Barcelona i el canvi en comú: lliçons de futur

Després de gairebé una dècada de crisi i quatre anys de l’esclat del 15M, els moviments socials han caminat fermament de la denúncia a l’acció i, des d’allà, cap a la voluntat d’apropiació de les institucions públiques. Aquest ha estat el gran viatge de l’empoderament popular: la constatació que, per canviar el règim del 78, totes i tots hem d’assumir responsabilitats per fer-hi una esmena a la totalitat. Tants anys de lluita incansable contra els efectes i la gestió de la crisi ens han ensenyat que el model del “carrer per ell mateix” està esgotat i que no ens queda més remei que prendre els cels. No es tracta de substituir l'estratègia de mobilització ciutadana per la de participació institucional, sinó de reconèixer que aquestes no tenen per què estar contraposades i de combinar-les per impulsar processos de transformació efectius i de gran calat. Els balanços dels darrers anys han descobert els topalls amb què es troba la mobilització exclusivament social i d'ells se'n deriven les propostes d'enfortir-la. Front la demostrada manca de voluntat dels governs de sempre de donar-hi resposta, neix la determinació per col·locar les reivindicacions socials i democràtiques en el centre del tauler polític mitjançant l'acció institucional.

Reeditant Transicions?

No és el primera vegada que això passa a la nostra ciutat, atravessada històricament per centenars de contestacions i experiències de resistència. Ciutat, també, que en les darreres dècades ha tingut la sort de comptar amb un moviment veïnal que, com la resta de moviments socials, s'ha caracteritzat per ser especialment vibrant, creatiu i compromès amb els drets dels seus veïns i veïnes. El moviment veïnal barceloní va ser una peça clau en la configuració de la democràcia a la nostra ciutat i al nostre país. En la primerenca transició fou aglutinador de forces polítiques diverses i clandestines i motor de mobilitzacions cabdals per entendre el difícil trànsit que deixava enrere la dictadura; les associacions de barri i de veïns i veïnes dels primers setantes del segle XX lluitaren al costat de moviments polítics amplis i serviren de paraigües per a les més variades reivindicacions democràtiques. En un moment en què tot s’havia de construir de nou, els sindicalistes, els “cabezas de familia”, les estudiants universitàries, els obrers de les fàbriques, les dependentes de les botigues, els capellans compromesos, les mestres, els treballadors de la banca, les mestresses de casa que pintaven nines al menjador, i un llarg etcètera de ciutadans i ciutadanes, es trobaren als carrers, als centres morals, a les parròquies, en la intimitat de cases particulars… per començar a configurar el que hauria de ser la societat resultant de la lluita per la democràcia. Tot estava per fer, i el somni que tot era possible esperonava a centenars d’homes i dones a arriscar-se a multes, detencions i repressió.

Fa quaranta anys els homes i les dones dels moviment veïnal i altres moviments socials constataren també la necessitat de la lluita política per garantir un poder organitzat que mantingués viva la radicalitat democràtica. Aquell assalt institucional que durant els primers anys ho havia de trasbalsar tot, saccejar la ciutat i consolidar reformes importants, tanmateix, va abraçar després un cofoisme per la feina en curs que volgué endormiscar la participació ciutadana i anul·lar la dissidència i les lectures alternatives de Barcelona. Començaven a trontollar les estructures d'un moviment que, algunes veus diran, va anar sent assimilat per les institucions que s'havia proposat transformar, va patir una crisi com a resultat de la fuga de persones amb les eleccions als ajuntaments democràtics de l'any 1979 i del 1983 i va acabar buidant-se per sota fins convertir-se en una ombra nostàlgica del que havia estat. Aquests buits s'ompliren més endavant, estructurant de nou un moviment que en l'actualitat acumula uns coneixements i un coratge necessaris.

Avui, en un moment de canvi d'època en què aquella «transició modèlica», així com el règim al que va donar a llum, es troben qüestionats sense precedents; en un moment en què experiències com Barcelona en Comú aposten per reeditar l'eixamplament de la lluita social cap a l'esfera institucional, resulta fonamental realitzar balanços i aprenentatges d'experiències passades per evitar reproduir errors i controlar riscos futurs.

Lliçons de futur

Ha de ser un objectiu prioritari que el moviment veïnal i el conjunt de moviments socials juguin un paper clau en la transformació de la política institucional en curs. Qualsevol projecte que pretengui assaltar de manera efectiva i trasbalsar el govern de la ciutat, així com la vida dels seus veïns i veïnes, ha de tenir com a tasca ineludible respectar i vigoritzar la voluntat popular generant de manera genuïna relacions de confiança mútua. El protagonisme social del canvi que s'acosta no s'obtindrà ni mantindrà convertint els artífexs de la nova política en mers altaveus de les reivindicacions socials en els recintes institucionals, sinó generant espais reals de participació on els moviments siguin les seves pròpies veus amb capacitat de ser escoltades, opinar i tenir incidència en totes les decisions i processos importants que afectin la vida quotidiana de la ciutat. També s'hauran de deixar sonar les veus de persones que no estan ni estaran mai organitzades i que, precisament per això, ara mateix no tenen qui les representi. Les noves forces transformadores que ocupin seients a l'ajuntament de Barcelona també han de fer una aposta innegociable per respectar, garantir i potenciar les mobilitzacions i reivindicacions als carrers: no només perquè el vigor de la contestació social és indicador fonamental de la salut democràtica de qualsevol comunitat, sinó també perquè l'ambiciosa tasca de posar en escac les institucions i l'status quo econòmic d'un país, d'una comarca o d'una ciutat resulta inassolible comptant únicament amb respresentació electoral. No hi ha govern més fort que aquell que té un poble al darrere dient «prou».

