Catalunya bull per anar a les urnes i pronunciar-se, segons el relat dels sondejos i el clam dels dirigents polítics. En aquest clima intern d'ansietat creixent arriben les eleccions al Parlament de la Unió Europea, on l'ambient general és d'escepticisme i incertesa malgrat el reforç de les prerrogatives de la Cambra i el seu pes indirecte en la presidència i composició de la Comissió (CE). El moment coincideix, a més, amb uns comicis transcendentals a Ucraïna, fràgil peça mestra de la gran frontera de l'Est. I tot això a l'espera immediata del referèndum d'Escòcia, on es decideix el futur del Regne Unit i, potser, el de la pròpia Europa que coneixem avui, constituïda en 28 estats i amb un nucli de 18 agrupats a la zona euro. En la crucial jornada de diumenge es ventila molt més que una Lliga de futbol o el final del cicle virtuós d'un club.
Estava cantat que seria així. La renovació de l'Eurocambra serà inevitablement un gran test sobre el vigor de la causa secessionista a Catalunya a pocs mesos de la data de la consulta independentista i, simultàniament, una radiografia en calent sobre la correlació de forces entre dreta i esquerra a Espanya en l'últim tram de la legislatura. Europa ve després, en el millor dels casos. És cert que no es tracta d'un moment qualsevol ni d'una legislatura més, sinó del període més turbulent, incert i regressiu de les últimes tres dècades, amb perfils de final de cicle i, per moments, fins de règim.
Les seqüeles del crac de 2008
Aquesta circumstància impregna el clima social i polític des de l’abrupte final dels anys bojos de l'altiva i llampant Espanya del canvi de segle. El desenllaç real de la debacle està encara per arribar mentre els costos segueixen creixent cada dia. L'abstenció s'anuncia clamorosa en molts països, però aquest fet no rebaixa la importància de l'escrutini en l'esdevenir d'Europa, per més que un sector de la ciutadania hagi refredat el seu europeisme o desertat sense més del projecte nascut de la runa de dues guerres mundials en menys de mig segle. Avui gairebé ningú té idea de qui són Jean Monnet i Robert Schuman, pares fundadors de la nova Europa al costat d'altres destacats líders de les velles potències rivals.
Els assumptes domèstics sempre han incidit de manera notable en les eleccions parlamentàries de la UE. Aquest cop, però, el fenomen tradueix com mai l'erosió del projecte europeu, la involució de la política i, conseqüentment, la desafecció i deriva de l'opinió pública. No és per menys: el brutal crac financer de 2008 i la seqüela de Gran Recessió, agreujada amb tints apocalíptics per la crisi del deute sobirà desencadenada a partir del 2010, han fet grans estralls a Europa. Un sisme social i econòmic que ha escombrat la UE quan encara no ha paït l'ampliació a l'Est duta a terme fa una dècada com a colofó de la caiguda del Teló d'Acer i la desaparició dels blocs.
El rotund “no” de França al projecte de Constitució de la UE en el tempestuós referèndum de maig de 2005 va posar al descobert els recels i fantasmes d'un sector de la ciutadania davant el big-bang europeista sota l'eufòria del mercat únic i l'abolició de fronteres. El cèlebre espantall del “lampista polonès” que en aquells dies va recórrer l'Hexàgon en va ser una de les seves manifestacions més eloqüents. Què hem de dir de l'estat d'ànim regnant a dia d'avui, deu anys després de la gran obertura a l'Est, quan Europa ha estat oberta en canal per un cataclisme que ha convertit el continent en un camp de batalla entre els rics i civilitzats, socis creditors del nord, i els pobres malgastadors i deutors del sud.
Aquesta dialèctica tendeix a reproduir-se a escala estatal-nacional i regional-local, com sol succeir inexorablement en temps d'incertesa i angoixa davant el futur. És en aquest escenari fatal on habita i creix la “por a l'altre” en totes les seves variants. Especialment la xenofòbia i el replegament identitari, sovint disfressats de patriotisme. El principi de la “preferència nacional” (nosaltres primer, ells després), portaestendard de l'ideari polític del FN de Le Pen i l'extrema dreta europea en general, s'obre pas diàriament entre les esquerdes profundes que amenacen l'edifici de l'estat del benestar.
