Catalunya, any zero?

El moviment secessionista de Catalunya accelera els preparatius cap a una virtual declaració unilateral d'independència a partir del desenllaç de la consulta d'autodeterminació anunciada per al proper dia 9 de novembre de 2014. Aquesta data ja emblemàtica obrirà de forma gairebé inexorable un escenari polític tan desconegut com impredictible. Som al a seny zero de l'anomenat púdicament procés, segons marquen gairebé totes les agendes de la vida pública i privada del país, sense que a dia d'avui cap d'elles estigui en condicions de determinar, però, la seqüència dels números cardinals que vindrà a continuació. La incògnita és la sensació més estesa en l'espai públic de Catalunya.

Pràcticament acceptat per endavant que la votació no tindrà lloc per raons legals, llevat de successos ara per ara impensables, el president de la Generalitat, Artur Mas, actuarà sens dubte en conseqüència després d'esgotar al límit l'agosarat mandat assumit en el seu inesperat gir secessionista de l'11-S de 2012, corroborat després de les eleccions de novembre del mateix any malgrat la seva desfeta a les urnes. Des de llavors, el líder de CiU cavalca a lloms d'ERC en una trepidant carrera en què les dues forces es disputen el lideratge de l'enorme espai sobiranista obert a Catalunya des de començament de segle com a conseqüència de la política regressiva i fins autoritària del PP, d'una banda, i la debilitat i inconsistència del PSOE com a alternativa progressista i federal, de l'altra. Un doble llast per a Espanya.

Escenaris possibles

El dia després de la data assenyalada, que des que va ser pactada i anunciada de manera solemne al desembre actua com una bomba de rellotgeria en la política catalana i espanyola en general, Artur Mas hereta de si mateix una situació extraordinàriament compromesa. Un cop constatat el fiasco de la seva arriscada promesa electoral -la consulta-, el president podria optar entre dues opcions: 1) formar un nou Govern de “coalició nacional” amb ERC i, eventualment, altres sectors sobiranistes per conduir el país cap a unes eleccions plebiscitàries a mig termini, 2) dissoldre el Parlament de nou i afrontar immediatament nous comicis que determinin a les urnes l'horitzó real d'un eventual procés constituent, així com la força política amb més suport popular per dirigir aquesta nova i delicadíssima etapa.

Els sondejos situen Oriol Junqueras (ERC) com a gran beneficiari de l'explosió del secessionisme a Catalunya, que en el present any 2014 compleix amb precisió mil·limètrica l'estratègia gairebé litúrgica elaborada pels dirigents de l'històric partit de Macià i Companys. El tricentenari de la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, colofó tràgic de la guerra de successió espanyola, actua d'epicentre simbòlic i polític del procés i com a element catalitzador de l'aclaparador desplegament institucional i popular del sobiranisme. Les estelades que des de fa més d'un any i mig poblen innombrables balcons de ciutats i pobles de Catalunya, donen fe de l'efervescència nacionalista que viu el país en un clima d'inusitada quotidianitat.

L'agenda de l'ANC

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC), plataforma d'àmplia base popular l'agenda de la qual marca el curs dels esdeveniments des de l'11-S de 2012 i, sobretot, des de la formidable exhibició de força de la “via catalana” a la mateixa data de 2013, ja ha assenyalat el 23 d'abril de 2015, Diada de Sant Jordi, com a data idònia per a la declaració unilateral d'independència des del Parlament, al marge del que hagi passat prèviament amb la consulta del 9 de novembre. Val a dir que d'aquí a llavors, l'ANC exhibirà la seva capacitat de mobilització amb accions no precisades encara, tot i que amb vocació de transcendir les fronteres.

L'estratègia d'ERC i l'ANC, que “marquen” a l'uníson a CiU des de dins i fora de la institució de la Generalitat, es basa en gran part en acumular i explotar el rebuig i bloqueig dels poders centrals de l'Estat com a argument per defensar davant la comunitat internacional la legitimitat de la causa secessionista. El veto de la consulta no només no frustraria els seus plans, sinó que encoratjaria la via de la declaració unilateral d'independència en el cas que aquesta arriscada opció aconseguís el suport àmpliament majoritari del Parlament de Catalunya. Ara per ara, el sobiranisme domina àmpliament la Cambra de dreta a esquerra, encara que sense plena unitat d'acció i sota l'amenaça de fractures greus com és el cas notori de la pròpia federació nacionalista CiU i la virtual descomposició del PSC.

Els 'falcons' manen

Aquest fet agreuja la incomprensió i frustració que creix en amplis sectors de la societat catalana davant l¡exasperant monolitisme i pobresa d'idees del discurs públic patrocinat pel PP, amb el mateix Mariano Rajoy al capdavant. A l'espera que el desenllaç de les eleccions europees de maig obri o no alguna fissura útil en aquest estat de coses, el president del Govern ofereix la imatge d'un dirigent petrificat pels esdeveniments, esclau de la seva pròpia estratègia immobilista i vigilat de prop pels vells falcons del partit.

En clima de tensió creixent, enterbolit encara més per successos externs com el referèndum escocès o la crisi de Crimea, l'agra controvèrsia catalano-espanyola prossegueix la seva incontenible deriva tot i la insòlita oferta d'un “alto el foc verbal” del ministre d' Exteriors, García-Margallo. El mateix, però, que pronostica una brutal caiguda del 20% del PIB de Catalunya en cas de secessió, quan no la condemna a “vagar en l'espai pels segles dels segles”.

El procés acumula sens dubte ja danys gairebé irreparables en l'espai verbal i sentimental del país, a més d'arrasar la credibilitat i respectabilitat de mitjans de comunicació públics i privats. Alguns s'han convertit sense rubor en factories de propaganda a càrrec del contribuent i altres s'han vist forçats in extremis a corregir el rumb davant l'imprevisible curs dels esdeveniments i la volatilitat ambient. El risc d'un conflicte de legitimitats o xoc de trens està servit i res fa pensar, de moment, que algú amb intel·ligència, lucidesa i sentit de la història activi el canvi d'agulles.