El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El president Mas podria veure’s conduït a avançar les eleccions autonòmiques catalanes al mes de gener o febrer vinents, com també el president Rajoy les generals al mes de maig per fer-les coincidir amb les municipals i les autonòmiques previstes a 13 comunitats. Fins i tot si aconsegueixen finalitzar els mandats i no avançar la convocatòria a les urnes, ens trobem en ple període preelectoral marcat per la pèrdua prevista de la majoria absoluta del PP, l’ascens de Podem a costa del PSOE i un mapa parlamentari català modificat. Això no obstant, ningú no vol parlar abans de l’escrutini de les coalicions indispensables o desitjables per governar després de les eleccions. Tractar les coalicions com un tema reservat exclusivament a l’endemà de votar és una manera d’amagar les intencions polítiques, de trampejar la necessitat de transparència, d’escamotejar a l’elector el destí final del seu vot.
Aquest fet es veu especialment subratllat a tots els nivells de la pròxima convocatòria electoral, a la qual la majoria de govern vindrà donada més que mai per una suma que ignorem al moment de votar. Si el PSOE obeeix al conjunt d’Espanya la política de la cancellera Merkel de grosse koalition entre conservadors i social-demòcrates, el desplaçament dels socialistes cap el centre-dreta tindrà per a ells conseqüències més fatals i més duradores –també més “estables”—que la davallada electoral. L’opció socialista de sumar en direcció cap el centre-dreta resultaria encara més delicada a comunitats autònomes com Madrid i València, on les enquestes preveuen que el PSOE sigui la força més votada, seguida de prop per Podem. La presa de posició del corrent intern Esquerra Socialista a favor d’una aliança postelectoral del PSOE amb Podem per contribuir a la regeneració política del país és clarament minoritària, com va posar-se de manifest quan el seu portaveu José Antonio Pérez Tápias es va enfrontar a Pedro Sánchez i Eduardo Madina per a la secretaria general.
A Catalunya la suma de vots de les forces polítiques sobiranistes va quedar clara novament a la consulta del 9-N, amb un resultat sensiblement igual als percentatges que havien sumat arran de les autonòmiques anteriors. En conseqüència, també a Catalunya el futur de govern es veurà més dominat pel moviment de coalicions que pels resultats de cada partit, amb la incorporació de nouvinguts de pes com Podem o bé Guanyem pel que fa a l’Ajuntament.
Les coalicions postelectorals decidiran encara més que els vots. Per això és avui important que els partits revelin les seves intencions en aquest aspecte i que ho facin abans de les eleccions, no només després, per tal que els ciutadans sàpiguen què volen escollir. Potser caldria recordar precisament ara que a les autonòmiques catalanes del 1999 la negativa d’Izquierda Unida a sumar-se a la coalició del candidat Pasqual Maragall li va restar 44.454 vots (1,42%). Això va determinar la derrota del canvi, un sisè mandat agònic del president Pujol i una posterior victòria tardana d’aquell canvi.
El president Mas podria veure’s conduït a avançar les eleccions autonòmiques catalanes al mes de gener o febrer vinents, com també el president Rajoy les generals al mes de maig per fer-les coincidir amb les municipals i les autonòmiques previstes a 13 comunitats. Fins i tot si aconsegueixen finalitzar els mandats i no avançar la convocatòria a les urnes, ens trobem en ple període preelectoral marcat per la pèrdua prevista de la majoria absoluta del PP, l’ascens de Podem a costa del PSOE i un mapa parlamentari català modificat. Això no obstant, ningú no vol parlar abans de l’escrutini de les coalicions indispensables o desitjables per governar després de les eleccions. Tractar les coalicions com un tema reservat exclusivament a l’endemà de votar és una manera d’amagar les intencions polítiques, de trampejar la necessitat de transparència, d’escamotejar a l’elector el destí final del seu vot.
Aquest fet es veu especialment subratllat a tots els nivells de la pròxima convocatòria electoral, a la qual la majoria de govern vindrà donada més que mai per una suma que ignorem al moment de votar. Si el PSOE obeeix al conjunt d’Espanya la política de la cancellera Merkel de grosse koalition entre conservadors i social-demòcrates, el desplaçament dels socialistes cap el centre-dreta tindrà per a ells conseqüències més fatals i més duradores –també més “estables”—que la davallada electoral. L’opció socialista de sumar en direcció cap el centre-dreta resultaria encara més delicada a comunitats autònomes com Madrid i València, on les enquestes preveuen que el PSOE sigui la força més votada, seguida de prop per Podem. La presa de posició del corrent intern Esquerra Socialista a favor d’una aliança postelectoral del PSOE amb Podem per contribuir a la regeneració política del país és clarament minoritària, com va posar-se de manifest quan el seu portaveu José Antonio Pérez Tápias es va enfrontar a Pedro Sánchez i Eduardo Madina per a la secretaria general.