Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

No, no es així com es marca l’agenda (desmuntant el suposat cas Laporta)

Carles A. Foguet

Barcelona —

Llegint Catalunya Plural fa uns dies vaig ensopegar amb un article del meu admirat Pere Rusiñol que va cridar molt la meva atenció. El títol, Catalunya Ràdio i el Barça: com es fixa l'agenda a Catalunya, contenia tants elements del meu interès junts que no podia passar-lo per alt. No obstant això, després de llegir-lo atentament, em va envair el neguit: vaig tenir la sensació d'estar davant d'un artefacte al servei d'una tesi elaborada per endavant. De fet, el títol no és tan sols fidel reflex de l'article, ja que els principals actors del mateix (Mediapro de manera activa, Joan Laporta de manera passiva) ni tan sols s'esmenten.

Sí, és probable que hi hagi actors poderosos que tinguin interessos en els futurs comicis del Barcelona. Acceptem fins i tot que per a alguns depengui d'això el seu compte de resultats. Però reduir la complexitat electoral d'un club tan peculiar, més en aquest moment tan convuls, a l'efecte que pugui tenir una única enquesta i un únic mitjà (que ni tan sols és líder) és, si més no, fal·laç. Vagi per davant que no tinc cap vincle amb cap de les empreses o persones que es citen en l'article, més enllà de l’emocional amb el FC Barcelona, del qual ni tan sols en sóc soci, però intentaré discutir, en forma de reflexions més o menys breus i més o menys independents, algunes (moltes, de fet) de les afirmacions que es fan en l'article. Podran semblar toves, però l'article original és tan polièdric, per dir-ho d'alguna manera, que no se m'acut millor manera de fer-ho.

Comença l'article apuntant que el Barça és “la peça de la societat civil més cobejada per tot l'entramat polític i econòmic”, un cop exclosa l’ara cotitzada La Caixa que s'ha convertit en “inabastable”. No dubto del primer, de fet hi coincideixo, però per això sorprèn i fa pena que l'autor no tiri del fil i denunciï el dèficit democràtic que es dedueix d'aquesta afirmació. Com ja hem explicat altres vegades, sota un vernís d'aparença democràtica, el FC Barcelona s'ha convertit a passos de gegant en un vedat privat que desnaturalitza als seus gestors de la massa social a la qual en principi es deu. Amb això, s'impedeix que hi hagi un autèntic exercici de fiscalització i s'obre de bat a bat la gatera perquè determinats interessos privats disposin del club a voluntat. Siguin els de Mediapro, els de Movistar ... o els de Qatar.

L'article també inclou un exercici de labeling gens innocent que, com gairebé sempre, diu més de l'etiquetador que de l'etiquetatge. Catalogant Laporta de “independentista” per oposició a un Bartomeu “barcelonista”, es dóna per descomptat que el primer no és barcelonista? Es considera que Bartomeu no té altra ideologia que no sigui el “barcelonisme” o que, cas de tenir-la, no és rellevant per a l'exercici del seu càrrec? ¿S'oblida que els presidents que van precedir a aquests (ja Rosell), com Joan Gaspart i Josep Lluís Núñez, a més de ser “barcelonistes” tenien una ideologia marcadament dretana i espanyolista que mai van ocultar? O s'oblida, fins i tot, que de manera menys sorollosa que Laporta el mateix Rosell va mostrar en diverses ocasions les seves conviccions nacionalistes? I finalment, es passa per alt que res d'això va impedir que en tots aquests mandats es produïssin fractures socials més o menys profundes en el si del club? En definitiva: una distinció inútil, a efectes pràctics.

I té un punt fins i tot còmic que l'autor afirmi que Laporta “fa setmanes passava revista a les tropes a l'espera del moment ideal per iniciar la contesa”, com si això depengués d'ell. La contesa es va iniciar en el mateix moment en què Bartomeu va convocar les eleccions ... de les quals ell mateix va anunciar que en seria candidat de manera immediata. I, simultàniament, va començar una campanya electoral en què la constant és la confusió entre el paper institucional i el d'aspirant del propi president. D'uns mesos ençà, Josep Maria Bartomeu ha multiplicat per molt els seus actes socials, puntualment recollits per la premsa afí, així com l'atenció a qualsevol mitjà que es posi per davant. L'omnipresència del fins llavors discret Bartomeu no contrasta tant amb un desaparegut Laporta, sinó amb altres que com Agustí Benedito o Jordi Majó, havent dit que seran candidats, tot just aconsegueixen espai en cap mitjà rellevant.