L'amenaça de l'extrema dreta
El cop de porta francès a l'ambiciosa Constitució europea, reduïda posteriorment al Tractat de Lisboa (2009) sota el patrocini del liberal i oportunista Nicolas Sarkozy, potser només és el preludi del que pot succeir diumenge a un dels dos grans estats fundadors de la UE. Igual que va passar en les eleccions presidencials de 2002 que van escombrar a l'esquerra i van fer pujar Jean-Marie Le Pen, França es pot despertar dilluns com el gran bastió de l'extrema dreta a Europa de la mà de Martine Le Pen, filla i hereva política del fundador del Front Nacional (FN). Els sondejos vaticinen des de fa mesos que serà la força més votada, després del seu desembarcament en el poder local a les municipals de març.
Encara que França i l'extrema dreta francesa no s'assemblen a gairebé res, l'eventual èxit del Front Nacional (FN) de la impetuosa Martine Le Pen podria tenir dimensions transfrontereres. Els resultats que obtinguin en paral·lel el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) de Nigel Farage, el Partit de la Llibertat (PVV) de l'holandès Geer Wilders, així com altres forces populistes i euroescèptiques que afloren al continent des de Suècia i Brussel·les fins a Viena, Budapest i Atenes, podrien amplificar el terratrèmol polític que plana sobre la UE amb epicentre a París. L'aparent daltabaix del socialisme francès sota el mandat presidencial de François Hollande encoratja les pitjors hipòtesis, tot i el fulgurant ascens del “dur” Manuel Valls com a nou primer ministre.
Pràcticament ningú posa en dubte que les dues grans forces polítiques (socialdemòcrates i liberal-conservadors) que nodreixen històricament el pilar institucional de la UE seguiran sent àmpliament majoritàries en el nou Parlament. Però a ningú se li escapa el sentit i transcendència de l'eventual creació d'un poderós càrtel euroescèptic, populista i xenòfob que ocupi una quarta part de l'Eurocambra sota les sigles de l'Aliança Europea per la Llibertat.
El “procés” acapara el debat intern
Vist des de Catalunya, on des de fa ja any i mig la qüestió sobiranista acapara i determina la conversa més nímia, produeix estupor el grau de desestiment i fins i tot ignorància sobre el que està en joc a les urnes, més enllà del que suposa per a la viabilitat o no del propi “procés” intern. Cal dir, en primer lloc, que la confiscació de la casa Europa per part del Govern central com a arma llancívola i de dissuasió de la causa secessionista ha arribat a fregar el ridícul, en sintonia amb la seva inacció i pobresa d'idees.
No és d'esperar que res canviï substancialment a partir de dilluns, ja que és un fet que Mariano Rajoy ha triat la via de la derrota i liquidació de l'adversari, més que el camí de l'exploració, reflexió i sintonia amb els sectors desafectes de la ciutadania que avui animen l'adéu, Espanya! llançat en vers pel poeta Joan Maragall al nefast any de 1898. La sorda i interminable brega entre Rajoy i Mas amplia si és possible el perfil d'estadistes de Josep Tarradellas i Adolfo Suárez i ratifica per omissió els valors de la Transició, tant a Espanya com en el cas molt específic de Catalunya.
Així i tot, no és menys desconcertant l'exercici de prestidigitació que presideix sovint el discurs sobiranista a compte de l'ésser o no ser a Europa. Cal recordar que, al marge de la seva indiscutible vocació europea, tant el nacionalisme basc com el català van veure en el projecte de la Unió Europea, aprovat en el Tractat de Maastricht de 1992, la via per afirmar-se com país propi a mesura que es difuminava el perfil dels estats per la gradual cessió de sobirania. Les coses han evolucionat de moltes formes fins avui, però cap vocació, per sòlida o legítima que sigui, decideix per si mateixa la seva viabilitat al marge de les lleis i tractats.
És cert que Catalunya ha saltat en qüestió de mesos a la palestra política europea i fins mundial arran de l'inesperat gir independentista afavorit per la mateixa Generalitat. És un fet determinant i fins crucial, al marge de qualsevol posició política. Però, en qualsevol cas, la independència de Catalunya i l'ingrés en solitari com a estat sobirà en la comunitat de les nacions no és ni molt menys un axioma, per molt que ho sembli en boca de Carme Forcadell, líder de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i gran animadora del procés a extramurs de les institucions representatives.
