberrant que de cop, per una manifestació, un senyor convoqui eleccions, perdi 12 escons, no passi res i posi en marxa un procés per aconseguir la independència. I no ha canviat res. Marsé, Cercas, Vila-Matas, Pérez Andújar i altres existeixen com sempre. La imatge és que ha canviat tot, però en realitat no ha canviat res.