No cal un referèndum, en calen dos

Anticipo d’entrada que aquest article està condemnat al fracàs. O sigui que pensin bé si volen perdre el temps abans de continuar llegint. Perquè té l’ingenu propòsit de llençar una proposta per fer viable un acord de govern entre les esquerres a Espanya, o que en tot cas la qüestió del referèndum català no sigui un obstacle per arribar-hi. Una proposta per trobar el punt d’interconnexió entre les línies vermelles de la legalitat espanyola i la legitimitat catalana, entre l’article 2 de la Constitució (el de la indissoluble unitat de la nació espanyola) i les diverses resolucions de l’ONU que reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Trobar aquest punt de convergència (vocable en procés de rehabilitació, ara que l’abandona el projecte polític que l’ha tingut tants anys captiu), és de vital importància per a la salut mental d’uns quants éssers vius que pul·lulem per aquestes terres. Almenys la d’aquells als qui no ens mou ni la pulsió independentista ni l’espanyolista, aquells que voldríem que es respectés la voluntat democràtica, en el sentit que fos, i que bàsicament aspirem a que l’administració de la cosa pública deixi d’estar segrestada per la dinàmica acció-reacció dels salvapàtries de banda i banda. Aquells, en definitiva, que necessitem, com aigua del cel, un període de desintoxicació del taladro essencialista.

Dic, doncs, que aquest article serà un fracàs perquè no s’ha de ser gaire espavilat per arribar a aquest punt de trobada. Segur que mil savis, polítics, politòlegs i tertulians, l’han sabut veure abans que un pelacanyes com servidor, i que per algun motiu de pes l’han desestimat. El problema és que per més voltes que li dono no en sé veure cap, o sigui que un bon amic, psicoanalista de vocació, m’ha receptat que ho posi per escrit (i deixi de taladrar-lo a ell).

Anem, doncs, al tema. Primer pas: s’ha de preguntar a Espanya.

Heretgia! Sacrilegi! Blasfèmia! Botifler!... Caaaalma.

La pregunta que s’hauria de plantejar als ciutadans d’Espanya no és si volen o no la independència de Catalunya, sinó si accepten o no una reforma de la Constitució Espanyola que revisi el seu article 2, és a dir, que allà on parla sobre la indissoluble unitat es digui que, arribat el cas, la població d’una comunitat autònoma pot decidir, mitjançant referèndum, la seva separació de l’Estat. No dic que l’Estat s’hagi de definir com federal, simplement que la Constitució reconegui que Espanya no és indissoluble (Nota al marge: després d’una petita cerca m’adono que el concepte d’indissolubilitat només s’aplica a Espanya i al matrimoni canònic, i tots sabem com de dissoluble és aquest segon supòsit, fins i tot a les millors cases).

Ens hem passat quatre anys sentint dir a Mariano Rajoy que això de la independència de Catalunya era una qüestió que s’havia de decidir entre tots els espanyols, que el referèndum era impossible perquè una part d’Espanya no podia decidir sobre quelcom que afectava a la totalitat, i mai no he entès, sincerament, com Artur Mas no li responia que endavant, que si tenia el que s’ha de tenir convoqués un referèndum per tota Espanya. Com que no ho hagués fet, almenys s’hagués quedat sense un dels seus arguments predilectes. Algun polític amb qui ho vaig comentar em va respondre que Catalunya no podia renunciar a ser subjecte polític. Doncs bé, si es pregunta el que plantejo no hi ha renuncia.

Pedro Sánchez, en el cas hipotètic de ser president, no hauria de tenir cap problema en fer aquest pas, doncs és el que el PP ha vingut argumentant que cal fer. I Podemos tampoc trairia el seu electorat si investís Sánchez a condició de convocar aquest referèndum, malgrat que no seria exactament el que tots pensàvem que prometien en campanya, ja que si més no serviria per apropar-s’hi. No és la solució ideal ni d’Iglesias ni de Sánchez, i potser per això mereix donar-li alguna volta. La finalitat última, no ho perdem de vista, és fer possible el pacte que allunyi el patrioterisme castís i corrupte de la Moncloa i obri un període on la construcció d’una societat més justa i igualitària torni a estar en la prioritat de l’agenda política.

