El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El 27-S pren cos. Plebiscitàries o no, les eleccions seran transcendentals per dibuixar una nova realitat a Catalunya. Perquè no està en joc només la composició del Parlament, sinó una nova hegemonia. La d'Espanya respecte a Catalunya, i la dels ciutadans catalans entre si. La Real Acadèmia Espanyola defineix hegemonia com “la supremacia que un Estat exerceix sobre altres”. En aquest sentit, l'Estat espanyol ha exercit l'hegemonia a Catalunya i, precisament, una part significativa de la societat catalana la qüestiona obertament en reivindicar la independència. Com a segona accepció, l'Acadèmia defineix hegemonia com “la supremacia de qualsevol tipus”. Aquesta és la que una part de Catalunya ha exercit sobre la resta. I aquesta hegemonia també està en qüestió el 27-S.
La batalla per l'hegemonia a Catalunya pretén ocupar el buit deixat pel catalanisme, que tan còmodament van administrar CiU i el PSC durant trenta anys. No era només una preeminència política, si no cultural, social, fins i tot moral. Jordi Pujol va ser un geni a l'hora d'utilitzar en benefici propi, i del seu partit, aquesta hegemonia, clau per mantenir-se al poder tants anys, per imposar els seus propis valors a la resta, per crear la falsa idea d'una societat homogènia. El PSC va resistir la dominació pujolista a Barcelona i a les grans ciutats, on al seu torn va crear la seva pròpia hegemonia política. Tots dos mons compartien el catalanisme, el punt de trobada de la majoria, l'oasi.
La història del declivi del catalanisme és coneguda i en algun moment va semblar que la reivindicació del 'dret a decidir' configurava una nova hegemonia. Però aquesta és una reivindicació molt més tangible que el catalanisme difús i, en conseqüència, molt més difícil de generar consensos a l'hora de portar-la a la pràctica. Ara ja no és qüestió de 'dret a decidir', sinó d'independència. I aquesta demanda té una potència extraordinària, però les enquestes indiquen que no ha assolit l'hegemonia: la supremacia sobre la resta de posicions polítiques, des del federalisme, el 'unionisme' o els que defensen el 'dret a decidir-ho tot'. El 27-S mesurarà la força de cadascuna d'aquestes posicions i presumiblement demostrarà que l'opció independentista que lideren CDC y ERC podrà fer-se amb el Govern, però no amb l'hegemonia, no amb la capacitat de 'dominar' a la resta.
El 27-S també mesurarà la força dels diferents actors dins de cada posició política. El factor CUP (Candidatura d'Unitat Popular) pot decantar cap a l'esquerra el bloc sobiranista. Ciutadans i PP es disputaran el lideratge 'unionista'. El PSC i la nova UDC certificaran les minses energies de l'anomenada 'tercera via'. I la gran incògnita és la força de 'Catalunya sí és pot', el factor que més pot canviar el mapa polític català. La victòria d'Ada Colau ha representat el canvi més important d'hegemonia a Catalunya des de la Transició. La pulsió transformadora que va significar Barcelona en Comú juga ara la segona volta per validar, o no, el seu paper clau en la regeneració democràtica.
Possiblement, el 27-S demostrarà que ja no podem parlar d'una hegemonia amplia com la que va gaudir el catalanisme. Si no, de la complexitat que representa la convivència de diferents hegemonies en una societat tan diversa com la catalana. I qui sàpiga gestionar, i respectar, la pluralitat serà qui estarà en millor posició per teixir nous consensos en el futur.
Però el 27-S farà evident, això sí, la fi de l'altra hegemonia, la de l'Estat espanyol respecte a Catalunya. Tres candidatures (Junts pel Sí, la Cup i Catalunya Sí és pot) qüestionen amb diferents accents ‘la supremacia que un Estat exerceix sobre altres’ (Acadèmia, dixit). Entre les tres sumaran, segur, una àmplia majoria al Parlament i així, el 28-M, les forces polítiques d'àmbit estatal sabran, vot a vot, que necessiten construir una nova hegemonia compartida amb Catalunya, o resignar-se a la ruptura.
El 27-S pren cos. Plebiscitàries o no, les eleccions seran transcendentals per dibuixar una nova realitat a Catalunya. Perquè no està en joc només la composició del Parlament, sinó una nova hegemonia. La d'Espanya respecte a Catalunya, i la dels ciutadans catalans entre si. La Real Acadèmia Espanyola defineix hegemonia com “la supremacia que un Estat exerceix sobre altres”. En aquest sentit, l'Estat espanyol ha exercit l'hegemonia a Catalunya i, precisament, una part significativa de la societat catalana la qüestiona obertament en reivindicar la independència. Com a segona accepció, l'Acadèmia defineix hegemonia com “la supremacia de qualsevol tipus”. Aquesta és la que una part de Catalunya ha exercit sobre la resta. I aquesta hegemonia també està en qüestió el 27-S.
La batalla per l'hegemonia a Catalunya pretén ocupar el buit deixat pel catalanisme, que tan còmodament van administrar CiU i el PSC durant trenta anys. No era només una preeminència política, si no cultural, social, fins i tot moral. Jordi Pujol va ser un geni a l'hora d'utilitzar en benefici propi, i del seu partit, aquesta hegemonia, clau per mantenir-se al poder tants anys, per imposar els seus propis valors a la resta, per crear la falsa idea d'una societat homogènia. El PSC va resistir la dominació pujolista a Barcelona i a les grans ciutats, on al seu torn va crear la seva pròpia hegemonia política. Tots dos mons compartien el catalanisme, el punt de trobada de la majoria, l'oasi.