En deute amb Pasqual Maragall i amb nosaltres mateixos

El 25 de juliol vinent s’escau el 25 aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l’esdeveniment que va contribuir més clarament al tomb social iniciat en aquest país amb el postfranquisme. La demostració de la capacitat de la capital catalana per organitzar de manera moderna i eficient una cita mundial d’aquelles dimensions no només es va traduir en la posada al dia de les infraestructures urbanístiques. Va significar sobretot una injecció d’autoconfiança, de fe demostrada en les pròpies forces, d’admiració local i internacional, de visió de futur.

Els Jocs Olímpics del 1992 són un dels millors records col·lectius de les últimes dècades en aquest país. Mereixerien per tant que el 25 aniversari fos commemorat d’una manera que es trobés a l’altura del que van suposar. És possible que no sigui així per pura gasiveria institucional, per “l'avara povertà di Catalogna” que el Dant ja denunciava a la Divina Comèdia fa set segles.

D’entrada, no s’ha publicat cap llibre, estudi o assaig que repassi i interpreti de manera reconeguda i global allò que van significar l’organització, la celebració i les derivacions de les Olimpíades barcelonines. La mateixa carència s’aplica al maragallisme en general. Una deriva de l’altra. Fora de La gota malaia: una biografia de Pasqual Maragall, publicat el 1998 pels periodistes Lluís Mauri i Lluís Uría, i de les pròpies memòries Oda Inacabada editades el 2008, no s’ha elaborat una visió de conjunt sobre el caràcter i l’impacte del maragallisme. La setmana passada es va presentar el llibre col·lectiu Pasqual Maragall, pensament i acció.

Un repàs al capítol Llibres sobre Pasqual Maragall al web oficial de la seva fundació il·lustra d’un sol cop d’ull la limitació d’uns treballs que només s’han aproximat a les palpentes, fins ara, a aquella visió de conjunt pendent. La mateixa limitació apareix al web del 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona i la seva agenda d’actes previstos.

La culpa no és de les pàgines web, sinó d’aquella manca d’interpretació de fons d’un esdeveniment de primera importància pel que va mobilitzar en la psicologia col.lectiva més encara que per la llista d’obres urbanístiques o competicions concretes. La modernitat i l’eficiència que va palesar l’organització dels Jocs no s’ha aplicat fins ara a interpretar-los sociològicament, a fixar-ne un record que englobi tot allò que van significar en els corrents de fons de la mentalitat i la vida del país. També per això estem en deute amb Pasqual Maragall, i amb nosaltres mateixos.

El 25 de juliol vinent s’escau el 25 aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l’esdeveniment que va contribuir més clarament al tomb social iniciat en aquest país amb el postfranquisme. La demostració de la capacitat de la capital catalana per organitzar de manera moderna i eficient una cita mundial d’aquelles dimensions no només es va traduir en la posada al dia de les infraestructures urbanístiques. Va significar sobretot una injecció d’autoconfiança, de fe demostrada en les pròpies forces, d’admiració local i internacional, de visió de futur.

Els Jocs Olímpics del 1992 són un dels millors records col·lectius de les últimes dècades en aquest país. Mereixerien per tant que el 25 aniversari fos commemorat d’una manera que es trobés a l’altura del que van suposar. És possible que no sigui així per pura gasiveria institucional, per “l'avara povertà di Catalogna” que el Dant ja denunciava a la Divina Comèdia fa set segles.