Als primers anys vuitanta, Marta Ferrusola era la Evita catalana. Bona part del país la va posar al pedestal. Era senzilla i discreta, no mostrava ínfules de primera dama tot i ser-ho, era l'esposa abnegada que havia acceptat sense retrets compartir el seu home amb la pàtria, era sobretot la mare entregada a l'educació dels seus set fills, tots bons minyons, és a dir, cristians i catalanistes, i encara tenia temps de dedicar-se a la floristeria que havia fundat anys enrere amb dues bones amigues, la qual cosa reforçava la seva imatge d'humil botiguera, menestral i treballadora. Una més. “Em diuen sovint que represento la dona catalana”, explicava en una entrevista a l'Avui l'abril de 1984, abans de les eleccions que donarien la primera majoria absoluta a Pujol. “Això és una dona!”, cridarien les masses enfervorides unes setmanes després, en la famosa manifestació de suport al seu marit per la querella de Banca Catalana. A la Catalunya dels vuitanta, la Marta era la prova vivent que darrera d'un gran home hi ha sempre una gran dona.
Per algun motiu, aquesta austeritat espartana que exhibia i practicava no va arrelar en la següent generació. La cultura de l’esforç de la que tant ha agradat parlar sempre a Jordi Pujol, com un valor en perill, era la que lògicament havien volgut transmetre als seus fills. Però a mesura que aquests es van anar fent grans i van començar a volar sols es va anar veient que la llum que guiaria el seu camí no seria precisament la del calvinisme patern, tal vegada més aparent que real. A mitjans dels noranta, uns quants d'ells ja feien negocis que si no fregaven la il·legalitat com a mínim entraven de ple en el terreny de l'antiestètica. I la botigueta s'havia convertit en un negoci puixant que comptava entre els seus millors clients a l'administració catalana, a un bon grapat d'ajuntaments convergents, i grans empreses i entitats de l’entorn.
Tothom ho veia, però pocs ho deien, perquè el que més irritava Pujol, i encara més la Marta, era que critiquessin els fills. En una entrevista a Catalunya Ràdio de finals de 1995, Ferrusola denunciava “atacs i mentides que han aparegut als mitjans de comunicació sobre les activitats empresarials dels meus fills”. “Els meus fills -afegia- no poden tenir ni una empresa de sabates, ni de televisors, ni de neteja-vidres, perquè els potencials clients poden ser acusats de cert favoritisme”. Es referia, segurament, a algun reportatge aparegut a la premsa de Madrid, ja que a Catalunya (excepció feta d'El Triangle) cap mitjà va voler mai endinsar-se en aquest jardí. Quan no vols veure-hi, el millor és no mirar. I, de fet, els de referència no han començat a fer-ho fins el 25 de juliol de 2014. El dia de la confessió.
A finals dels noranta, els rumors i les evidències sobre les activitats potencialment explosives dels fills Pujol, i molt especialment del gran, eren tan clamoroses que era impossible no veure-hi ni sentir. Tot aquell qui estava més o menys ficat en la intriga política sabia que al carrer Ganduxer hi havia un despatx privat molt freqüentat per contractistes d'obra pública. Tothom sabia que firmes vinculades a la família eren proveïdores habituals de l'administració catalana (la Ferrusola defensava el seu dret a ser-ho!). I encara més tothom sabia del poder a Catalunya del sector negocis de CDC, feliç però fugaç expressió encunyada per Miquel Sellarès, el primer convergent purgat per no combregar amb els compatriotes que, com Prenafeta o Sumarroca, sota la bandera amagaven la cartera. Però la gran premsa d'aquí seguia muda, i la d'allà, que ocasionalment sí en podia parlar, tampoc aconseguia fer forat en l’opinió pública. Quants cops la tertúlia radiofònica més escoltada va dedicar un sol minut a xerrar sobre els nens? Quantes vegades el diari més llegit va dedica’ls-hi mitja columna o un breu? I en les desenes i desenes d’entrevistes televisives que li van fer a Pujol en hores de màxima audiència, quants cops li van preguntar per les activitats mercantils de la dona i la canalla?
En la resposta a aquestes preguntes és on rau tot, perquè no se’n parlava però se sabia. Només això permet entendre la dràstica reacció del partit davant la confessió. Convergència ha renegat del pare fundador amb una duresa insòlita en relació al pecat confessat. Trenta anys amb una herència sense declarar a l'estranger és lleig, sobretot per algú Molt Honorable, però el que automàticament tothom al carrer Còrsega ha comprés és que tan de bo fos això, o que tan de bo fos només això. Si el sisme ha estat brutal, les rèpliques, que ja han començat, seran encara més fortes. I així, en pocs dies hem sabut que Emte, Copisa i FCC han pagat imports d'escàndol al consultor-aconseguidor Jordi Pujol Ferrusola i que al benjamí Oleguer l'investiga també la fiscalia anticorrupció, mentre a la premsa madrilenya la suma presumptament evadida per la família escala dia a dia fins a xifres de bogeria. I si hem de fer cas a tot el que es va publicant, sembla que els Pujol han operat a tots els paradisos fiscals imaginables. Farà falta molt de temps per que el volcà escupi tota la porqueria acumulada.
