Quan falten pocs dies per unes eleccions transcendentals a Catalunya, la tensió política creix a mesura que s’acosta l’incert escenari de l’endemà. El mateix soci de coalició d’Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida, ja ha donat símptomes de vertigen extrem i ha confessat sense circumloquis que no veu Espanya sense Catalunya i viceversa, cosa que ha donat lloc a una nova exhibició d’embarbussaments en el si de CiU. La mobilització de destacats representants de la intelligentsia espanyola sota la bandera federal com a resposta a l’onada sobiranista dóna fe de l’envergadura del desafiament llançat per la definitiva eclosió de la desafecció catalana. Res serà exactament igual després de tot això.
No n’hi ha per menys, atesa la situació creada a partir de l’11-S i la línia de l’horitzó que s’apunta després del 25-N. El desafiament sobiranista d’Artur Mas planteja almenys tres hipòtesis de rang superlatiu que poden convertir aquesta data en l’hora zero d’una futura Espanya postconstitucional. Així podria dir-se del paisatge resultant del desbordament o trencament del marc establert el 1978 i la conseqüent mutació dels seus principals actors polítics. El 25-N pot ser l’huracà Sandy del mapa polític espanyol, sobre el qual ja gravita la imminència de la gran borrasca mediterrània. Les urnes donaran la mesura de la força real d’Artur, el gran cicló format sobre Catalunya sota les calors de la Diada.
Tres incògnites de pes
L’arriscada aposta del líder convergent planteja en primer lloc, òbviament, la virtual desaparició d’Espanya tal com l’entenem avui en la seva doble accepció com a Estat i com a nació, en el cas que arribés a consumar-se la secessió de Catalunya. Aquesta és la qüestió nuclear que hi ha al darrere de la convocatòria electoral i sobre la qual es projectarà el vot dels electors, com demostra amb escreix la campanya “institucional” perpetrada pel govern de la Generalitat per –suposadament– “animar la participació”.
En segon terme, la inesperada convocatòria d’unes eleccions parlamentàries focalitzades en l’autodeterminació i la independència pot accelerar de manera irreversible la descomposició del PSOE com a partit vertebral i líder de l’esquerra institucional, en el cas que es consumi el desastre del PSC a les urnes. Després de la doble desfeta electoral a Galícia i Euskadi, l’enfonsament del socialisme català no només obriria una crisi de lideratge en el partit federal, sinó que conduiria a una reformulació dels seus postulats polítics, inclosa potser la seva posició pel que fa al model i l’organització de l’Estat.
Finalment, el 25-N pot culminar també la fulminant metamorfosi del vell catalanisme polític conservador en un nou moviment transfronterer capaç de remoure les aspiracions dels grups nacionals o ètnics que habiten en els estats de la UE. En aquest cas, el partit fundat per Jordi Pujol el novembre de 1974 trencaria amb la seva pròpia tradició pactista, reformista i social, llançant-se a l’aventura secessionista sota l’esquer de l’“espoli fiscal” en benefici dels territoris menys productius d’Espanya i de la pròpia burocràcia estatal.
Seducció i intimidació
Amb l’horitzó afegit de la crisi econòmica i social, l’electorat està sotmès des de ja fa més de dos mesos a una asfixiant operació de seducció/intimidació en què aquesta triple incògnita actua com una bomba de rellotgeria sense mecanisme de desactivació a la vista. Els sondejos difosos fins ara semblen insistir en el caràcter irreversible d’aquesta dinàmica, que conduiria inexorablement a un escenari desconegut pels seus propis impulsors a on, això sí, regnen la felicitat i el progrés de tots els catalans. Així ho va formular el mateix Mas en assumir la manifestació de l’11-S com un mandat popular a favor de l’autodeterminació i la plena sobirania. Lluny d’acovardir-se, el líder convergent reitera que no hi ha Constitució ni Tribunal que puguin impedir la materialització democràtica d’aquest objectiu.
La fermesa del president desafia tots els fronts interns i externs. La confusa peripècia dialèctica de CiU entorn del futur de Catalunya a la UE en el cas de constituir-se en un “Estat propi”, il.lustra la confusió i incertesa que ha anat creixent al voltant del cas. La idea que Catalunya deixaria anar amarres de la decadent Espanya per tornar a fondejar sense més l’endemà en la pròspera dàrsena de l’eurozona ha actuat amb l’impacte i la volatilitat d’un videoclip. La bel.ligerància del Govern central en el desmentiment d’aquest argument revela sens dubte la posició irreductible dels poders de l’Estat, però també la tendència a la simplificació i el misticisme que amenaça l’epopeia del viatge a Ítaca.