Anem al pas dos. Posem que s’ha convocat el referèndum i que ha guanyat el sí. El Govern de Catalunya tindria via lliure per convocar un segon referèndum, sobre la seva possible independència d’Espanya, que seria legal, oficial i reconegut per la comunitat internacional... Bé, se suposa que sí, però no immediatament. Primer s’hauria de modificar la Constitució, per a la qual cosa es continuaria necessitant una majoria molt qualificada al Congrés i del Senat, i en cas hipotètic d’obtenir-la, com que afecta al títol II, després s’haurien de dissoldre les Corts i tornar a convocar eleccions legislatives. El PP i Ciutadans podrien bloquejar aquesta reforma, i molt possiblement és el que farien, encara que s’estiguessin posant a l’alçada del betum que usa Kim Jong-un. En aquest punt de la ruta, doncs, ens trobem amb un nus d’incert desenllaç. De moment, deixem-lo aquí.

Però guanyaria el no, em diran. De fet, seria el més probable. En conjunt, PP, PSOE, Ciutadans, UPyD i VOX van sumar més de 16 milions de vots el 20-D, mentre que tota la resta (Podemos, Confluències, Izquierda Unida, partits nacionalistes o regionalistes, PACMA, etc.) amb feines passen dels 11 milions i mig. Encara que agaféssim el mig milió de vots del PSC i els 160.000 del PSE i els restéssim de la primera llista per posar-los a la segona no n’hi hauria prou. Però insisteixo que la primera pregunta que s’ha de fer al ciutadà no és si vol que un territori marxi sinó si accepta que la Constitució ho permeti si així ho decideix una majoria qualificada de la seva població. Potser ens sorprendria la quantitat de votants de partits tradicionals espanyols que acceptarien aquest extrem.

En tot cas, el que passa si guanya el no és que: 1) s’ha pogut celebrar el referèndum, per tant vol dir que a Espanya no governa el PP; 2) El Govern espanyol ha assentat un precedent avui inimaginable acceptant que tot és revisable, fins i tot la sacrosanta unidad de destino en lo universal; i 3) a Catalunya, i possiblement a d’altres comunitats històriques, el sí guanya de forma aclaparadora, en un referèndum legal i internacionalment reconegut, la qual cosa dona molta més visibilitat i legitimitat a ulls del món de la qüestió catalana (evito dir-ne conflicte, per respecte als qui realment en pateixen) que totes les megamanifas celebrades fins a data d’avui o que tots els viatges que el nostre herculi ambaixador es proposi fer en els propers 18 mesos. En altres paraules, un 70-80% de vots favorables a Catalunya en un referèndum legal sobre la dissolubilitat d’Espanya tindria un impacte internacional mil vegades superior al 95% d’una consulta de cartró pedra, feta de cara a la galeria, o al 48% d’un fals plebiscit, fet amb vistes a la salvació i resurrecció.

La disjuntiva, pels catalans, és un camí llarg i enrevessat, recorregut a pas de cargol i sense garanties de final feliç pels qui cada nit tenen somnis eròtics amb Ítaca; contra una drecera en forma d’avinguda, solcada a alta velocitat i que ens obre les portes del paradís del dia de la marmota. Guanya de carrer l’opció 2. I pels espanyols, la disjuntiva és un camí llarg i indesitjat, i sense garanties de final feliç per ningú (ni pels qui tenen somnis eròtics amb una tercera república federalista; ni pels qui en tenen amb l’imperi on mai es posa el sol); contra el mur l’immobilisme constitucionalista, que fins ara, i no se sap fins quan de temps més, s’ha demostrat altament resistent a megamanifas, consultes de cartró i falsos plebiscits. Guanya també l’opció 2.

Anticipo d’entrada que aquest article està condemnat al fracàs. O sigui que pensin bé si volen perdre el temps abans de continuar llegint. Perquè té l’ingenu propòsit de llençar una proposta per fer viable un acord de govern entre les esquerres a Espanya, o que en tot cas la qüestió del referèndum català no sigui un obstacle per arribar-hi. Una proposta per trobar el punt d’interconnexió entre les línies vermelles de la legalitat espanyola i la legitimitat catalana, entre l’article 2 de la Constitució (el de la indissoluble unitat de la nació espanyola) i les diverses resolucions de l’ONU que reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Trobar aquest punt de convergència (vocable en procés de rehabilitació, ara que l’abandona el projecte polític que l’ha tingut tants anys captiu), és de vital importància per a la salut mental d’uns quants éssers vius que pul·lulem per aquestes terres. Almenys la d’aquells als qui no ens mou ni la pulsió independentista ni l’espanyolista, aquells que voldríem que es respectés la voluntat democràtica, en el sentit que fos, i que bàsicament aspirem a que l’administració de la cosa pública deixi d’estar segrestada per la dinàmica acció-reacció dels salvapàtries de banda i banda. Aquells, en definitiva, que necessitem, com aigua del cel, un període de desintoxicació del taladro essencialista.