Catalunya, Espanya i la força simbòlica d'una firma

La litúrgia segueix. Els gestos, els símbols, els sentiments, en definitiva, compten més que els procediments jurídics. Tots els que van assistir a la cerimònia al Palau de la Generalitat saben que la consulta no té recorregut legal possible. Saben que el 9-N no podrà celebrar-se una votació sota reconeixement internacional, requisit imprescindible perquè el procés sobiranista no descarrili. El solemne acte de signatura del decret de convocatòria no entrarà en la història per la seva força legal, sinó per ser un instrument més en el pols que una part significativa de la societat catalana ha emprès amb l'Estat.

És un pas transcendent en el xoc de legitimitats. Artur Mas, i la majoria parlamentària que li dóna suport, acaba de signar el decret que avala la legitimitat catalana. I dilluns, el Consell de Ministres posarà en marxa els mecanismes de la legitimitat espanyola. Aquest és l'escenari en què les dues parts lliuraran el pols, davant la societat catalana i espanyola. I davant la comunitat internacional. D'aquí que cada pas, cada moviment, es realitzi amb la mirada posada en els que podrien acabar sent els àrbitres del conflicte. El Palau de la Generalitat i la plaça de Sant Jaume van ser un plató de televisió per acollir gestos i paraules destinades al món occidental. El missatge era clar, “Catalunya vol votar”. I el dilluns arribarà de Madrid un altre missatge igualment diàfan: “Catalunya no pot votar”.

Aquests dos missatges, tan simples com contundents, són els que es confrontaran fins al 9-N. Un altre cop una data simbòlica, un altre clímax del pols entre el sobiranisme i l'Estat. I de nou, el president del Govern, Mariano Rajoy, s'equivocarà si pensa que superada aquesta data, la legitimitat catalana s'esvairà. Tot el contrari, el 'no' legal per part de l'Estat alimentarà encara més la reivindicació d'una part significativa de la societat catalana. I desarmarà encara més d'arguments als que, malgrat tot, defensen un futur compartit entre Catalunya i Espanya.

Perquè l'acte de signatura del decret de convocatòria de la consulta és, en realitat, la petició, negre sobre blanc, del reconeixement de Catalunya com a actor polític, com a nació. Va ser un acte de sobirania, que, possiblement, no tindrà recorregut legal, però si un gran força simbòlica. Per això és tant important que, més enllà dels sentiments i les lleis, entre Catalunya i Espanya s'obri camí la legitimitat de la raó, del diàleg, de la política en majúscules. L'única legitimitat que pot treure'ns del laberint.

La litúrgia segueix. Els gestos, els símbols, els sentiments, en definitiva, compten més que els procediments jurídics. Tots els que van assistir a la cerimònia al Palau de la Generalitat saben que la consulta no té recorregut legal possible. Saben que el 9-N no podrà celebrar-se una votació sota reconeixement internacional, requisit imprescindible perquè el procés sobiranista no descarrili. El solemne acte de signatura del decret de convocatòria no entrarà en la història per la seva força legal, sinó per ser un instrument més en el pols que una part significativa de la societat catalana ha emprès amb l'Estat.

És un pas transcendent en el xoc de legitimitats. Artur Mas, i la majoria parlamentària que li dóna suport, acaba de signar el decret que avala la legitimitat catalana. I dilluns, el Consell de Ministres posarà en marxa els mecanismes de la legitimitat espanyola. Aquest és l'escenari en què les dues parts lliuraran el pols, davant la societat catalana i espanyola. I davant la comunitat internacional. D'aquí que cada pas, cada moviment, es realitzi amb la mirada posada en els que podrien acabar sent els àrbitres del conflicte. El Palau de la Generalitat i la plaça de Sant Jaume van ser un plató de televisió per acollir gestos i paraules destinades al món occidental. El missatge era clar, “Catalunya vol votar”. I el dilluns arribarà de Madrid un altre missatge igualment diàfan: “Catalunya no pot votar”.