El “País de Mai Més”
En realitat, la campanya electoral europea no ha fet més que petrificar encara més l'extenuant diàleg de sords entre Madrid i Barcelona. El granític argumentari de la Moncloa, secundat des del quarter general de Gènova, no ha variat gens ni mica des del ja històric desencontre entre Rajoy i Mas. El president de la Generalitat, per la seva banda, manté contra vent i marea el full de ruta pactat amb els seus socis republicans (ERC) i els seus aliats eventuals d'esquerra (ICV-EUiA i la CUP), fins al punt d'haver tancat en un tres i no res la data i pregunta de la consulta per consumar l'aposta llançada l'11-S de 2012.
Més enllà de la transcendència, serietat i envergadura de la qüestió de fons del debat polític suscitat pel sobiranisme, la tendència a la gesticulació, la soflama i la simplificació ofega sovint els arguments i al·legacions de la causa independentista. Els imprescindibles dimarts del conseller Quico Homs, cervell gris del Gran Salt sobiranista de CDC i home fort i portaveu del Govern d'Artur Mas, solen donar abundant material de primera en les seves contundents rèpliques al Govern central i el PP, als que no dubta a despatxar públicament com aquesta gent, en un to més que col·loquial.
A estones Catalunya recorda al País de Mai Més, aquella illa imaginària del meravellós univers de Peter Pan habitada per éssers tan fantàstics com variats (pirates, fades, sirenes, etc) que comparteixen aventures igualment fantàstiques al costat dels seus amics, els Nens Perduts que no volien créixer. La cita de tan inoblidable història, casualment obra de l'escriptor escocès James Matthew Barrie, només pretén il·lustrar el toc de ficció i ingenuïtat que treu el cap a vegades en el debat intern català, potser com a seqüela de l'aspre i rocós rostre del poder central de l'Estat encarnat per Mariano Rajoy, a qui correspondria amb justícia el paper del pèrfid capità Garfi. Fins aquí el símil cinematogràfic.
L'abducció del PSC
La singularitat de la campanya catalana ha fregat literalment l'esperpent amb l'espectacular aparició de l'expresident Pasqual Maragall al míting central d'ERC, que la seva dona Diana Garrigosa ha intentat explicar per l'“interès” del carismàtic exalcalde de Barcelona i antic líder socialista per “ajudar” al seu germà Ernest. Com és sabut, el veterà exconseller d'Ensenyament de l'últim Tripartit ha desertat del PSC per crear el seu propi partit (Nova Esquerra Catalana) i sumar-se com a número dos de la llista d'ERC amb la pretensió de refundar una gran esquerra catalanista mà a mà amb Oriol Junqueras.
El “desembarcament” de Pasqual Maragall al feu electoral d'ERC és un succés impactant que il·lustra els danys col·laterals de la bolcada sobiranista en l'espai polític català. En qualsevol cas, seria alguna cosa més que groller argumentar o atribuir sense més la inopinada exhibició del malaguanyat president socialista, malalt d'Alzheimer des de fa sis anys, a la fractura del PSC i la irrellevància de Pere Navarro com a líder de l'històric partit fundat per Joan Reventós.
L'abducció del debat europeu pel debat sobiranista està en estreta sintonia amb l'abducció de quadres i electors del PSC per part d'ERC. Potser aquesta reeixida estratègia ha topat amb els límits prudencials de l'ètica o, si més no, de l'estètica, per molt que la ruptura del clan Maragall amb el PSC sigui un fet manifest des de fa temps. Malgrat, dit sigui de passada, de la no menys sorprenent participació recent de l'expresident socialista a les primàries a l'alcaldia de Barcelona per fer costat -en va- a Jordi Martí.
Convé dir, en tot cas, que la virtual desaparició del PSC com a partit de govern pesarà sobre el teixit social de Catalunya, molt menys homogeni i cohesionat del que donen a entendre diàriament la ficció televisiva i els codis de la correcció política utilitzats púdicament des de l'establishment. Temps al temps.
La qüestió és que ERC no para d'engreixar-se a compte de CiU i del PSC. El fenomen és en gran part obra d'Artur Mas, que en abraçar amb armes i bagatges la causa secessionista i implicar-hi a la presidència i el mateix govern de la Generalitat ha obert el camí que ERC mai hauria pogut obrir per si mateixa com a partit republicà i independentista. No és doncs, gens casual que Mas ja insinuï estar fart de donar la cara i rebre totes les bufetades en benefici del seu ventrut “soci” extern i intenta defensar el seu propi lideratge. No és l'única incògnita per aclarir, ja que a ell es deu també en bona part que el debat europeu tot just transcendeixi avui la qüestió de si seguirem sent el que som i estant on estem, en la hipòtesi de la conversió de Catalunya en un estat propi.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
