La bossa o la crisi

Leer versión en castellano

Fa uns dies, parlant amb gent de Madrid que treballa en els serveis socials sobre la situació social i econòmica, m’explicaven que el perfil de gent que va arribant a demanar prestacions i ajudes ha anat canviant cada cop més. A la gent de sempre, més nombrosa, s’hi han anat afegint noves capes socials. Gent que no està gens acostumada a anar a demanar coses. Com diria Ulrich Beck, “el risc s’ha anat democratitzant”, i si abans es concentrava en sectors que ja havien anat establint els seus mecanismes de defensa i subsistència, ara les vulnerabilitats arriben a molta més gent. I aquesta gent, de moment, no té ni els mecanismes ni els hàbits per respondre. Em comentaven, per exemple, que algunes persones arribaven als llocs on es reparteix menjar amb bosses de supermercats, per d’aquesta manera “fer més natural” el transport i sentir-se més còmodes tornant a casa. Aquests mateixos companys de Madrid, em comentaven, mig en serio mig en broma, que també estava produint-se un fenomen a l’altre extrem de l’escala social que tenia relació amb les bosses. Així, deien, les botigues de les grans marques situades al carrer Serrano, equivalent al nostre Passeig de Gracia, oferien als clients la possibilitat de posar les seves adquisicions en bosses sense logos, estrictament blanques, per tal d’afavorir tant la seguretat com el fet d’evitar el veure’s d’alguna manera observats i criticats pel fet d’adquirir productes de luxe en moments com aquests. Jo mateix he observat com a supermercats de la gama més econòmica (Dia o Lidl), alguns clients o clientes, porten bosses de “El Corte Inglés”, on posen les seves compres, i així mantenen un cert estatus davant de veïns i coneguts. Pot semblar tot plegat un garbuix d’anècdotes poc rellevants, però, des del meu punt de vista, posa de relleu la profunditat d’això que alguns anomenen crisi i que està de fet comportant un canvi molt de fons sobre la nostra quotidianitat i els nostres hàbits. El que cal ara és fer un pas més i mirar, no només d’anar fent la viu-viu, esperant que escampi, jugant amb bosses, percepcions i aparences, sinó assumir que ens cal canviar de preguntes i de respostes, assumint protagonisme en les transformacions cada cop més imprescindibles. Canviant de bosses només aconseguirem maquillar la tossuda realitat.

Leer versión en castellano

Fa uns dies, parlant amb gent de Madrid que treballa en els serveis socials sobre la situació social i econòmica, m’explicaven que el perfil de gent que va arribant a demanar prestacions i ajudes ha anat canviant cada cop més. A la gent de sempre, més nombrosa, s’hi han anat afegint noves capes socials. Gent que no està gens acostumada a anar a demanar coses. Com diria Ulrich Beck, “el risc s’ha anat democratitzant”, i si abans es concentrava en sectors que ja havien anat establint els seus mecanismes de defensa i subsistència, ara les vulnerabilitats arriben a molta més gent. I aquesta gent, de moment, no té ni els mecanismes ni els hàbits per respondre. Em comentaven, per exemple, que algunes persones arribaven als llocs on es reparteix menjar amb bosses de supermercats, per d’aquesta manera “fer més natural” el transport i sentir-se més còmodes tornant a casa. Aquests mateixos companys de Madrid, em comentaven, mig en serio mig en broma, que també estava produint-se un fenomen a l’altre extrem de l’escala social que tenia relació amb les bosses. Així, deien, les botigues de les grans marques situades al carrer Serrano, equivalent al nostre Passeig de Gracia, oferien als clients la possibilitat de posar les seves adquisicions en bosses sense logos, estrictament blanques, per tal d’afavorir tant la seguretat com el fet d’evitar el veure’s d’alguna manera observats i criticats pel fet d’adquirir productes de luxe en moments com aquests. Jo mateix he observat com a supermercats de la gama més econòmica (Dia o Lidl), alguns clients o clientes, porten bosses de “El Corte Inglés”, on posen les seves compres, i així mantenen un cert estatus davant de veïns i coneguts. Pot semblar tot plegat un garbuix d’anècdotes poc rellevants, però, des del meu punt de vista, posa de relleu la profunditat d’això que alguns anomenen crisi i que està de fet comportant un canvi molt de fons sobre la nostra quotidianitat i els nostres hàbits. El que cal ara és fer un pas més i mirar, no només d’anar fent la viu-viu, esperant que escampi, jugant amb bosses, percepcions i aparences, sinó assumir que ens cal canviar de preguntes i de respostes, assumint protagonisme en les transformacions cada cop més imprescindibles. Canviant de bosses només aconseguirem maquillar la tossuda realitat.