Escenaris de l’endemà
En aquest context grandiloqüent i amb tendència a l’excés, la lletra petita i els matisos cobren una importància més gran de l’habitual en la mesura que podrien influir en l’evolució de la crisi o, fins i tot, actuar de passarel.la cap a la negociació i el pacte. En política sempre hi ha un agafador. Les variants no són gaires, però tenen importància amb vista a l’endemà de la jornada electoral.
És clar que Catalunya es pot llevar el 26 de novembre amb un nou Parlament d’aclaparadora majoria independentista, organitzada entorn d’Artur Mas com a líder indiscutible al capdavant de CiU com a força hegemònica investida d’un mandat inequívoc. No cal dir que aquesta situació elevaria al màxim el pols polític i institucional llançat pel president de la Generalitat i col.locaria el Govern central davant l’evidència d’una situació impossible d’eludir o esquivar sense una negociació bilateral i oberta.
No obstant això, també podria passar que Catalunya desperti de sobte del gran somni de l’11-S i s’enfronti a una nova legislatura amb un dirigent desgastat pel fracàs de la seva aposta maximalista i obligat a pactar amb els seus nous socis en no resultar plebiscitat amb una majoria absoluta. D’aquesta manera, les urnes haurien canviat tot menys la situació del mateix Artur Mas, que romandria curiosament com un cap de Govern sense “dret a decidir” per si mateix.
En un escenari i l’altre, és molt possible que el Govern es limiti a rebutjar o relativitzar la pressió secessionista i exhibir tot el seu arsenal dissuasiu. En el millor dels casos, Rajoy podria acompanyar la seva posició de fermesa amb l’oferiment d’una sortida a la baixa que permeti a Mas reconduir la situació davant els seus propis electors i garantir l’estabilitat financera de la Generalitat. Val a dir que ni el més tebi dels convergents, amb l’excepció de Duran i Lleida, sembla avui disposat a acceptar un escenari d’aquestes característiques.
El futur del PSC i de l’esquerra
Malgrat els signes que suggereixen un cert debilitament de la força d’arrossegament de la crida independentista, l’escena catalana segueix oferint un panorama monolític al qual contribueixen sense contenció ni decòrum els grans mitjans públics i privats. Un cop assumit com un fet irreversible el procés d’autodeterminació llançat per Mas, tot just quedaria una altra variable per aclarir la sort política o el comunicat de danys dels que rebutgen o discuteixen aquesta via. Socialistes i populars apareixen per endavant no ja com a virtuals perdedors de la pugna electoral, sinó com a víctimes inevitables de l’error, la desorientació, la confusió de l’enteniment o, pura i simplement, la manca de patriotisme.
Certament, una de les grans incògnites del 25-N és si el “nou” PSC del gris i neòfit Pere Navarro podrà sobreviure al xoc de trens i mantenir-se d’una manera o altra com a “tercera via” entre el rupturisme sobiranista de CiU i l’immobilisme unitarista del PP. L’amenaça del sorpasso del PP gravita com un fantasma sobre el malmès socialisme català i, per extensió, sobre la cohesió i l’estabilitat del PSOE capitanejat contra vent i marea per Alfredo Pérez Rubalcaba. Els llamps i trons llançats per dos expesos pesants del socialisme espanyol com són Bono i Rodríguez Ibarra, a més de la reaparició de la indomable Carme Chacón, auguren grans tempestes.
La virtual liquidació del PSC com a alternativa d’esquerres i força vertebral del melting pot de Catalunya llançaria el PP com a segona força política. Aquest fet escenificaria a l’hemicicle del Parlament el nou front de confrontació política i institucional i donaria lloc a una nova geografia política a la mesura dels plans secessionistes del nucli dur de CDC. L’altra incògnita, no menor, és quin paper jugaria en aquest nou teatre d’operacions la coalició ecosocialista ICV-EUiA liderada per Joan Herrera, ferm en la seva aposta per consolidar una esquerra sobiranista en plena ofensiva del nacionalisme neoliberal per aconseguir les claus de la caixa i exercir sense traves el dret a decidir.