La ciutat de les cures

Molt es parla de la ciutat de les cures últimament. Es presenta com un nou paradigma però no sempre s'entén a què ens estem referint. Posar la vida al centre de les polítiques, què significa exactament? És una proposta feminista que es dirigeix exclusivament a les dones? Quines implicacions té? Com es concreta?

Una manera senzilla per a visualitzar la idea abstracta podria ser plantejar-nos les necessitats que es desprenen de la vida que fem, la nostra, la quotidiana, la de tots els dies. Aquesta part invisible que resta fora de l'espai productiu, des que ens llevem fins que ens anem a dormir. Podríem cridar l'exercici: “posar-li llum a la vida quotidiana”. I llavors posar-la en valor, veure-la de front, assumir-la com la important. La part que sosté tota la resta. El verb tenir cura és el fonamental en aquesta equació i l'aportació de valor concret i real que hi ha en ell. Per això no es tracta només de dones sinó d'un model més humà i real per viure entre totes les persones.

Aquesta és una qüestió econòmica, perquè recordem que l'economia s'ocupa de la satisfacció de necessitats. I en la vida quotidiana està tot el que fem per cobrir les nostres pròpies necessitats i les dels qui ens envolten en aquest món d'interdependència. Hi ha tot un seguit de cures que es reben i es donen, sense les quals no podríem viure. No podríem créixer, ni tenir salut, ni madurar emocionalment, ni anar a la nostra ocupació, ni estudiar. Si tot el que necessitem i rebem ho haguéssim de comprar com a serveis de mercat, seria impossible. Per això es diu que l'economia de les cures és la que veritablement genera la riquesa per l'altra economia, la de mercat, aquesta que veiem amb xifres que ens queden lluny i estadístiques que no parlen de nosaltres.

La ciutat de les cures no nega l'economia sinó tot el contrari. Planteja una economia que mostri i protegeixi el mapa complet de la generació de riquesa.

Un detall que no podem passar per alt és que en qüestions de cura la cosa està molt mal repartida històricament entre elles i ells. Les últimes dades a Catalunya ens parlen que mentre que les dones ocupen gairebé quatre hores diàries en tasques de treball no remunerat, els homes ocupen només dos. El doble o la meitat, depèn de quin costat es miri; molta diferència en tot cas. Diferència que es tradueix en desigualtat, ja que aquesta dedicació horària no queda compensada per trajectòries i preferències de cada grup, persona o unitat familiar. En aquest món que amaga la riquesa que produeixen els qui tenen cura, el resultat provoca profundes injustícies i desigualtats. Per això insistim en donar-li llum a tota aquesta creació de riquesa invisible i treballar perquè no generi explotació, violència o exclusió, ni dins de casa, ni fora. Perquè quan aquests treballs passen al mercat solen arrossegar desvalorització i precarització, sent els sectors més feminitzats i més explotats.

Ara concretem. Les polítiques de ciutat han d'estar orientades a equilibrar, repartir i reconèixer els treballs de cura. Com fer-ho? Començant per tot arreu seria una bona fórmula perquè així es treballaria en transversal. Sensibilitzar a través de campanyes que ens facin adonar-nos; educar en igualtat i en autocures als que són més petits però també a totes les persones que compartim la ciutat, assumir que som éssers que necessitem dels altres i així valorar la interdependència. Garantir drets, oferir serveis que alliberin i acompanyin als que estan més sobrecarregades. I assegurar la participació de totes per definir com volem que sigui l'espai públic, les infraestructures de la ciutat, com volem moure'ns i què mobilitat hem de prioritzar; quins horaris preferim per als serveis educatius, sanitaris o dels comerços ... decisions que s'han de prendre sobre la base de la quotidianitat dels habitants de la ciutat. Incorporem les veus que queden silenciades i que prenguin la paraula per saber què necessiten i quines propostes concretes tenen. Perquè així farem de les ciutats espais sostenibles, amables, accessibles i inclusius.

En definitiva, la ciutat feminista és la que es gestiona i planifica en les seves dinàmiques i les seves formes, entenent quant la fem servir i la necessitem per fer tot allò que ens permet viure.

Molt es parla de la ciutat de les cures últimament. Es presenta com un nou paradigma però no sempre s'entén a què ens estem referint. Posar la vida al centre de les polítiques, què significa exactament? És una proposta feminista que es dirigeix exclusivament a les dones? Quines implicacions té? Com es concreta?

Una manera senzilla per a visualitzar la idea abstracta podria ser plantejar-nos les necessitats que es desprenen de la vida que fem, la nostra, la quotidiana, la de tots els dies. Aquesta part invisible que resta fora de l'espai productiu, des que ens llevem fins que ens anem a dormir. Podríem cridar l'exercici: “posar-li llum a la vida quotidiana”. I llavors posar-la en valor, veure-la de front, assumir-la com la important. La part que sosté tota la resta. El verb tenir cura és el fonamental en aquesta equació i l'aportació de valor concret i real que hi ha en ell. Per això no es tracta només de dones sinó d'un model més humà i real per viure entre totes les persones.