Barcelona en Comú és una candidatura municipal

Pot semblar un títol estúpid per parlar de les darreres eleccions municipals. Podríem pensar que ha estat escrit per i per a ximples. Però res més lluny de la meva intenció. Pot semblar una afirmació ingènua, però malgrat ser òbvia, cal remarcar-la: la pressumiblement nova alcaldessa, cap de la llista més votada en les darreres eleccions municipals, i el seu equip governaran la ciutat de Barcelona per a dur a terme les propostes incloses en el seu programa electoral. Un programa pensat per a desenvolupar amb les eines de l’administració del municipi de Barcelona.

El vot dels veïns i les veïnes de la ciutat ha conformat un ple de l’Ajuntament fragmentat i es requerirà aplegar esforços per poder plasmar les mesures programàtiques als carrers de Barcelona. Alguns s’entesten a llegir aquesta diversitat en virtut de blocs sobiranistes, independentistes o unionistes; però potser caldria fer l’esforç per llegir-lo en clau barcelonina, és a dir, en clau municipal. Una lectura que, malauradament, no s’estila en els mitjans de comunicació ni en alguns partits. Així doncs, ens hauríem de preguntar quins consensos generen algunes de les mesures programàtiques de la força guanyadora com la priorització de la inversió pública als barris més desfavorits, garantir un sostre per a les persones sense llar, afavorir una ciutat de codi obert, recuperar l’aigua com a bé comú, establir una moratòria en la concessió de llicències d’allotjaments turístics... en definitiva, quins grups municipals estan disposats a treballar per un canvi de model ciutadà? Per treballar per dur-lo a la pràctica i per a fer-ho diferent, impulsant la participació ciutadana, la transparència i la rendició de comptes.

Cal que totes les formacions polítiques es mirin al mirall i donin resposta pública a preguntes com les següents: volen revisar les clàusules dels contractes vigents i garantir els drets laborals bàsics dels treballadors i treballadores? Volen descentralitzar la política municipal i promoure l’elecció directa de les conselleres de Districte? Volen garantir el dret a l’habitatge, a l’alimentació i als subministraments bàsics? Volen aplicar una moratòria immediata a l’obertura d’hotels i apartaments d’ús turístic? I investigar i rediscutir les condicions de concessions com la de la Marina de Luxe del Port Vell...?

Per mi, abans de res cal respondre a aquestes preguntes, i fer-ho sabent que Barcelona en Comú vol garantir, també, que els barcelonins i les barcelonines puguin exercir sobiranament el dret a decidir, cosa que s’evidencia en un punt del programa prou explícit titolat “Fer de Barcelona una ciutat compromesa amb els canvis constituents necessaris perquè Catalunya pugui decidir el seu futur polític”, i que inclou dos punts. El primer parla de “donar ple suport des de l'Ajuntament de Barcelona a totes les iniciatives que, impulsades per la societat civil, suposin un avenç per obrir processos constituents que portin a les transformacions democràtiques i socials àmpliament reclamades per la majoria de la societat”, i en el segon es concreta el compromís de “defensar, impulsar i facilitar l’exercici del dret a decidir dels barcelonins i les barcelonines, ja sigui en forma de referèndum o de consulta”. I tot plegat, reblat per unes declaracions de Colau (El País, 1/6/2015), que contesta com segueix a la preguna “¿Qué harán si se les impugna esta consulta?”, referint-se a una suposada consulta per a l’ingrés de Barcelona a l’AMI: “Defenderemos que se puede hacer. Si hay que desobedecer leyes injustas, se desobedecen. Pero lo irrenunciable ahora, cuando la ciudadanía pide un cambio es que la última palabra la tengan los ciudadanos. Si queremos relegitimar nuestras instituciones y yo lo quiero firmemente y la mayoría de la gente lo que quiere tener más y mejor democracia es inapelable que la gente pueda tener la última palabra en grandes cuestiones”. Caram. El compromís de la candidatura amb el dret a decidir, l’impuls de la societat civil i els procesos constituentssembla inapelable, fins i tot, desobeïnt. 