Tampoc són “les enquestes” les que diuen que Laporta és el favorit per recuperar la presidència. És la gent que respon a les enquestes qui ho diu. El problema sembla ser que aparegui Laporta entre aquestes respostes, ja que no crida tant l'atenció de l'autor que apareguin altres que, com aquest, tampoc són avui candidats. Però és que ni tan sols ho seran en un futur pròxim, com l'antic entrenador Pep Guardiola (que obté un 19% d'intenció de vot en resposta espontània, per davant del mateix Bartomeu). A les enquestes se les pot discutir, amb justícia, perquè són una mala eina per fer prediccions davant escenaris volàtils, com és el cas. Però no se'ls pot atribuir que no capturin amb certa precisió, més que qualsevol altra eina de la qual disposem, el pols social en un moment determinat.

Precisament per això no té res d'estrany que, segons la maleïda enquesta, Bartomeu atregui “només” el 27% dels vots. De fet, gairebé sorprèn que aconsegueixi tants. Cap soci del Barcelona pot recordar haver votat el president actual (mentre que sí que hi ha, i no pocs, antics votants de Laporta). Però és que ni tan sols pot reivindicar tot el vot que va obtenir Rosell el 2010 perquè és probable que diversos membres d'aquella junta acabin encapçalant candidatures aquest estiu. No obstant això, si l'autor no acaba de fiar-se de les enquestes, pot fer cas d'altres indicis que apunten en el mateix sentit, com la xiulada massiva que va rebre el president durant la celebració del rècord golejador de Messi, el novembre passat, abans de la convocatòria d'eleccions.

Denúncia a continuació l'autor que “les enquestes són en realitat una enquesta”, però això no és cert en absolut. Enquestes al voltant del Barcelona hi ha moltes i freqüents, unes públiques i altres no. Les públiques, promogudes per mitjans com els dos principals diaris esportius de la ciutat, són en la majoria dels casos menys transparents i molt menys fiables que la posada en dubte en l'article. Tot i estar fetes massa sovint a partir d'un univers autoseleccionat entre els seus propis lectors, fins i tot a través de les seves pàgines web, si convé generen portades, notícies i arguments per tertúlies en els dies posteriors a la seva publicació. Però n'hi ha també de privades, com les que duen a terme altres candidats (com la d'Agustí Benedito) o el mateix Barcelona de manera periòdica entre els seus socis. És molt innocent pensar que el president actual no vagi a usar aquest coneixement a favor seu durant la futura contesa electoral de manera privativa. Així que, posats a denunciar, també caldria demanar que aquesta informació es posés a disposició de tots els socis de manera transparent. I per cert: totes les enquestes que es coneixen fins a la data -anteriors a la que és objecte del article- reflecteixen la posició d'inferioritat que ocuparia avui Bartomeu respecte Laporta, i en una proporció similar.

I arribem, per fi, al moll de l'assumpte. No obstant això, la part que per Rusiñol és central és, probablement, la menys interessant perquè és irrebatible. No per certa, sinó per incontrastable. El conglomerat WPP està format per incomptables empreses al voltant del món, entre elles Mediapro, és cert. Igual que és cert que TNS, l'antiga Sofres, forma part d'aquest mateix holding empresarial, a través de KantarGroup, des de 2008, però la seva trajectòria en el camp de la investigació social té ja més de seixanta anys. És un proveïdor fiable i competitiu i conegut per qualsevol persona que es dediqui al sector. L'apel·lació a la seva “solvència” per part de Catalunya Ràdio és totalment creïble. Una solvència que no s'aconsegueix manipulant els resultats de les enquestes que els encarreguen. I parlo de “manipular” perquè si per a l'autor és un fet rellevant que l'enquesta la porti a terme TNS (“ningú va citar un petit detall”) i no qualsevol altra empresa demoscòpica, es dedueix que aquesta és la variable que explica que el resultat sigui aquest i no un altre. Admeto que la seqüència que traça l'autor és suggerent, però sembla construïda a partir d'una relació causa-conseqüència bastant feble, assumint que la divisió nacional d'una empresa global (TNS) treballarà al dictat de la matriu empresarial (WPP) per afavorir els interessos d'una de les seves empreses participades (Mediapro). Segur que Guillem d'Ockham aixecaria una cella al llegir-lo.

