El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Aquest dissabte a la pausa d’un taller sobre “Lideratge, Planificació i Caos” em vaig trobar discutint sobre la situació política a Espanya i a Catalunya amb una companya consultora de Madrid que treballa a Londres i amb qui inicialment compartim molts valors socials.
Ella, amb molta consciència social i política, activista de moviments socials, exposava la gran dificultat que vivia per influir i aconseguir canviar les institucions espanyoles. Jo li posava l’exemple català com a mostra d’aquesta rigidesa espanyola, però semblava que aquest no era un bon exemple per a ella. “El cas català s’està exagerant per ambdues parts, és útil políticament, no hi ha maltractament cap a Catalunya sinó cap a tots els ciutadans espanyols...”, argumentava ella amb tota la seva bona voluntat.
Això em va alertar: com podem no unir forces ella i jo quan compartim tant de base? ¿Quina trampa ens hem creat quan relativitzem una causa oblidant que un nombre molt alt de persones es van manifestar a favor del seu dret a decidir; quan tornem a discursos recurrents posant els polítics davant mentre que han estat ells els que han anat a remolc de la societat civil; o quan ens imposem una restricció que diu que hi ha unes causes que són incompatibles amb d’altres? Qui diu que haguem d’elegir entre el dret a decidir i la justícia social? ¿No ens deu estar entrant la crisi al cap i ho pensem tot en termes d’escassetat?
Nosaltres mateixos ens posem una trampa que ens impossibilita canviar les institucions quan aspirem a grans causes, canvis perfectes en els nostres caps, amb tanta planificació abstracta i pretesament completa que no aconseguim plasmar-la mai.
La meva proposta és tornar al minimalisme, al less is more. Agafar una causa concreta, com ara la catalana, com a paradigma del dret a la pròpia agència, tant de catalans com d’espanyols demòcrates.
Perquè si aconseguim influir en aquesta proposta de canvi de relacions entre estats, acceptant que serà un canvi imperfecte i incomplet perquè serà real, haurem provat que la societat civil realment pot influir en els polítics per co-construir una democràcia més madura que l’actual.
Anar en contra del dret a decidir dels catalans és anar en contra del propi dret a decidir com vull viure, sigui espanyola, catalana, homosexual, mare soltera, religiosa, etc. I si els espanyols de bona voluntat, que volen una democràcia real, segueixen autoritzant amb el seu silenci un govern español rígid que posa la llei, antiquada i utilitzada arbitràriament, per sobre la llibertat de les persones, estan contribuint, diguem sense adonar-se’n, a fer que els propers “catalans” o ciutadans sense drets siguin ells.
Tenim més que mai una causa clara que està posant entre les cordes tota la classe política, per què no unir forces i utilitzar el dret a decidir del cas català per “canviar les institucions” i fer-les més democràtiques, per obligar els polítics a servir els ciutadans i no viceversa com fins ara?
Aquest dissabte a la pausa d’un taller sobre “Lideratge, Planificació i Caos” em vaig trobar discutint sobre la situació política a Espanya i a Catalunya amb una companya consultora de Madrid que treballa a Londres i amb qui inicialment compartim molts valors socials.