Així mateix, sobreentenem que la voluntat majoritària explicitada per la ciutadania serà un mandat per a l’equip de govern que ha repetit insistentment que vol “manar obeïnt”. Aleshores, si es donés un resultat favorable a la independència de Catalunya en aquest mandat, l’equip de govern de Barcelona En Comú seria el primer de la capital de la República Catalana. I em jugo un pèsol quan asseguro el meu convenciment que seguiria treballant per revertir el model econòmic i social de ciutat.

Realment és la qüestió nacional, entesa com un procés popular que camina cap a l’horitzó de la sobirania plena, el fre que pot impedir acabar amb les polítiques liberals de Trias? És el rebuig a la firma del full de ruta el que frenarà la possibilitat de municipalitzar el servei de subministrament de l’aigua? És la defensa sense pal·liatius del dret a decidir el que impedirà implantar un segell de qualitat laboral municipal? O bé podria ser que hi hagués diferències substancials en les polítiques municipals, que es prefereixen amagar rere la disputa per l’hegemonia política del procés i el seu discurs dominant? O lectures diverses de la cojuntura ciutadana actual i l’oportunitat de pendre les institucions?

Tot i la insistència d’aquest article en localitzar el fenòmen de BComú, a ningú se li escapa que el terratrèmol provocat per la seva irrupció al panorama polític supera l’àmbit municipal, justament perquè ha estat provocat, en part, per causes que, al seu temps, superen l’àmbit barceloní estricte. Però malgrat aquesta ineludible realitat la proposta de la candidatura passa per contraposar el seu model econòmic, social i participatiu al que l’ha governat en els darrers anys. És, doncs, una proposta inequívocament municipal i municipalista que, donat el procés de gestació i la forma final trascendeix aquest àmbit. 

Barcelona En Comú és una candidatura municipal, dèiem, com ho són Guanyem Badalona En Comú (amb la CUP) o Terrassa En Comú (sense la CUP). Ambdues formacions arribaran a acords amb partits com ERC i PSC per accedir a l’alcaldia i governar, donat que s’apropen en el diagnosi de la ciutat, la voluntat de revertir el model i fer fora els que l’han implantat, i les propostes per a fer-ho possible. Doncs això: fem-ho posible, també, a Barcelona, i la seva força sacsejarà el país.

Pot semblar un títol estúpid per parlar de les darreres eleccions municipals. Podríem pensar que ha estat escrit per i per a ximples. Però res més lluny de la meva intenció. Pot semblar una afirmació ingènua, però malgrat ser òbvia, cal remarcar-la: la pressumiblement nova alcaldessa, cap de la llista més votada en les darreres eleccions municipals, i el seu equip governaran la ciutat de Barcelona per a dur a terme les propostes incloses en el seu programa electoral. Un programa pensat per a desenvolupar amb les eines de l’administració del municipi de Barcelona.

El vot dels veïns i les veïnes de la ciutat ha conformat un ple de l’Ajuntament fragmentat i es requerirà aplegar esforços per poder plasmar les mesures programàtiques als carrers de Barcelona. Alguns s’entesten a llegir aquesta diversitat en virtut de blocs sobiranistes, independentistes o unionistes; però potser caldria fer l’esforç per llegir-lo en clau barcelonina, és a dir, en clau municipal. Una lectura que, malauradament, no s’estila en els mitjans de comunicació ni en alguns partits. Així doncs, ens hauríem de preguntar quins consensos generen algunes de les mesures programàtiques de la força guanyadora com la priorització de la inversió pública als barris més desfavorits, garantir un sostre per a les persones sense llar, afavorir una ciutat de codi obert, recuperar l’aigua com a bé comú, establir una moratòria en la concessió de llicències d’allotjaments turístics... en definitiva, quins grups municipals estan disposats a treballar per un canvi de model ciutadà? Per treballar per dur-lo a la pràctica i per a fer-ho diferent, impulsant la participació ciutadana, la transparència i la rendició de comptes.