La part final de l'article de Rusiñol llisca per un pendent ple d'aparents trampes tècniques (les dates, el mètode d'entrevista o la dotació d'enquestadors) que, no obstant això no tenen res d'excepcionals. Si no es disposa del cens de socis (cosa que seria il·legal), és molt més barat i eficient utilitzar enquestadors a peu de camp en un dia de partit, ja que és la manera més fàcil de trobar a socis del Barcelona, l'univers de la mostra (tant és així, que és el mateix mètode que va usar per exemple El Mundo Deportivo per dur a terme la seva gens sospitosa enquesta). Així com tampoc hi ha res de miraculós a “quadrar” aquesta mostra: el disseny de qualsevol enquesta preveu quins perfils sociodemogràfics cal identificar i els enquestadors no acaben el seu treball fins que completen aquestes quotes. I encara que a mi m'agradaria tant com a ell que els contractes d'una entitat pública es fessin públics independentment de la seva quantia, crec que és més sensat pensar en la flexibilitat que permeten aquest tipus de contractes menors que en la seva opacitat, no tant pel que fa a qui es contracta sinó als terminis. Fer-ho a través d'un concurs hagués obligat a que l'enquesta es portés a terme ... després de les eleccions! Però és que, a més, replicar aquest tipus d'enquesta, a preu de mercat, costaria, efectivament, menys de 18.000 euros.

Només un apunt final, per a tranquil·litat de l'autor, abans d'intentar articular una conclusió més general. Quinze dies abans que guanyés les seves primeres eleccions el 2003, les enquestes donaven Laporta menys d'un 10% d'intenció de vot, molt lluny del 42% de Lluís Bassat, el gran favorit. El final d'aquesta història és conegut per tots: Laporta es va imposar amb més d'un 52% dels vots. Amb aquests números a la mà, és bastant difícil sostenir que “les enquestes” condicionin massa una contesa electoral com aquesta.

La tesi de l'autor és clara i simple: a través d'una única enquesta, elaborada per una empresa associada, Mediapro pretén facilitar un terreny de joc institucional favorable als seus interessos comercials. Però més que simple, és simplificadora. La pretensió d'aquest article no és rebatre la tesi de Rusiñol (més que res, perquè com ja he apuntat és irrefutable) i ni tan sols és incompatible amb aquesta. El que sí es vol posar en relleu és que la simplificació, més enllà de l'objectiu legítim de fer intel·ligibles els seus arguments, és com menys esbiaixada, per no dir interessada: defuig molts aspectes rellevants i eleva a categoria d'altres que són anecdòtics, quan no irrellevants o falsos. I, lamentablement, per aquest afany construeix un ninot de palla carregant contra l'enquesta com a eina demoscòpica (que ens diu a qui votarà la gent) reduint a un reminiscent instrument de propaganda (que ens diria a qui ha de votar la gent).

John W. Kingdon, en el seu clàssic de 1984 “Agendas, Alternativas, and Public Policies”, apunta la teoria de les “threestreams”, que identifica quins tres factors han de coincidir perquè un tema assalti, com sembla que és el cas, l’“agenda política”. Els dos primers (el binomi problema-solució) són obvis en aquest cas: hi ha unes eleccions a l'horitzó proper (“problema”) a les que la candidatura encara no anunciada de Laporta seria una competidora viable (“solució potencial”). Falta una tercera pota, encara, la qual Kingdon anomena “onada política”. Aquesta sí que està subjecta a l'estat d'ànim general o l'acció dels grups de pressió, obrint una esquerda perquè mitjans i altres actors es posicionin i pressionin segons la seva afinitat (i això posa el focus exclusivament l'article de Rusiñol).

Només si les tres coincideixen en el moment precís en què s'obre una finestra d'oportunitat (i un club als jutjats o un rendiment esportiu inestable ho fan de bat a bat) s'aconseguirà atreure l'atenció de l'opinió pública; sinó, no. Però en el fons, el que fa més atractiu el plantejament de Kingdon és que aixeca barreres a interpretacions de tipus conspiratiu. Assaltar l'agenda pública exigeix la coordinació de molts actors i factors que, per definició, no poden operar com un càrtel ni sotmetre totes les variables en joc a la seva voluntat. Dit d'una altra manera: tot i que el procés de fixació de l'agenda no és en absolut democràtic, tampoc pot ser dirigit per un nombre molt reduït d'agents sense comptar amb l'oposició d'altres.

En definitiva, no. No és així com es fixa l'agenda a Catalunya. Ni en cap altre lloc.

Etiquetas
stats