Només a algun convergent de bona fe com mossèn Ballarín li costa comprendre la dimensió de la pena infligida. “Els homes tenim alguna cosa de carnívors i el cas Pujol, Déu me perdó, em recorda aquells cadells de lleó cruspint-se les tripes d’una zebra esventrada, però allò que m’ha fet més mal és el capteniment de Convergència, on n’hi ha un que a l’estil de Zorobabel vol refundar el partit”, ha escrit Ballarín, en clara al·lusió al nou número dos, Josep Rull. Però el murri capellà intueix que darrera l'assumpció de culpabilitat de Pujol hi ha un sacrifici que no li correspon: “Estaria amb el meu amic per grossa que l’hagués feta -segueix-, cosa que no és així i sense que li pregunti res li endevino una grandesa de patrici romà donant la vida per la pàtria i pels seus”. Pels seus.
El problema, doncs, no és la presumpta herència de l'avi Florenci, de la qual ni la mateixa germana de Pujol en sabia res i que segons han apuntat diversos juristes hagués estat fàcilment regularitzable. Tan de bo fos això. El més probable és que l'origen dels mals no sigui cap herència (el periodista Josep Manuel Novoa sospita que els diners dels que parla Pujol surten dels fons retirats per ell de Banca Catalana poc abans de la intervenció, en persona i a través d'una donació a la Fundació Catalana de Comunicació). Però també és possible que això importi ben poc, ja que el problema de veritat són els business dels nens, especialment del comissionista, a qui sembla que ara tenen ben collat. D'aquí la ira de molts convergents de pro, que han viscut amb immens dolor la immolació de Pujol, al qual adoraven (o adoren encara). No poden donar crèdit a aquest tristíssim final. I el dolor és proporcional a la rancúnia que alimenten contra la Marta, que segons aquesta percepció és qui va protegir els fills i qui va impedir que ningú els parés els peus, començant pel Jordi. Pensen que això és el que ha dut el president a fer un pas inimaginable: llençar per la borda tot el capital polític acumulat durant tants anys en un intent desesperat (i possiblement inútil) de salvar el seu fill gran d’una temporada a l’ombra. I pensen que el que realment ha aconseguit és fer un mal irreparable, ergo imperdonable, al partit, al país i al procés. Pel que ell s’ha vist abocat a fer no la perdonen. A ella.
Hi ha una memorable i profètica sabatina de Gregorio Morán escrita l'octubre de 1999, en vigílies de les darreres eleccions que va guanyar Pujol (en escons, no en vots), i que retrata amb mil·limètrica precisió el que s'ha fet evident quinze anys més tard. I dic memorable pels qui la vam llegir publicada a El Triangle, ja que va ser retirada de La Vanguardia quan ja estava posada en pàgina i substituïda per un insípid article de Joan Raventós. En plata, va ser censurada. Es titula “Las trampas del redentor”, i en ella Morán despulla la doble moral (la doblez, en diu) pujoliana. Els tres últims paràgrafs són d'antologia pura:
“La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su entorno. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de su señora, por citar solo lo más vulgar y llamativo.
Y esta doblez pujoliana, que es el privilegio mejor guardado del olimpo, ha cimentado el denominado oasis catalán al que me referí en las anteriores elecciones autonómicas después de un par de desayunos personales con el president. En casi veinte años se ha creado un sindicato de intereses de tal envergadura, que al final se impone como moral social la propia doblez pujoliana: no somos como somos sinó como creemos que somos.
Jordi Pujol no tiene otro enemigo que la sociedad nueva, la que está emergiendo, ya que desconoce absolutamente la doblez sobre la que está construida la hegemonía política de este país. Y la desconoce por dos razones. Una, porque nosotros no se lo contamos y la otra porque para eso está el president Pujol“.
Comença un procés públic al pujolisme que durarà tants o més anys que el judicial a la família Pujol-Ferrusola. Molts dels que van exercir d’advocats defensors durant dècades ara ho faran de fiscals. I malgrat la doblez que en el fons tothom sabia (i la major part disculpava), segurament algun dia Jordi Pujol tornarà a ser vindicat pels seus, cosa que no es pot augurar sobre la seva muller.
Però ara per ara la urgència pels qui volen salvar els mobles a Convergència és abjurar del páter i refugiar-se en un inexistent masisme. En col·laboració amb els principals mitjans del país, corren a construir aquest artifici sobre la figura d’Artur Mas i allunyar-lo tan com sigui possible del passat. Si se’n surten (i no serà fàcil), encara hauran d’estar agraïts a aquella anomalia anomenada tripartit, a aquells funestos set anys en què van sentir com el sucursalisme els usurpava injustament el poder, i que ara constitueixen una bretxa preciosa entre el pujolisme i el que fins ara ningú havia anomenat masisme.