L'avió estavellat, l'Airbus A320 sèrie 147 registrat com D-AIPX (ex F-WWDN) tenia 24,3 anys d'edat. Era un dels més antics de la companyia; el vol “de donzella” va ser el 29 de novembre de 1990, abans de ser adquirit per Lufthansa, que el va estrenar comercialment el 6 de febrer de 1991. Això no vol dir necessàriament que fos massa vell per volar. La vida activa d'un avió no es mesura en anys ni en hores de vol sinó en cicles de pressurització.
Perquè els passatgers puguin respirar dins d'un avió que vola a 11.000 metres d'altura sense necessitat de màscares, cal elevar la pressió de l'aire, la famosa pressurització de cabina. En els 15 segons que segueixen a l'enlairament, l'avió “s'infla” agafant aire dels motors i manté la respiració fins a aterrar, quan procedeix a la despressurització i torna al seu nivell normal. Aquesta respiració imposa una forta pressió sobre el fuselatge. Cada vegada que es repeteix aquest procés es compleix un “cicle de pressurització”.
Al cap de cert nombre de cicles, l'aparell comença a experimentar un fenomen conegut com fatiga del metall. Quan la fatiga és severa, es formen esquerdes en el fuselatge que, amb el temps, debiliten l'estructura de l'avió. Resumint: no són les hores de vol sinó la quantitat de vols realitzats el que determina l'edat d'un avió. És per això que hi ha models de Boeing 747 amb més de 30 anys de vol; els avions que s'usen en vols intercontinentals experimenten menys cicles de pressurització i, per tant, poden durar fins a 20 anys més que els A320 que fan vols curts –regionals, nacionals i continentals–. Aquests volen menys hores però pateixen més cicles de pressurització i, per tant, envelleixen més de pressa.
Un límit de 48.000 cicles de pressurització
El càlcul de quants cicles pot tolerar un avió és responsabilitat del fabricant. El programa de manteniment original dels Airbus 320 calculava una vida de 48.000 cicles o 60.000 hores de vol, i el dels Boeing 737 és de 75.000. Per haver superat aquest límit, el A320 estrellat hauria d'haver realitzat 1.975 vols en els seus 24,3 anys de vida, uns 164 vols al mes, cinc vols i mig al dia. Aquest nombre no és insòlit en una companyia de baix cost, tot i que cal recordar que l'avió sinistrat no ha estat volant en aquestes condicions durant tota la seva existència.
El control de l'estat del fuselatge es realitza mitjançant inspeccions d'avaluació no-destructives (ON), incloent radiografies ultrasòniques per a la detecció d'esquerdes. Segons el comunicat de Germanwings, l'últim control exhaustiu de l'Airbus A320 estavellat va tenir lloc en l'estiu de 2013 i l'últim control rutinari va ser “ahir, 23 de març, a Düsseldorf, per tècnics de Lufthansa”.
Els portaveus han confirmat que es tractava d'un dels avions més antics de la seva flota i que no és l'únic. “Hi ha diversos avions en el grup que van sortir de la fàbrica el mateix any”. Germanwings té 60 A320 en circulació.
El primer vol d'un A320 va ser al febrer de 1987. El 2007, quan la vida de la seva primera promoció arribava a la seva fi, Airbus va començar a buscar maneres de allargar-la. El resultat va ser un paquet anomenat “Extended Service Goal” que augmentava la vida de les màquines uns 10 o 20 anys més.
Al gener d'aquest any s'havien venut 6.415 Airbus A320, dels quals 6.157 segueixen en circulació. El A320 ha protagonitzat 60 accidents d'aviació, incloent 23 pèrdues de casc i 1.092 morts.
La major part dels accidents aeris succeeix durant l'enlairament o l'aterratge. El d'aquest matí ha tingut lloc durant el vol, quan ha començat a caure a una velocitat de 700 quilòmetres per hora des dels 11.582 metres d'altura.
Els responsables de Germanwings no volen especular els possibles motius. “No tinc idea de per què l'avió va perdre altitud de manera tan bestial -ha assegurat el portaveu en la roda de premsa-. Gràcies als radars sabem quan es va perdre el contacte, però han passat molt poques hores i no podem especular sobre els motius l'accident.” El comandant tenia 10 anys d'experiència i més de 6.000 hores de vol a la companyia alemanya.