L'11 de setembre torna a marcar l'inici del nou curs polític
En el darrer any, a partir de la massiva mobilització de l’11 de setembre, la tensió política a Catalunya no ha parat de d'augmentar. I la sensació és que el to seguirà pujant. És impossible predir si se celebrarà la consulta sobiranista o si finalment Catalunya serà un Estat independent, però només cal viure a Catalunya i tenir els ulls ben oberts per a percebre que el camí emprès, sigui quin sigui, continua obert. El només un any s'han produït molts canvis, tant dins la societat com al Parlament, però els indicadors avisen que el curs que ara comença serà encara més intens.
El punt de partida el tornarà a marcar un 11 de setembre, la Diada, que aquest cop protagonitzada per una cadena humana, organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana -convocant de la manifestació de la passada Diada- que ha d'unir el territori de nord a sud. L’ANC anuncia la proesa d’aquesta Via Catalana com “l’avantsala de la independència”. Encara falten dies per l’11, però es preveu una nova demostració de força de l’independentisme que no només continua creixent sinó que, a més, es manté actiu, conscient que s'enfronta a la seva gran oportunitat. Segons l’ANC, tret d’alguns trams a les terres de l’Ebre i un a La Junquera, la cadena humana està garantida a tot el territori i no quedarà un pam de terra sense cobrir. El Govern dóna suport a la convocatòria, i tot i que el president Artur Mas no hi acudirà, sí que ho faran la majoria de consellers de l'Executiu.
Del carrer al Parlament
Mentre la societat organitza mobilitzacions tan ambicioses, els partits polítics s’ho miren expectants, a l'espera de moure fitxa. El president Mas és conscient del moment històric -tant pel que fa als drets socials com nacionals- que viu Catalunya i també de les dificultats que tindrà el seu equip per resistir al capdavant del Govern. Mas té per davant un curs complicadíssim. Un dels seus principals reptes, com sol passar en política, és d'abast intern: Unió, i especialment el seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, no té gens clara la aposta independentista i les friccions en el sí de la federació són constants i prometen anar a més, a mesura que avanci el procés. El trencament de la federació seria nefast per als interessos d'ambdues federacions, però l’agenda catalana tensa progressivament la corda.
A més d’intentar posar ordre al propi partit i a la federació, Artur Mas haurà de defensar la pròrroga dels pressupostos de l’any passat per aquest exercici i de pactar-ne uns de nous amb ERC de cara al 2014. Els comptes de l’actual exercici donen unes dècimes inesperades d’oxigen -de l’1,2% del dèficit permès s’ha passat a l’1,58%- però aquestes engrunes no calmaran una societat que veu amb por com es retalla dràsticament en sanitat, educació i benestar social. Les protestes en defensa de l'Estat del benestar no han fet vacances i res fa preveure que se suavitzin en reprendre el curs.
A més, Artur Mas haurà de posar-se també d’acord amb ERC per decidir quan es fa la consulta i amb quines condicions si, tal i com es preveu, l’Estat no l'autoritza. Totes aquestes passes són delicades perquè Unió i Esquerra estiren per dues bandes diferents i Mas, al bell mig, prova de resistir costi el que costi. Per si no en tingués suficient, el líder convergent ha d’entomar els diferents casos de corrupció que queden oberts, principalment el del Palau de la Música, on s’investiga el finançament il·legal del partit a través de comissions cobrades a les empreses constructores a les que s’adjudicaven obres públiques. Tot plegat fa que Artur Mas ja s’estigui preparant a fons per encarar un exercici que promet ser més intens que l’anterior.
La única bossa d’oxigen per a Mas, paradoxalment, li arriba des de l’oposició. I és que si CDC té un any complicadíssim per davant, el PSC encara ho té més difícil. El debat independentista sembla haver convertit el partit dels socialistes en un matrimoni a punt del divorci on els retrets i les expressions que volen ferir han substituït a la convivència.
ERC, amb el vent a favor
El gran beneficiat pel camí que està prenent la societat catalana és ERC, que juntament amb la CUP, és l’únic partit clarament independentista. Els republicans, a més, han jugat amb èxit el seu paper de soci del Govern a l’ombra, sense desgastar-se per la complicada situació de crisi i de retallades socials, i són conscients de la seva força creixent. Si ara se celebressin eleccions, tornarien a esgarrapar un bon grapat de vots a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i molt probablement (així ho anuncien les enquestes) es convertirien en el primer partit del país. Tot el vent els bufa a favor i l’únic repte que tenen, que no és menor, és la discussió i aprovació dels pressupostos per al 2014.