La Diada de 2013 marcarà de nou un abans i un després en la vida política de Catalunya. El previsible èxit de la cadena humana organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) fixarà en l'imaginari col·lectiu i en la pròpia percepció exterior de Catalunya la idea d'un país implicat física i espiritualment, des de la base fins a les seves pròpies elits, en un procés de ruptura amb l'Estat del qual forma part natural des de fa segles. Igual que fa un any, encara que amb algunes correccions de pes en el sector comunicacional privat, l'èxit de l'esdeveniment compta per endavant amb la cobertura entusiasta dels mitjans públics, que en aquests i altres casos considerats fonamentals o “de país” exerceixen sense complexos una mena de “exempció de neutralitat” tan cridanera com acceptada socialment.
Fa un any l'ANC va saber activar i donar visibilitat al sentiment de desafecció i d'ira que recorre de forma transversal la societat catalana, desbordant el vocabulari i l'agenda de les institucions representatives. Ara l'organització que lidera l'outsider Carme Forcadell ha trobat el format ideal per aixecar acta pública davant l'escena global que aquest estat d'ànim col.lectiu, tan ferm com difús, ha cristal·litzat de forma única, inequívoca i irreversible en la marxa cap a la independència. Peti qui peti. Ja no és un projecte polític a discreció dels actors institucionals o subjecte als imponderables de la conjuntura, sinó una missió protagonitzada per i per al poble, i que no admet dilació per la seva pròpia urgència intrínseca i la seva immediata utilitat pràctica.
Un desert d'idees
La posada en escena supera amb escreix la Diada de 2012. La “via bàltica” emfatitza l'origen popular del gir sobiranista de Catalunya, sintonitza a la perfecció amb l'esperit èpic-romàntic, costumista i fins i tot “adolescent” –conseller Vila dixit– que caracteritza sovint la política catalana i, en fi, equipara per extensió a l'adversari –Espanya– amb un dels estats més opressors i criminals de la Història. Parlem de la vella Unió Soviètica, és clar. No en va la nova Diada Nacional de Catalunya ve precedida per dotze mesos d'excessos verbals i gestuals sense contenció ni descans, que han situat el debat polític en un punt cec en el qual cap acció –o omissió– resulta innòcua i on qualsevol argument és bo o, almenys, perdonable, si serveix a la causa pròpia.
L'inventari és innecessari. En tot cas, cal dir per enèsima vegada que l’exhibició d'improperis, amenaces i simplismes exhibit en cercles del poder central i els sectors més recalcitrants del nacionalisme espanyol fa encara més desolador el desert d'idees útils, innovadores i consensuals en l'espai polític i intel·lectual de tot el país. L'asfixiant cas Bárcenas no només està sepultant l'honorabilitat del partit que governa Espanya i la credibilitat del propi sistema polític, sinó que està bloquejant qualsevol possibilitat de veure sorgir cares noves i sentir coses diferents al PP i el PSOE, més enllà de l'argumentari els divendres de la vicepresidenta, els secs contraatacs de la secretària general del partit o els murmuris del mateix cap del Govern. En aquest autèntic erm d'il·lusions o projectes col·lectius, la independència sedueix fins i tot als més descreguts o incrèduls.
En vigílies de la nova exhibició de força de l'independentisme, Artur Mas ha intentat afinar el rumb en el fenomenal laberint on va penetrar fa un any i ha gosat frenar en ple revolt. En l'últim minut previ a la Diada ha intentat desactivar l'artefacte de 2014 com a data límit per al gran repte de la consulta i donar-se temps amb la vista posada en la reactivació econòmica. Les urnes i els sondejos potser han fet aflorar in extremis el pragmatisme i l'instint de supervivència del líder convergent. Com se sap, l'experiència de la Diada de 2012, data del brusc gir sobiranista de CiU, va donar la seva veritable lliçó a les urnes el passat 25 de novembre, quan la nau de la federació nacionalista va començar a fer aigües a babord i estribord en benefici d'ERC, d'una banda, i dels partits constitucionalistes, per un altre. Els sondejos sostenen que el doble forat no para de créixer i situen ja a ERC virtualment com a primera força política.
No ho té gens fàcil Artur Mas. Igual que va passar ara fa un any als carrers de Barcelona, la gegantina marea humana que aquesta vegada s'exhibirà en impecable formació de nord a sud del país aspira a obligar el president de la Generalitat a atendre les legítimes consignes del poble en marxa. Si ho va fer fa un any en assumir solemnement el mandat popular de l'autodeterminació, el mateix hauria de fer ara davant els que li exigeixen passar definitivament als actes i consumar la “ultima ratio” del procés emprès llavors en ple èxtasi democràtic. O sigui, consulta el 2014. De fet, així consta en el pacte parlamentari subscrit amb el líder d'ERC, Oriol Junqueras, convertit per sufragi universal i l'aritmètica parlamentària a garant del procés des de les institucions, tot i no estar al Govern ni ser la minoria més votada.
La pinça de l'immobilisme i el radicalisme
És cert que Artur Mas s'ha tret pressió davant la pinça de la bunquerització legalista del Govern central, per una banda, i la impaciència del sobiranisme més radical, per una altra, recobrant d'aquesta manera iniciativa i autoritat davant els seus propis fidels i els seus atemorits socis d'Unió. Però el moviment engegat fa un any posseeix una inèrcia colossal que no distingeix segments socials, orígens naturals ni fronteres ideològiques o partidistes, com és particularment visible al PSC. De manera que la idea d'esperar a 2016 per no perdre el tren de la recuperació econòmica, intentar refer-se en les urnes a Catalunya i explorar aliances en un nou Congrés multicolor pot satisfer al stablishment aquí i allà, però també corre el risc d'alimentar el bestiola de la frustració amb els seus pitjors derives. En tot cas, que ningú compti amb el final d'aquesta història per desistiment, avorriment o, el que seria pitjor, imposició. Seria com intentar tornar a ficar la pasta dentífrica en el tub després d'extreure-la de l'envàs.
La “via bàltica” i, en general, l'escenografia d'exaltació patriòtica que sens dubte es refermarà a la Diada del 2013 reafirmarà una mica més la idea que l'aspiració independentista ja és quelcom inseparable i definitori del catalanisme i fins i tot de la pròpia condició de “ser” català. La banalització i reiteració del secessionisme com l'única opció que garanteix la personalitat nacional de Catalunya i el seu progrés econòmic i social, ha adquirit en els últims dotze mesos un poder de presència i acceleració mai imaginat fins fa un any. El canvi és tan profund que ja afecta la mirada d'uns i altres, dins i fora, més enllà del vocabulari i les idees. És una bolcada estructural d'abast generacional.
L'escriptor madrileny Javier Marías, un dels més representatius de la literatura actual en castellà, ha dit que Espanya i Catalunya ja es miren avui amb la distància amb què veiem Portugal. A aquest costat de l'escena, el conseller de Cultura Ferran Mascarell, antany a les files del PSC, subscriu i amplia la perspectiva i assegura que a tots ens anirà molt millor a la península amb tres estats com Espanya, Catalunya i Portugal. Per a Mascarell, que és historiador, Espanya és una “anomalia històrica” des de 1714 i gràcies a l'emancipació de Catalunya podrà sortir del seu “laberint”, desfer-se de la seva estructura “autoritària” i trobar la plenitud. Així que encara ens farem tots un gran favor.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
