Poques vegades una exposició ha aixecat tanta polseguera mediàtica i polarització política abans de ser inaugurada com la de 'Franco, Victòria, República, Impunitat i espai urbà'. Poques vegades –per no dir mai– una exposició mereix l'atenció i l'opinió del Govern des del faristol del Palau de la Generalitat. La portaveu Neus Munté considera que és un error greu el lloc escollit perquè fereix el sentiment de molta gent i genera divisió. Poques vegades –ara mateix no en recordo cap– la crítica d'una exposició es fa per la seva ubicació i no pas pel seu contingut.
Tot fa pensar que l'exposició ha profanat algun espai sagrat o, si més no, ha trepitjat l'ull de poll dels sacerdots del temple, que confonen la Història amb la Història Sagrada. De quin lloc parlem? Del Born Centre de Cultura i Memòria, un espai públic de titularitat municipal, que acull un jaciment únic de la trama urbana d'una ciutat europea de principis del segle XVIII i que té el seu origen en la repressió brutal de les forces d'ocupació borbòniques endegada a partir de l'11 de setembre de 1714. Un lloc de memòria extraordinari, així mateix, que ens interpel·la sobre la desfeta d'una ciutat i d'un país.
Com pot menystenir o ofendre la memòria del 1714 una exposició que parla de la desfeta del 1939, de la victòria del franquisme i de la impunitat de la dictadura en l'espai públic democràtic (encara avui ben viu a Tortosa)? Ans al contrari, fer palès la impunitat de la dictadura franquista reforça la critica a l'absolutisme borbònic, que justifica la pèrdua de les llibertats (de les institucions d'autogovern) amb el creixement econòmic. La memòria del 1939 dona sentit i enforteix la memòria del 1714.
El que és un error greu és el sectarisme excloent. El que fereix el sentiment de molta gent és la castració física i química del Memorial Democràtica efectuada per l'autoanomenat 'Govern dels millors', que va reduir el pressupost dels 3,7 milions del 2010 als 1,4 milions actuals (dels quals només el 15% es per fer activitats). Al president Artur Mas –per pròpia biografia, ben segur– no li va interessar mai l'antifranquisme.
El que genera divisió no és l'exposició sinó l'aprofitament de l'avinentesa per a escenificar les picabaralles polítiques, que caldria evitar que traspuessin a les entitats memorialístiques. En aquest sentit, és d'agrair la rectificació de l'Amical de Mauthausen un cop va rebre les explicacions oportunes dels objectius i els continguts de l'exposició.
Conec des de fa molts anys en Manel Risques, el comissari de l'exposició, som companys de feina i bons amics. De fet, compartim l'assignatura 'Franquisme, Transició, Democràcia', a les aules de la Universitat de Barcelona. Tothom –faltaria més!– pot criticar la seva feina però ningú pot dubtar de la seva professionalitat i del seu compromís cívic, antic i ben llarg, amb l'antifranquisme.
Caldria, doncs, no agafar el rave per les fulles. Ni tan sols per llançar-lo contra una escultura per calmar una mala consciència (els més grans) o bé fer els milhomes (els més joves) en una acció que surt de franc. Caldria fer un esforç i entrar dins del Born per veure l'exposició i la que l'acompanya sobre la tortura (això em va passar) per entendre el preu que van pagar els que pintaven les parets quan Franco era ben viu i molts catalans el rebien amb flors i violes.
Caldria, així mateix, que els ous i tomàquets llençats pels aferrissats antifranquistes (?) a l'estàtua decapitada del dictador no ens amaguin la col·locació (l'endemà de la inauguració de l'exposició) de la placa del carrer dedicat a Antonio Ruiz Villalba, mort a trets (vuit!) de la policia franquista dins dels tallers de la SEAT el 18 d'octubre de 1971, a l'edat (com la de Jesús crucificat) de 33 anys.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
