Convertir l’antiga presó Model en un espai verd farcit d’equipaments educatius i assistencials. I, sobretot, fer d’aquesta parcel·la de l’Eixample un culte al patrimoni i a la memòria col·lectiva d’una ciutat que porta tatuada a les seves parets la resistència antifranquista. Aquesta és l’objectiu dels col·lectius socials i veïnals que han conviscut durant dècades amb la centenària presó d’homes de Barcelona i, també, la gènesis del bell projecte de remodelació oblidat sine die en un calaix de l’administració.
Aquell document, aprovat sota mandat de l’alcalde Jordi Hereu però que mai es va implementar, comptava amb un ampli consens veïnal que encara avui perdura. “Volem que aquell acord sigui ara el punt de partida per consolidar els nous usos de l’espai”, explica Lluis Rabell, president de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample. Una esperança que contrasta amb un risc: “Veiem amb preocupació com l’ombra del fantasma de la massificació turística es passeja amenaçadorament per La Model”, relata l’activista.
“Ens preocupen sobretot uns terrenys de 5.000 metres quadrats, 30.000 edificables, al carrer Nicaragua”, apunta Rabell, que es mira amb preocupació el canvi de titularitat dels terrenys de la Model. I és la Generalitat ha saldat part del deute que manté amb el consistori amb la cessió dels terrenys de La Model. Des de L’AV de l’Esquerra de l’Eixample, igual que a la de Trinitat Vella, la FAVB i diversos col·lectius implicats en la reivindicació, no se’ls escapa que la centralitat dels terrenys pot ser molt llaminera per al consistori. “Les inquietuds són raonables si fem cas de la massificació turística de la ciutat”, explica Rabell, que conclou: “No ens han donat cap ni una garantia de que no serà així”.
L’alternativa, però, a que el cor de l’Eixample caigui en un parc de negocis amb hotels i despatxos, no és paper mullat. El projecte que proposen els col·lectius acolliria una amplia zona verda amb el nom de Jardins de la Llibertat i un Museu d’Art Polític, previsiblement ubicat en la quarta galeria de la Model –amb prop de 1.400 m2 repartits en tres plantes i amb accés des dels jardins—. El projecte, que de fet està aprovat des de 2009, inclouria una escola bressol, un institut, un poliesportiu, una residència per a la gent gran i serviria per donar sortida a projectes sense ubicació a la ciutat, com un centre de recerca de l’autisme, el primer que es faria a Catalunya.
El llegat d’Helios Gómez, pal de paller del projecte
La reivindicació passa per conservar el panòptic i convertir una de les sis galeries de la presó en un museu d'Art Polític, que tindria com a pal de paller l'obra completa de l’artista sevillà Helios Gómez, mort a Barcelona l’any 1956, icona del cartellisme català dels anys 30 i 40. El seu únic fill, Gabriel Gómez, que impulsa l’Associació Helios Gómez per retre homenatge al llegat i la memòria del seu pare, retreu a les institucions catalanes que després de més de 40 anys de democràcia encara no s’hagi ubicat on es mereix el seu nom i el de de tota una generació d’artistes oblidats.
La militància política de Gómez pare, així com la publicació de dibuixos de denúncia social en múltiples publicacions de l’època, van portar a l’artista a la presó en nombroses ocasions. El 1950, durant un d'aquests períodes –concretament entre els anys 1948 a 1954— Gómez va dibuixar, per encàrrec del sacerdot Bienvenido Lahoz, uns frescos dedicats a la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos i de la ciutat de Barcelona. Helios va acceptar aquella petició, però la va executar fidel al seu estil, en una adaptació en què els personatges del fresc apareixen amb trets gitanos. Motiu pel qual aquella obra es popularment coneix com La Capella Gitana.
Avui dia l'obra resisteix en una cel·la tancada, amagada sota una capa de pintura blanca des de 1998. De fet, la pintura serveix de protecció, però en el seu dia, tal i com recorda Gabriel Gómez, va ser “una imprudència” de la llavors Consellera de Justícia, Núria de Gispert, que va “saltar-se frontalment” la Llei de Propietat Intel·lectual. “Volem restaurar la Capella Gitana i dedicar l’espai a la memòria històrica, un lloc on es pugui exposar permanentment el fons gràfic i documental d'Helios Gómez al costat d’exposicions temporals d’altres artistes represaliats”, explica el fill de l’artista, que promet cedir gratuïtament tota la seva col·lecció si el consistori habilita definitivament un espai d'exposició per al cartellisme català.
