El bienni imprevisible

Amb la segona investidura d’Artur Mas Catalunya ha deixat de ser un país previsible, si més no en els propers dos anys, tant en el context de l’escenari espanyol com en l’europeu i mundial. El segon mandat del líder de CiU, que neix sota la complicitat i tutela d’ERC, dóna pas a un període d’incertesa jurídico-legal i de provisionalitat política plasmat en els termes del mateix pacte de Govern. Les bases i el calendari de l’acord anticipen de facto un període constituent que ara per ara només implica les dues forces aliades, tot i constituir en termes aritmètics la majoria absoluta del Parlament.

Aquest fet crucial i sense precedents s’estén des de l’àmbit de l’activitat econòmica i empresarial fins al de la vida quotidiana dels seus 7,5 milions de ciutadans, enfrontats volis nolis a un pla de “transició nacional” que constitueix l’eix central i fins i tot la raó de ser de l’acció de Govern. Un Govern minoritari, per cert, amb suport extern d’un partit que, al seu torn, actua de fiscal de l’acció del poder. Les conseqüències tangibles i intangibles d’aquest insòlit escenari formen part també de l’àmbit d’allò “desconegut” anunciat per Artur Mas en el seu manifest de la Diada, però els ressons de la investidura preludien que seran de gran calat en tots els ordres. És a dir, igualment imprevisibles.

Un “Estat en potència”

La nova legislatura oberta amb la vacil.lant encara que rotunda reelecció d’Artur Mas com a president de la Generalitat neix, però, virtualment morta a priori per la data de caducitat imposada pel mateix Oriol Junqueras, en fixar com a requisit sine qua non la celebració de la consulta d’autodeterminació en el transcurs de l’any 2014. A dia d’avui és inimaginable pensar en quins termes i perspectives podrà el nou Govern elaborar un pressupost per a aquest exercici, entre moltes incògnites que s’obren a partir d’ara.

Els plans per establir per endavant una mena d’“Estat en potència” mitjançant la creació d’una Hisenda pròpia, un banc públic propi i un sistema de tresoreria propi que posaria fi de fet a la “caixa única” de la Seguretat Social, formen part de l’allau d’incògnites. Parlem ni més ni menys que d’impostos i pensions, així que el desafiament no és innocu ni petit, tenint en compte que Catalunya representa almenys la quarta part dels recursos de l’Estat en termes de PIB.

És una evidència que la confrontació entre el sobiranisme català liderat avui per CiU i ERC i el sobiranisme espanyol administrat tot sol pel PP s’alimenta i desenvolupa molt especialment a cavall del plet fiscal, més enllà de qualsevol messianisme o romanticisme patriòtic per part dels seus protagonistes principals. La ja històrica ruptura de la Moncloa, el passat 20 de setembre certifica el pes i cruesa de la discòrdia sobre la gestió i el repartiment de les finances públiques.

Legislatura exprés?

La determinació de Mas a tirar endavant el seu programa polític encomanant-se a ERC com a nou soci natural tradueix i encoratja el desplaçament de l’eix de gravetat del catalanisme polític, a més de garantir la seva permanència en el poder. No obstant això, el seu èmfasi a ampliar la majoria favorable a la consulta, adreçat singularment al PSC, reflecteix la seva debilitat política i la seva vulnerabilitat davant el factor temps.

La compromesa decisió de Pere Navarro d’abstenir-se a priori de totes les votacions relatives a la consulta reflecteix l’aposta dels socialistes catalans per una legislatura exprés, però accentua encara més el perfil “constitucionalista” del partit en un moment de forta polarització política.

El temps no obra certament a favor d’Artur Mas, ja que la proximitat de la data ja mítica de 2014 accelerarà tots els esdeveniments el 2013. La reserva d’una virtual pròrroga del calendari acordat amb Oriol Junqueras és una cautela significativa sobre la incerta evolució dels esdeveniments d’aquí fins aleshores. Però sempre a favor de l’estratègia i els interessos del líder d’ERC, que en la seva estrena parlamentària s’ha confirmat com l’autèntic capità de la nau noliejada per Artur Mas després de l’11-S per posar rumb a Ítaca.

“Jo o el caos”

El mateix president va escenificar en la seva última intervenció del debat d’investidura un cert posat de resignació i sacrifici en preguntar-se en veu alta davant els diputats: “S’imaginen vostès què passaria si nosaltres també decidíssim no estar al Govern?” En realitat era un advertiment davant dels que ja fan travesses sobre la seva durada al capdavant de la Generalitat. Fins i tot en el si de la mateixa federació nacionalista, segons alguns indicis.