En segon lloc, val la pena fer una breu apreciació sobre el paper que els representants de la nova política hauran de jugar a l'ajuntament de Barcelona. Si bé la seva obligació serà comptar dia a dia amb els interessos de les majories socials com a bruixola indesviable de la seva actuació, no poden apropiar-se ni del discurs ni de les maneres de fer dels moviments socials. És cert que la candidatura de Barcelona en Comú anirà plena d'activistes, lluitadors i lluitadores amb una trajectòria impecable en la defensa del bé comú. Tanmateix, amb la seva entrada a l'ajuntament no es convertiran en representants de ningú que no sigui Barcelona en Comú. Malgrat que reivindiquem una estreta relació entre lluita política i lluita social, l'autonomia dels moviments socials respecte a qualsevol candidatura, actor polític o institucional és una línia roja inviolable per a qualsevol iniciativa que reclami deixar la «política a l'ús» enrere i liderar un procés de ruptura democràtica. Haurem d'estar també alerta contra les nefastes conseqüències que tindria per als nostres propòsits omplir les institucions de referents de lluites socials només per deixar aquestes lluites buides; dotar la batalla institucional de protagonistes socials arrencant les batalles socials de protagonistes, de massa crítica, de capital humà i de força. Ras i curt: no ens ho podem permetre.

En tercer lloc, l’assalt a les institucions no pot ser l’únic objectiu de Barcelona en Comú. També ho ha de ser fer-ho d’una manera diferent: integradora, limitadora de poders i entenent la política no com una professió on fer carrera sinó com un veritable servei al bé col·lectiu i una eina per canviar el món. De la mateixa manera que la participació política que se’n derivi requerirà fórmules imaginatives i radicalment originals front les forces que maldin incansablement per reproduir els vells tics, les noves solucions i maneres, controlades per un codi ètic inaudit a la ciutat, hauran de ser un front més en la batalla contra les hegemonies imperants i els discursos totalitzants.

Un darrer risc important que se'ns presenta rau en quelcom tan simple, i alhora tan invisible, com la pròpia finitud humana: el que caracteritza la participació política no professionalitzada (en totes les seves esferes) és el difícil encaix que aquesta presenta a mig i llarg termini en les nostres vides quotidianes. Ens veiem obligats a compatibilitzar-la amb jornades laborals precàries i interminables que, malgrat tot, paguen els nostres lloguers i els nostres rebuts, i amb imprescindibles dimensions familiars, personals i afectives de les nostres existències. No és pas banal que la impossibilitat per part de nombroses persones valuossíssimes (sobretot dones) de conciliar les seves múltiples apostes i responsabilitats vitals amb la participació política derivi de manera recurrent en què moltes d'elles es quedin pel camí i en què la política s'assembli més a una activitat de súper herois robòtics que a un espai amable i veritablement inclusiu de participació, creativitat i transformació col·lectiva.

A poques setmanes de les eleccions municipals podem anticipar que Barcelona En Comú aconseguirà uns bons resultats i que lluitarà per l’alcaldia vot a vot front la llista de Xavier Trias. Sigui quin sigui el desenllaç final, però, a partir del dia 25 de maig la seva actuació serà escrutada amb milers de lupes des de tots els àmbits polítics i socials, incloent aquells que, en principi, li són més afins. Si bé això ja va passar l’any 1979, afortunadament ara es veurà incrementat de manera geomètrica per les creixents exigències de transparència així com pels implacables i immediats dictàmens de les xarxes socials.

Fa quatre dècades les derives, errors i punts de no retorn resultants de l'entrada de lluites i lluitadors contribuí a una pèrdua de rumb i raó de ser i en la instal·lació del desencant polític en els moviments socials. Avui no ens podem permetre tal sentiment i és per això que és una tasca de primer ordre vacunar-nos-en repassant aprenentatge passats i construint-ne de futurs. No ho deixem per a demà, fem-ho en comú, no oblidem mai d'on venim, cap a on anem i, sobretot, no oblidem mai qui som.

Després de gairebé una dècada de crisi i quatre anys de l’esclat del 15M, els moviments socials han caminat fermament de la denúncia a l’acció i, des d’allà, cap a la voluntat d’apropiació de les institucions públiques. Aquest ha estat el gran viatge de l’empoderament popular: la constatació que, per canviar el règim del 78, totes i tots hem d’assumir responsabilitats per fer-hi una esmena a la totalitat. Tants anys de lluita incansable contra els efectes i la gestió de la crisi ens han ensenyat que el model del “carrer per ell mateix” està esgotat i que no ens queda més remei que prendre els cels. No es tracta de substituir l'estratègia de mobilització ciutadana per la de participació institucional, sinó de reconèixer que aquestes no tenen per què estar contraposades i de combinar-les per impulsar processos de transformació efectius i de gran calat. Els balanços dels darrers anys han descobert els topalls amb què es troba la mobilització exclusivament social i d'ells se'n deriven les propostes d'enfortir-la. Front la demostrada manca de voluntat dels governs de sempre de donar-hi resposta, neix la determinació per col·locar les reivindicacions socials i democràtiques en el centre del tauler polític mitjançant l'acció institucional.

Reeditant Transicions?