La petició de l'Associació Cultural Helios Gómez, així com el projecte social d'equipaments del voltant, van aconseguir un ampli consens veïnal a més de la llum verda de les institucions. A més, aglutinava suports de personalitats com ara Antoni Tàpies, Lluís Carod Rovira, Teresa Pàmies, Daniel Giralt-Miracle, Carles Fontseré, Abel Paz, Forges, Juan Manuel Serrat o Josep M. Huertas Claveria. Malgrat tot això, mai va prosperar.
Una esmena a l’ús dels símbols nacionals
La passió que sent Gabril Gómez per l’obra del seu pare és directament proporcional a la frustració de molts anys topant contra la paret de l’administració. En aquest punt, fa algunes matisacions sobre el comportament institucional en funció del color polític, i és especialment crític amb els governs de CiU. “No sé si el llegat del meu pare és ignorat per la seva condició gitana o per la crítica, encara vigent, de la seva obra”, etziba Gabriel, que ha desestimat ofertes per traslladar el fons artístic fora de la ciutat. “Si no he acceptat no ha estat per l’actitud del Govern, sinó per l’estreta relació del meu pare amb la ciutat”.
Una altra organització que relata un greuge semblant, partidària també de “la preservació de la model com símbol de resistència”, és l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, que denúncia una disminució progressiva del seu pressupost des que CiU lidera la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. El seu president, el veterà Enric Pubill, humiliat al penal de Burgos pel règim franquista, explica que han de fer el seu butlletí mensual en blanc i negre –abans s’editava en color—, que mai han rebut visita de CiU a l’acte anual al Fossar de la Pedrera i que perceben un “ús partidista dels símbols nacionals” per part del Govern, sobretot en el context polític actual.
Una reivindicació històrica
Fa només uns dies, l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el president de la Generalitat, Artur Mas, signaven al Palau de la Generalitat un conveni en què es feia efectiu el tancament definitiu de la presó el 2017. La signatura arriba dècades després de les primeres reivindicacions i, paradoxalment, amb els mateixos protagonistes, aleshores amb Mas de conseller d'Economia i Trias de Presidència. Però els personatges no són els únics que generen coincidències, també el teló de fons. L’any 1999 la Generalitat, aleshores propietària dels terrenys de l’edifici, especulava amb requalificar el solar de dues illetes de l’Eixample. Ja aleshores l’AV de l’Esquerra de l’Eixample convocava un dilluns de cada mes una concentració davant la presó. L’any 2002, encara amb els mateixos protagonistes, es van recollir 11.200 signatures contra l’especulació a la Model, que el 2005 anunciaria el seu trasllat a la Zona Franca de cara el 2008, després prorrogat al 2012. I ara endarrerit al 2017, després de la signatura de Trias i Mas.
L’acord entre governs, a més, respon a una lògica compensatòria molt criticada per l’oposició i també pel teixit veïnal. Les dues administracions preveuen eixugar una part del deute amb operacions patrimonials. Per quedar-se amb els terrenys de la presó Model, per exemple, l'Ajuntament restarà 15 milions d'euros del deute i preveu altres operacions similars per valor de 30 milions més. En total, 45 milions que es restaran dels 164 que la Generalitat devia al consistori a finals d'agost. Amb aquesta operació l’Ajuntament dóna un cop de mà a la Generalitat i obté, a canvi, la titularitat d’uns terrenys especialment atractius des d’un punt de vista urbanístic. Avui, com fa quinze anys, l’ombra de l’especulació, ara amb el lobby turístic com a protagonista, torna a planejar sobre la Model.
Caldrà veure ara qui guanya el pols, si el model de ciutat que avança malgrat l’oposició dels barris o la reivindicació per fer de la Model una zona de memòria. En la darrera reflexió d’en Gabriel hi pot haver la resposta: “Quantes persones hi deu haver encara a Catalunya que tenen o van tenir alguna persona a la família empresonada a la Model per raons polítiques?”, es pregunta abans de citar el filòsof nord-americà d'origen espanyol, George Santayana: “Els pobles que obliden la seva història, estan condemnats a repetir-la”.