Catalunya ha votat, ara li toca a Espanya

L’independentisme ha guanyat les eleccions. La suma de Junts pel Sí i la CUP té majoria absoluta al Parlament de Catalunya. El plebiscit, el referèndum que l’Estat no va permetre a Catalunya, reflexa, a primera vista, l’empat de la societat catalana davant la independència. Els vots clarament sobiranistes no arriben al 50%. La resta no poden sumar-se en un bloc del ‘No’ perquè els vots de Catalunya Sí Que es Pot o del PSC tenen molt poc a veure amb els del PP o Ciutadans. Son l’expressió de la pluralitat. I amb una participació tan alta, és un retrat fidel.

Junts pel Sí queda lluny de la suma de 71 escons que ara tenen CDC i ERC, i el seu possible govern queda en mans de la CUP, que te ara la clau per decidir el futur lideratge del sobiranisme. La CUP, a més, ha frenat les possibilitats de Catalunya Sí Que es Pot com a vot de rebel·lia contra els estralls de la crisi. Però aquest és un debat que va per llarg. L’important ara és que els resultats sí que representen un nou missatge a Espanya. A les institucions de l’Estat. A les grans forces polítiques. I al conjunt de la societat que d’aquí a tres mesos haurà d’elegir als seus representants.

El sobiranisme ha ocupat la hegemonia que tenia el catalanisme, tot i que ha descobert de nou que té un sostre. Elecció rere elecció es reafirma en les seves posicions sense guanyar nous espais, però el missatge que llença una part molt significativa de la societat catalana ja no es “volem canviar Espanya”, sinó que és “volem marxar”. La interpel·lació és directa. Contundent. La resposta hauria de tenir tota la intel·ligència política que no ha existit fins ara. Els partits polítics espanyols hauran de decidir com afronten el repte de Catalunya en els seus programes electorals. Els errors, ara, poden ser definitius.

El Partit Popular, i el seu entorn, amb l’actitud bel·ligerant contra Catalunya és el gran responsable de la desafecció respecte a Espanya. Ho ha pagat a las urnes a Catalunya. Però pot tornar a cometre la irresponsabilitat històrica d’atiar la confrontació. O el PSOE, pot seguir resistint-se a acceptar que Catalunya és una nació, com defensa Miquel Iceta, i seguir dient que només és una ‘singularitat’ que es pot plasmar en un federalisme inconcret. O Ciutadans, que tant bé coneix Catalunya, pot centrar-se només en l’antinacionalisme, sense oferir cap sortida negociada. Podemos, l’únic partit que defensa un Estat plurinacional, no ha aconseguit que quallés aquest missatge a Catalunya. I el gran interrogant és si ho aconseguirà a Espanya.

Els resultats del 27-S ofereixen la possibilitat d’obrir vies de diàleg que permetin construir un projecte que no fracturi la societat catalana. Si no, el risc es quedar-se en l’empat permanent. En la tensió tan rentable als nacionalismes i tant frustrant pel conjunt de la societat. L’independentisme ha guanyat amb escons. Però, sense una victòria en vots, no pot posar en marxa un projecte que no comparteix l’altre mitat de Catalunya. Espanya tampoc pot deixar sense resposta el clam de quasi dos milions de catalans. Superat el 27-S, l’esperança està en la resposta intel·ligent dels ciutadans espanyols en les eleccions generals del desembre.

L’independentisme ha guanyat les eleccions. La suma de Junts pel Sí i la CUP té majoria absoluta al Parlament de Catalunya. El plebiscit, el referèndum que l’Estat no va permetre a Catalunya, reflexa, a primera vista, l’empat de la societat catalana davant la independència. Els vots clarament sobiranistes no arriben al 50%. La resta no poden sumar-se en un bloc del ‘No’ perquè els vots de Catalunya Sí Que es Pot o del PSC tenen molt poc a veure amb els del PP o Ciutadans. Son l’expressió de la pluralitat. I amb una participació tan alta, és un retrat fidel.

Junts pel Sí queda lluny de la suma de 71 escons que ara tenen CDC i ERC, i el seu possible govern queda en mans de la CUP, que te ara la clau per decidir el futur lideratge del sobiranisme. La CUP, a més, ha frenat les possibilitats de Catalunya Sí Que es Pot com a vot de rebel·lia contra els estralls de la crisi. Però aquest és un debat que va per llarg. L’important ara és que els resultats sí que representen un nou missatge a Espanya. A les institucions de l’Estat. A les grans forces polítiques. I al conjunt de la societat que d’aquí a tres mesos haurà d’elegir als seus representants.