L’evocació de la fórmula “jo o el caos” va ser notòria. De fet, sembla ser l’única raó de pes en la compromesa posició de CiU amb ERC davant del diabòlic mapa polític de Catalunya, fruit de la triple combinació de la desafecció política, l’aventurisme de la classe política catalana i, sens dubte, la incompetència del poder central. A més de reiterar la seva invitació a formar entre tots --excepte PP i Ciutadans-- al voltant de CiU i ERC la “majoria excepcional” que no li va ser confiada en solitari a les urnes, Mas gairebé va implorar ajuda per aconseguir que el Govern central i les Corts trobin un marc legal que permeti la celebració de la consulta a l’empara de la llei.

El clima que es respira a la capital de l’Estat no convida precisament a l’optimisme. La premsa més hostil ha recorregut als pitjors auguris per a la Generalitat, fins a l’extrem d’agitar el fantasma de la inhabilitació del president, la intervenció econòmica de Catalunya i fins l’anul.lació de l’autonomia política. L’apocalíptic desplegament d’arguments procedeix del sector més dur del PP, alimentat ideològicament per la FAES, però no és d’esperar que l’entorn de Mariano Rajoy cedeixi a l’habitual parsimònia del president davant els problemes més crus. Catalunya és cosa a part.

No hi ha dubte que Artur Mas està exposat a un procés de combustió política que se suma a l’enorme desgast sofert a les urnes. El to, el gest i fins alguna al.lusió del mateix president des de la tribuna del Parlament acrediten aquesta circumstància. Sense anar més lluny, el risc d’implosió de la federació formada amb la UDC de Duran i Lleida augmentarà cada dia fins al 31 de desembre de 2013, data que posarà definitivament en marxa el fatídic temporitzador de la consulta. Llevat, és clar, que CiU i ERC acordessin aturar el rellotge in extremis en vista de la situació política, econòmica i social del país.

Una via de sortida

No obstant això, la situació política i social de Catalunya transcendeix ja amb escreix la figura del líder de CiU i presenta contorns irreversibles que condueixen de manera inexorable a consultar la ciutadania en referèndum. El catedràtic Francisco Rubio Llorente, exvicepresident del Tribunal Constitucional i expresident del Consell d’Estat, va llançar l’octubre passat des d’El País la fórmula de la iniciativa legislativa que la Constitució reconeix al Parlament perquè la Cambra catalana presenti davant el Congrés una proposició de llei orgànica d’autorització d’aquest referèndum. No obstant això, la posició irreductible del PP i el PSOE fan intransitable actualment aquest camí amb una mínima esperança d’èxit.

Els precedents són inequívocs. És cert que el lehendakari Ibarretxe va naufragar allà mateix davant la pètria oposició dels dos grans partits estatals, però no per això Catalunya hauria de vorejar l’únic camí practicable d’acord amb l’actual marc institucional, sense necessitat d’ignorar, violentar o reformar la Constitució.

Sigui com sigui, actuar contra el corrent de fons verificat a Catalunya a les urnes pot ajornar el problema, però a costa d’agreujar-lo novament sine die. Agradi o no agradi i per complex que pugui resultar, Espanya ha d’assumir que una de les seves comunitats històriques planteja sense cap dubte una qüestió de sobirania per pronunciar-se democràticament sobre el seu encaix constitucional. Si Espanya no fa cas --i molt més si ho combat--, arrossegarà per temps indefinit el fracàs del gran projecte comú de 1978.

Amb la segona investidura d’Artur Mas Catalunya ha deixat de ser un país previsible, si més no en els propers dos anys, tant en el context de l’escenari espanyol com en l’europeu i mundial. El segon mandat del líder de CiU, que neix sota la complicitat i tutela d’ERC, dóna pas a un període d’incertesa jurídico-legal i de provisionalitat política plasmat en els termes del mateix pacte de Govern. Les bases i el calendari de l’acord anticipen de facto un període constituent que ara per ara només implica les dues forces aliades, tot i constituir en termes aritmètics la majoria absoluta del Parlament.

Aquest fet crucial i sense precedents s’estén des de l’àmbit de l’activitat econòmica i empresarial fins al de la vida quotidiana dels seus 7,5 milions de ciutadans, enfrontats volis nolis a un pla de “transició nacional” que constitueix l’eix central i fins i tot la raó de ser de l’acció de Govern. Un Govern minoritari, per cert, amb suport extern d’un partit que, al seu torn, actua de fiscal de l’acció del poder. Les conseqüències tangibles i intangibles d’aquest insòlit escenari formen part també de l’àmbit d’allò “desconegut” anunciat per Artur Mas en el seu manifest de la Diada, però els ressons de la investidura preludien que seran de gran calat en tots els ordres. És a dir, igualment imprevisibles.